D’una manera general, imperceptible i difícil de precisar, el conyac es va veure, en les preferències d’aquella genteta de la dècada prodigiosa, desplaçat pel gin. La dècada havia de culminar amb la sublimació del cub libre. Naixien les barbes i les melenes, morien les calces de cristall, malgrat encara no es besllumàs la minifalda a l’horitzó.
Mai no se sabrà per què la penicil·lina ha estat el medicament més arrelat a Espanya, per sobre de l’aigua de
Carabanya i el liniment Sloan. Les ampolles de penicil·lina es varen convertir en
una obsessió nacional. Contra la grip, contra la sífilis, contra tot guanyava la penicil·lina. Fins i tot s’alçaren monuments al doctor Fleming, el seu inventor, i carrers amb el seu nom, molt lluny tots de pensar que la seva vídua, amb el temps, ajudaria a derrocar una dictadura: la grega.
Es tracta d’un fet conegut: Són al·lotes que, de sobte, de la nit al matí i totes a la vegada, com si s’haguessin posat d’acord, surten al carrer amb llargues i cruixents faldes acampanades i coes de cavall, mimetitzades des de les pàgines dels setmanaris gràfics per una tal Brigitte Bardot. Podien veure's dones més majors amb vestits còmodes, quasi casolans, amb tota l’ambigüitat de la moda d’aquells anys; inclús algunes portant capells molt semblants a un jardinet de fruites al cap. Fou després quan, amb l’arribada més freqüent de turistes, es veren les primeres camises de colors, moltes d’elles estampades i provocant la riota general, amb els faldons fora dels pantalons. Per a la mentalitat de la gent d’aquell temps, dins 
el cap de la qual no hi cabia que la moda afectàs els homes i que no podia concebre que anassin pel carrer sense jaqueta, aquells turistes en tecnicolor eren la demostració palpable del que anomenaven efeminament occidental.
I allí, entre les fulles d’un cançoner de Lucho Gatica, encara guardam, no sabem molt bé per què, un retall de revista on veïm Carmen de Lirio enrevoltada de plomes i lluentons i amb les cames enfundades dins unes malles negres. I a alguna part, l’humorista Miquel Gila estarà aferrat al telèfon per a intentar, per enèsima vegada, vendre a l'enemic uns canyons de guerra, sense forat.
En el ball, la clàssica parella havia iniciat aquell allunyament, aquell
deteriorament que, amb el temps, havia de culminar en aquest actual afluixament i relaxació de membres amollats i solitaris, davall els llums psicodèlics, càlids com aixelles, amb orquestra i vocalista, que evoquen amb nostàlgia: “Reloj no marques las horas”, de Gatica; el Mambo nro. 5, de Pèrez Prado, o una cançó de “Los Platters” o d’aquell jove que iniciava una carrera que havia de culminar a les postrimeries dels anys 60: José Guardiola. La revolució fou el rock, que arribà de la mà d’Elvis Presley; “Diana”, de Paul Anka, no mancava a cap ni una de les simfonies que començaven a instal·lar-se als bars i cafeteries i a les reunions o “guateques” de les joves generacions…. “Es grande ser joven”, un dels títols cinematogràfics que recollirien de forma tardana l'exaltació dels valors jovenívols imposats a la dècada dels 50. Elvis Presley i els seus gests arraconaven, amb les seves normes de comportament, els vells costums d’antany, una rebel·lia congènita que feia del cos sencer un instrument de llenguatge, un mitjà de comunicació.
La creació dels “teleclubs” que el ministeri de Fraga Iribarne va vendre com una apertura pro-cultura tengué escàs èxit, ja que el que preferia el jovent era “americanitzar-se” i no haver de continuar passant els tràngols – això sí, ara edulcorats – de la repressió per alguns temes delicats, però amb total llibertat a l’hora de saber l’alineació de la selecció espanyola de futbol (Ramallets; Alonso, Parra, Gonzalvo II; Gonzalvo III, Puchades; Basora, Igoa, Zarra, Panizo i Gainza), un “onze” sagrat que recordava la gesta de Telmo Zarra marcant a Anglaterra i que els “teleclubs” repetien constantment, enriquida pel ¡gol, gol, gol! sortit de la potent veu radiofònica de l'inefable Matias Prats, com un crit adolescent d’al·lot de barca de l’armada “Invencible”.
B. Melis “Meyme”
