Unes hores abans que la llotja del Bernabeu s'omplís de bafarades d'havans – o no es fumen cigars ara ja a les llotges dels camps de futbol?- i d'aromes de perfums cars, un diumenge 14 de maig, era assassinat a Madrid, a l'altra banda del riu, un delinqüent, aquest amb tots els ets i els uts, que tenia com a nom de guerra “el niño Sáez. Amb tots els ets i els uts no és un judici de valor, tradueix el qualificatiu que unànimament li ha donat la premsa. Els canapès del Bernabeu exhalaven opulència mentre els sucs gàstrics d'estomacs de luxe en començaven la lenta dissolució vers el recte – i mai més ben dit- accés al regne de la merda. Senyorial, però merda. En negre, o en marró gisenc. Bruta. Com el cadàver del Niño Saez, ja fred, més que no els canapès, iniciant el trànsit vers la descomposició absoluta.

S'hi hauria pogut asseure, el delinqüent, a la llotja del Bernabeu. No hi desdiururia gaire, entre els altres, en alguns aspectes.  Tenien coses en comú. Algunes confessables, els altres no. La meva deformació professional em mena a dir que els conceptes assolits finalment són quasi idèntics, immenses fortunes, ara bé, en els procediments potser hi ha algunes diferències de matís.  Amassaven grans fortunes. Les tenien fora de les urpes de la hisenda espanyola. Uns a paradisos anomenats fiscals, el pobre abatut per sicaris, a llocs més modestos i de menys anomenada: el Magrib.  Posseïen, segons conten les cròniques negres de societat -i també les roses-, cotxes de gamma alta, altíssima. I, com alguns, que de tant en tant han trepitjat la zona noble de l'estadi, també feia ús de testaferros.