La casualitat va fer que, a l’aeroport, quan tornàvem d’un viatge a Santiago de Xile, topàssim amb l’autor d’un article que, dintre l’avió, desprès d’una escala a Barcelona, llegírem a un periòdic i que portava per títol: ”Elogi a una cabra”. Aquest no era altre que el filòleg Josep A. Grimalt. Li comentàrem un poc a corre-cuita el contingut de l'escrit i ens digué:

– La cabra és un dels animals més útils que ha creat la naturalesa. Proporciona llet i carn, i és molt bona de mantenir. Neteja el sotabosc, operació que conjura els incendis forestals. Em contaren que una figura de gran prestigi de la cultura catalana actual va dir – en privat, això sí – que un servidor era una mena de cabrideta. Ignoro si ho va dir per a enaltir-me o per a detractar-me, com és més probable. Tant se val, perquè a mi em va fer molta gràcia. Paul Claudel – va afegir el professor Grimalt – va definir l’escriptor Anatole France com un “canari de biblioteca”. La frase no és gaire coherent: dins les biblioteques, no hi posen canaris. L’únic animal adequat per a una biblioteca seria, en tot cas, un moix. N’hi ha que en tenen. No sé on vaig llegir d’una que en té un, de moix, en nòmina i en el pressupost hi figura una partida per al seu manteniment.

Sí, acabam d’arribar d’un viatge a Xile, com hem dit, i no podem sostreure'ns, amb il·lustració del retall de premsa, de contar-vos aquest breu del “Correo de Santiago” de data 3 de maig, un dia abans de tornar cap a Mallorca, per la gràcia que ens va fer:

– Un episodi digne de les novel·les de cavalleria, però invertint els termes, que passà a San Carlos (Xile). El llegendari “cinturó de castedat” aparegué posat a un madur home de 58 anys, en lloc de protegir una clàssica donzella. La dona havia de viatjar unes setmanes fora de la localitat de residència i, com que era mol gelosa i el marit n’estava força enamorat, acordaren implantar-li, a ell, el cinturó esmentat, mentre ella partia amb la clau penjada al coll. Desafortunadament – mirau com són les coses--- l’espòs, en absència de l’esposa, va sofrir un atac d’apendicitis. A l’hospital no podien, de cap de les maneres, llevar-li el protector de boxa, degudament condicionat per a les funciones que perseguia la muller. Hagueren, els facultatius, de recórrer a un ferrer que, utilitzant diversos procediments i una serra de foraviler, pogués alleugerar el malalt de l’aparell i aconseguir d'alliberar-lo d’aquell constrenyiment. I així es pogué realitzar la intervenció. L'esposa interposà una denúncia contra l’hospital per no haver-la avisada i, així mateix, perquè la clínica no li va voler tornar el “cinturó” ja romput.

Ambdós vàrem considerar que, com que ja feia un cert temps que no apareixíem per aquest turó, el millor que podíem fer – per a reincorporar-nos a la secció de “Cap Vermell” – era fer-ho de forma alegre i desenfada, i el periòdic ens en va donar l’ocasió, igual que la coincidència a l’aeroport amb el professor Grimalt. Però, el que ens va cridar més la atenció fou, en una pàgina d'humor del “Correo de Santiago”, trobar-nos amb dites originals de Jaume Perich – recordau allò de “Sóc marxista grouchista” en al·lusió a Marx i Groucho –, de les quals en seleccionam unes quantes per a arrodonir amb més joia el nostre retorn. Vegeu:

– La millor prova que als Estats Units qualsevol pot arribar a ser president la tenim amb el seu president. I que consti que aquesta frase no es d’ara, ni molt manco, fa molts anys que la va pronunciar el Perich. Ah que cau com anell al dit? Més actual, impossible.

Del temps de Franco, ingenuïtat:

– Hi ha gent que encara pensa que la norma “Circule por la derecha” es de Tràfic…

– A mi m’agrada anomenar al pa, pa; al vi, vi, i a tots el demés… el que digui l’administració.

– A les nines que han pres píndoles, aquest any els Reis Mags no les han portat pepes.

– Encara hi ha gent que celebra el “nazimiento” de Hitler.

Sarcàstic, irònic i a vegades cruel, aquest Perich, com veis, reconegut internacionalment.

Una abraçada i gràcies per suportar-nos!

Pep Moll / Maria Juan