El primer peu sobre la lluna

L’any 1969, famós per haver posat, l’ésser humà, per primera vegada, el peu a la Lluna, en una data que feia una calor sufocant i que contemplàvem a una televisió en blanc i negre, des de mitja nit a la matinada, quan el cel ja clarejava, jamai deixarà la seva empremta. D’aquella dècada, el que perdura a la nostra vida es una carència, un enyorament que jamai se saciarà.

L’aventura tengué el seu principal capítol en l’odissea de l'“Apol·lo XIII” que, llançat cap a la Lluna l’11 d’abril de 1970, enmig d’una indiferència quasi general, va sofrir una averia al començament del seu viatge que va inutilitzar el seu mòdul de comandament. El moment de la reentrada a l’atmosfera terrestre i caure a la mar, amb la càpsula cremant, on serien rescatats els seus tripulants per un portaavions USA, semblà talment una gegantina pel·lícula en cinerama, en què la productora – en aquest cas, la NASA – no va escatimar els milions per als efectes especials i el suspens necessari i que tendria, per suposat, un final feliç, amb les esposes dels astronautes donant besades als seus marits, uns indiscutibles herois, i un president, Nixon, resplendent, prodigant medalles i somriures. The end! Apta per a menors de 18 anys.

La URSS, república soviètica, va replicar als americans amb un artefacte estrany que posà sobre la Lluna: quelcom semblant a una banyera, que es movia sobre les seves vuit rodes, dirigit a voluntat per una tripulació idònia des de la Terra. S’anomanava Lunajod, el primer vehicle automàtic lunar, com si es tractàs del somni màxim d’un nin, una joguina amb control remot i de mida natural assajat per adults dins l’immens escalèctric del Mar de les Turmentes. La gent ho va viure molt al marge i aquests projectes espacials reberen moltes critiques per part de l’opinió pública, sensibilitzada cap a altres problemes més immediats i profunds, com eren la pobresa i el subdesenvolupament. 

I en aquells amagatalls personals, íntims i intransferibles on encara s’hi poden veure els senyals del passat, que el temps, les mudances o el canvi de mobiliari no han aconseguit destruir, en aquell entresolat, vora l’entranyable àlbum de cromos de Pinotxo o Blancaneu, vora la pepeta espenyada de la nostra filla, s’hi troba, fermat amb un cordell, un paquet de revistes i diaris que un cert dia vàrem guardar perquè per algun motiu decidírem que els fets que transcrivien aquests papers havien entrat a formar part de la nostra vida.

Estava en crisi el nacionalcatolicisme. La mateixa Acción Catòlica, a la qual pertanyia la major part dels al·lots d’aquella època, ja no semblava la d’abans, hi havia un papa anomenat Joan, i un Concili, capellans-obrers, i a Barcelona, on els catalans semblaven particularment protestataris, inclús tengué lloc una manifestació de sotanes.

Moltes coses havien canviat, malgrat encara hi hagués un cert temor i la gent no sempre s’assabentàs de tot. Però, a poc a poc, quasi tot anava canviant. Quasi tot, manco els que seguien tenint “la pella pel mànec” i no estaven disposats a amollar-la. Els que començàvem a freqüentar la redacció d’algun periòdic poguérem ensumar la censura prèvia com a màxima expressió de la nova Llei de Premsa, presentada com a liberalització del govern, però el “parte” de la Televisió Espanyola i de las JONS i la inauguració de pantans, d’aiguamolls, un dia sí i l’altre també, foren les noticies més freqüents que arribaven als televisors amb blanc i negre de les cases d’aquest país.

Mentre el dictador ja es trobava a l’edat de jubilació i el seu estat físic començava a declinar i el ministre Solís predicava que el sí a Franco era obligatori i qui no votàs “sí” era antiespanyol i, sobre tot, “no era home” (malgrat no aclarir si podia ser dona) es declarava l’estat d’excepció anunciat per Fraga Iribarne, amb allò de: ”és millor prevenir que curar”, un alè d’esperança per a la joventut naixia a un obscur racó de Londres, on els “Beatles” iniciaven el compte enrere de la seva portentosa eclosió musical…

B. Melis “Meyme”