Al no poder venir a la presentació, ens ha enviat la seva intervenció per escrit. 



"El llibre que ens ocupa és formidable. Ho és perquè és capaç de posar dempeus el petit univers d’un poble petit on aquestes tensions que dic devien ser fortíssimes."

 

Arran de la publicació de la biografia que he escrit de la difusora de l’espiritisme Amalia Domingo Soler, molta gent em pregunta si crec en l’espiritisme. La resposta és que no. Però això no vol dir que no respecti infinitament la inquietud que està darrera de l’espiritisme. Diguem que els humans ens anem fent les mateixes preguntes, que sovint no contesten prou ni la ciència, ni l’acadèmia, ni la religió, i que busquem les respostes en aquell corrent que està de moda en cada moment. L’espiritisme era la doctrina popular i d’àmplia difusió al segle XIX. I el que és interessant és que aquesta pràctica democràtica, popular i oberta, constituïa una mena de religió laica per a les classes populars. L’espiritisme no té temple, ni sacerdot ni jerarquia, però respecta la figura de Jesús i dóna a la vida humana un sentit de transcendència.

Establert això, hem d’anar al context del segle XIX i a una Espanya obscurantista, clerical, autoritària. Quan diem clerical volem dir que el pes de l’Església sobre la gent era absolut i abassegador. No es movia un fil que no ho autoritzés el capellà o el bisbe. L’espiritisme era absolutament contrari a tot això i, tant Amalia Domingo com altres propagandistes, van desenvolupar una àrdua tasca de lliurepensament i anticlericalisme. Per exemple, lluitant per les escoles laiques a l’abast del poble, o pels enterraments laics en els cementiris convencionals. Això era d’una gosadia sense precedents. La «guerra» entre espiritistes i capellans va ser llarga, desigual i duríssima. Però de la mateixa manera que els espiritistes volien un món millor –molt dins de la tradició de l’anarquisme primerenc–, més just, i una fraternitat universal, volien la llibertat de decidir què fer amb la pròpia vida, amb la pròpia ànima.

Bé: anem ara al llibre que ens ocupa, que és formidable. Ho és perquè és capaç de posar dempeus el petit univers d’un poble petit on aquestes tensions que dic devien ser fortíssimes. No és el mateix Barcelona que Capdepera. Josep Terrassa fa una feina ingent remenant arxius per situar cada persona en el seu entorn, per passar llista. Per establir un per un qui era cada espiritista i quin era el seu context, de manera que no està fent una llista de noms sinó que està posant costat per costat un seguit de vides, d’inquietuds, de problemes, de lluites. Amb una peculiaritat, que m’ha sorprès, i és que relaciona el món espiritista amb el món del protestantisme, un lligam que jo no he trobat a Barcelona, o que no he trobat en l’entorn d’Amalia Domingo, però que és lògic i coherent. Estem parlant de dissidències. El llibre té una precisió de detalls aclaparadora, és una escena coral de múltiples experiències, que no exclouen, és clar que no, la repressió. I que, no cal dir-ho, s’estén més enllà de Capdepera, tot i que no hi ha dubte que aquesta població hi va tenir una incidència notable.

Josep Terrassa parlarà molt millor que jo del seu llibre, que recomano amb tot el caliu, perquè és tan exhaustiu que poca cosa més s’hi pot afegir. A més a més, la successió d’experiències concretes el fa molt divertit de llegir. Un cas, i un altre cas, i el cas de més enllà: estem passejant pel passat de Capdepera gairebé família a família. I hauríem de ser capaços d’entendre com, en un poble petit de Mallorca, l’espiritisme pren amb tanta força com per deixar una petja profunda. Què ho fa? Que és una doctrina encomanadissa, que dóna consol, que contesta preguntes, que va més enllà de la fèrria mà d’una Església anquilosada i dictatorial. L’espiritisme, insisteixo, era llibertat. I Capdepera volia llibertat.

