De Marilyn a la Dolce Vita
Qui de jove hagi practicat aquestes activitats anomenades supèrflues, com per exemple col·leccionar programes de cinema, és probable que al vell pis fals de casa seva trobi algun bagul de records, qualque caixa de sabates, plens d’entranyables i rigoroses estrenes en color. El meu amic Miquel Flaquer “Llull” insisteix amb molta freqüència que un servidor té pendent escriure un llibre sobre cinema, però sobre cine local, de Capdepera: teatres, pantalles, pel·lícules, anècdotes, etc. Bé, crec jo que, entre els dos llibres que ja tinc editats gràcies a “Cap Vermell”, on vaig vessar alguns capítols al respecte, més el pressent, tal volta doni a bastament per poder fer una mena de llibretó.
Gràcies pel teu interès, de totes maneres, benvolgut Miquel!
MARILYN - Fet aquest incís, he de dir que entre totes les pel·lícules estrenades va destacar (i mai millor aplicat el 
terme) aquella en relleu: “Els crims del museu de cera”. Es parlava ja de certa pel·lícula que tendria l’al·licient de poder-la ensumar, perfumada i tot amb efluvis que s’escamparien per a tota la sala de projecció. Com sempre passa, aquests coqueteigs de l'art amb la tècnica acabaren com el rosari de l’aurora. El millor cinema en relleu dels anys 50 fou, sens dubte, Marilyn Monroe. “Niágara” la va consagrar, nimbada amb aquella llum provinent de la millor tradició estel·lar dels anys 30 i 40 i que ja no l'abandonaria fins a la seva mort. La Marilyn que aconseguia que a Hollywood culminàs l’“star system” i s’iniciàs una decadència cinematogràfica difícil de precisar. Aquell fluid lluminós, aquell pressentiment de plata que sempre havia surat entorn dels grans rostres de Marlene, Garbo, Hayworth o Lamarr, o fulgurants astres d’antany, avui apagats, que començaren un llarg i trist peregrinatge per Europa a la recerca d’aquella llum mítica. Molts cregueren trobar-la a Itàlia, com Anthony Quinn amb “La Strada”, de Fellini; Ingrid Bergman, que abandonava la Meca del Cine per Roberto Rossellini; Montgomery Clift, el genial actor de “Un lugar en el sol”, també va recalar a Itàlia de la mà de Vittorio de Sica per fer “Estación Termini”, i Víctor Mature, Jennifer Jones, etc. L’aparició del cos d’una al·lota, Wilma Montesi, a una platja italiana va fer que Federico Fellini realitzàs una de les millors joies del cinema transalpí: ”La dolce vita”. Fórem, nosaltres, grans “fans” del cinema italià, amb el seu neorealisme i el seu cine de gran qualitat, que ens va omplir tant l’esperit com la nostra afecció pel sèptim art, que no es gens ni mica estrany que els nostres gens s’impregnassin i arribassin a engendrar descendents que, a la llarga, trobaren vincles de parella amb nadius italians.
No hi ha homes? - De sobte, a Pamplona, trobàrem reunits, envellits i apagats, Tyrone Power, Ava Gardner – que passà per Deià i es va enamorar de Robert Graves –, Errol Flyn, habitual a Mallorca amb el seu iot “Zaca”; Ronald Colman, Clark Gable i l’inoblidable Gérard Philippe. Quan Tirone Power i Jorge Negrete visitaren Espanya, les
nostres dones hi van veure una certa semblança amb l’home alt i ros com la cervesa. La qüestió fou que els deixaren sense botons, les camises esquinçades. Negrete, de Jalisco ell, va demanar: ”Es que no hi ha homes a Espanya?”. La resposta fou un cop de guant que li entaferrà Miguel Primo de Rivera.
La censura - El públic assistia enlluernat a l'espectacle del cinema en tecnicolor i, de la mà d’aquest, les pantalles dels cinematògrafs exhibien, davant el sorprès, admirat i comportívol espanyolet, l’”american way of life”. La dominació ianqui colonitzà també somnis i consciències. El cinema dels anys 50/60 fou important en una altra dimensió. Elia Kazan, amb un insubstituïble Marlon Brando a “Un tramvia anomenat desig”, “Viva Zapata” o “La Llei del silenci”, inicià certa permissivitat oficial que alguns,digueren que es devia al fet que els censors “no s’adonaven dels assumptes” i ho validaven, mentre la censura eclesiàstica atorgava a aquestes cintes una classificació molt per davall de la que les corresponia pel fort argument que portaven, o sigui “tolerada per a tots els públics” perquè no s'albirava, als films, cap entrecuix, cap cama de dona destapada, escot pronunciat més avall del permès o dicció de paraules altisonants i/o grosseres. Després de Brando arribà James Dean, un mite desfet al volant d’un meteor. Gary Cooper, desprès de consagrar-se amb “Sol davant del perill”, besava Sara Mon-tiel a “Veracruz”. Qui ho hagués pensat mai!
La nostra contrada - Foren també els anys de Gina Lollobrígida i Sean Connery – el primer James Bond 007 –, que passejaren per Cala Rajada per a la filmació de “La dona de palla”, o Michael Caine i Giovanna Rally enfilats a “sa Torre Cega” a “Caída mortal”. Ja, abans d’ells, a Canyamel i ses Coves, filmaren George Sanders, amb “Jack, el negro”, o els equips de rodatge de dues pel·lícules dedicades a Simbad, el mariner.
Sofía Loren, Brigitte Bardot o Michelle Morgan – la qual va descobir un jove Simó Andreu, el de sa Pobla, a “Un
balcó sobre l’infern” –; Jean Seberg o la mateixa Sarita Montiel, que retornava de Hollywood casada amb el prestigiós director de cinema, Anthony Mann, i triomfava inesperadament amb “El último cuplé”. La revelació de tres directors espanyols amb molta sapiència: Saura, Bardem i Berlanga, aquest amb l'extraordinària “Bienvenido, Mister Marshall”, que fou el primer film nacional amb cap i peus. Les cames més ben formades del firmament cinematogràfic foren les de Cyd Charisse, la ballarina-actriu; la innocència, Pier Angeli i Audrey Hepburn, sense oblidar la dolça i púdica Grace Kelly, convertida en princesa de Mònaco.
El darrer crom - De la nostra vella col·lecció particular, trobada dins la caixa de sabates i en el bagul del pis fals, és una imatge premonitòria sobre el destí maleït d’aquest art anomenat cinema. Marilyn Monroe inicia una graciosa reverència davant la majestat britànica de sir Lawrence Olivier, a la pel·lícula “El príncep i la corista”. El mite es rendeix davant el talent. Cerimònia inútil i grotesca. Si s’haguessin invertit els papers, tal volta el resultat hauria estat molt distint… El Todd-AO, un sistema d'ampla pantalla que tingué poca durada i curt èxit, fou inaugurat a la Sala Augusta de Ciutat amb “Sonrisas i lágrimas”, i també va ser instal·lat al cinema Juva, de Cala Rajada (a l’actualitat la pantalla encara està allí penjada, tot i ja no projectar-se pel·lícules). Aquestes foren les pantalles més grans de les illes, malgrat que el temps les arraconàs amb altres sistemes com “panavisió” o “cinerama”. Tot responia a la recerca de nous al·licients, iniciats amb el “CinemaScope”. De tota aquesta ostentació tecnològica, cap ni una de tan pintoresca com el cinema en relleu, per al qual era necessari que l’espectador es posàs unes ulleres especials que l'ajudaven a tenir la il·lusió òptica que els objectes sortien de la pantalla.
B. Melis “Meyme”
