Els residents feim nosa

ELS TEMES DE LA TERTÚLIA

Havia de passar algun dia. Tot comença amb una illa verge, agradosa en la seva naturalitat, i els estrangers, els pocs que venen, es troben com en un paradís.

Uns quants emprenedors obren petits hostals i es guanyen honestament la vida amb una oferta turística, modesta però atractiva. Venen més turistes, es fan més hotels, es comencen a desplaçar residències dels nadius per a construir-hi establiments d’oci, la facturació creix desmesuradament i, a la vegada, creixen l’ego i la cobdícia dels hotelers, que es consideren els fundadors de la societat, la qual s’ha de vinclar al model que ells proposin, els agradi o no als qui viuen fora del negoci turístic.

Ara s’ha produït la darrera passa en aquesta escalada de bogeria i presumpció: els hotelers consideren que els residents feim nosa, que consumim massa i, sobretot, que protestam massa i feim un excés d’escàndol. ”Amb gent així, amb tan poca visió, mai no podrem progressar com Déu mana”, pensen ells.

S’ha de tenir en compte que el “podrem” fa referència només a ells mateixos, als seus interessos; els de la resta de la comunitat no tenen gaire importància, ja que la major part de la comunitat no som hotelers. Per això, ara, exigeixen que paguem un impost per viure a la nostra terra. Els beneficis de l’impost es dedicaran a millorar els guanys dels hotelers, naturalment.

Si no vaig malament, l’única resposta adequada a aquesta barroeria egoista és la fermesa dins del marc constrenyedor de la justícia. Posar cadascú al seu lloc i dictar les normes mínimes, necessàries i comprensibles perquè tothom pugui viure en el lloc on ha fixat la seva residencia, si vol.

Això ho han de fer els polítics, però no tots ho poden fer, només aquells que s’alineen en grups que no estan comprats pels hotelers. Per sort, tots coneixem quins són aquests grups.

En aquestes illes vivim del turisme, però n’hi ha que hi viuen molt bé i no volen renunciar ni a una engruna del seu plàcid benestar. La resta ens hem de conformar amb no morir, a causa del turisme.

Amador Calafat Albertí

Consider que la hipocresia fingir qualitats o sentiments contraris als que vertaderament s’experimenten. Parlar de transparència, crear un portal web per a publicar únicament el que no els importa que se sàpiga i encara aplaudir, es converteix en quelcom trist, en la decepció de molts de votants que, de bona fe, cregueren que les coses podien ser diferents. I això, per moltes dimissions que hi hagi, sembla difícilment reversible. Transparència que ha fet riure, d'acudit, però dels dolents.

Una conselleria dedicada al decòrum de la cambra, que és la que més treballs – que sapiguem – ha adjudicat al “alter ego”. N'hi ha que, encara, pensen que “la policia és tonta”. Quina diferència hi ha entre els uns i els altres? Quan es descobreix el pastel ningú no en sap res i resulta que només passaven per allí.

La quantitat de doblers que es destinen a estupideses, del tot innecessàries, al marge de la seva legalitat, fa que un pensi amb la quantitat d’estudis similars que pot haver-hi dins els calaixos dels despatxos oficials. Repetesc: la decepció, avui, ara i aquí., d’aquests il·lusionats votants és immensa…

Maria Amengual

Nosaltres, en aquesta ocasió, no hi podem afegir ni una coma, ni un accent. Ens conformam amb les asseveracions dels companys de tertúlia, que deixam a la consideració dels nostres lectors.

Pep Moll/Maria Juan