El llibre acaba el 1936. La guerra ho capgira tot i el franquisme tot ho arrasa. Només assenyalo un detall. Gerard Horta, l’antropòleg que millor ha estudiat l’espiritisme popular i que tanca aquest llibre, em va dir una cosa terrible: que l’hegemonia marxista en els estudis històrics fa unes dècades va comportar que la memòria de l’espiritisme popular s’esvaís. Els obrers només se’ls havia de veure des de la perspectiva de la lluita de classes. No podien tenir vida espiritual. Doncs és bo que llibres com aquest de Josep Terrassa restitueixin una memòria que, n’estic segura, ha sobreviscut en moltes famílies.

Res més, excuseu la meva absència i us prometo que, quan pugui, vindré a Capdepera només que per respirar aquest aire de llibertat que res ni ningú no podrà mai esborrar. 

Patrícia Gabancho

NOTA DE REDACCIÓ:
Cap Vermell agraeix de tot cor l'esforç que ha fet Patrícia Gabancho per enviar-nos aquesta intervenció. Estarem encantats d'acollir-la, de fet ja frisam, en la seva propera visita a Capdepera.

-----------------------

Patrícia Gabancho i Ghielmetti (Buenos Aires, 29 de setembre de 1952) és una periodista i escriptora argentino-catalana.
Ha publicat llibres sobre temes culturals (teatre, tango, literatura), sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona i el fet metropolità. Està vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista. Col·labora en diversos mitjans de premsa i ràdio, en tasques de difusió cultural i participa en les principals tertúlies mediàtiques catalanes. Col·labora habitualment amb el diari Ara i el País.

Patrícia Gabancho, amb l'assaig Crònica de la independència, fou l'autor català en la categoria de no ficció que més llibres va vendre el Sant Jordi de 2009. El setembre 2012 va rebre el Premi Prudenci Bertrana amb la seva novel·la semi-autobiogràfica La néta d'Adam.

Des del 2014 forma part, com a vicepresidenta primera, de la junta de l'Ateneu Barcelonès sota la presidència de Jordi Casassas i Ymbert.

El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de documentació política i escrits diversos donats per ella mateixa.

Entre els nombrosos llibres publicats, destaquen:

• Les dones del 1714 (2014)
• La néta d'Adam (2012)
• L'autonomia que ens cal és la de Portugal (2012)
• El retorn dels catalans (2010)
• La batalla de l'Estatut (2010)
• Crònica de la independència (2009)
• Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets (2008)
• El fil secret de la història (2007)
• El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció (2007) 
• La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959) (2005)
• Sobre la immigració (2001), tom 5 de la col·lecció Carta a la societat catalana
• El Besòs. El riu que mirava passar els trens (1999)
• El segle XX vist per les àvies, amb Emma Aixalà (1999)
• Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona (1998)
• Barcelona, tercera pàtria del tango (amb Xavier Febrés). (1990)
• Cultura rima amb confitura, bases per a un debat sobre la literatura catalana (1980)

El seu darrer llibre: "Amalia i els esperits" publicat el febrer d'enguany, és una crònica la la vida de la célebre espiritista en la Barcelona de l`exposició universal de 1888.

Amalia Domingo Soler (1835-1909), feminista i anticlerical, va ser la veu principal de l’espiritisme del seu temps. Escrigué articles, llibres doctrinals, contes i unes memòries, i durant anys dirigí una important revista espiritista. La seva vida és el fil conductor d’un assaig narratiu senzillament fascinant. Tanmateix, Amalia i els esperits és més que una biografia. D’una banda, és una història de la Barcelona noucentista, una ciutat en plena expansió, moderna i ambiciosa, que vol esdevenir una gran capital europea. És l’època de Companys, Prat de la Riba, Gaudí, Claramunt, el primer catalanisme, la Revolució industrial, l’Exposició Universal de 1888 i la revolució anarquista de la classe treballadora. Ja s’intueix, en definitiva, el món del segle XX, i la controvèrsia entre ciència i religió és imperant. A la vegada, també és una història de l’espiritisme, molt popular a l’Europa de l’època tant entre intel·lectuals com entre obrers i petits burgesos.
Patrícia Gabancho, escriptora i periodista, incorpora a l’assaig el transcurs de la mateixa investigació, de manera que la narració adopta un to detectivesc.