Sembla que una persona optimista és aquella que veu la botella mig plena en comptes de veure-la mig buida. Si la societat de Balears és optimista deu veure amb serena satisfacció que el candidat amb més avals del PP, el partit que sempre obté majoria, n’ha presentat un 32% de no vàlids o, dit d’una altra manera, s’equivoca comptant, d’un en un, una de cada tres vegades.

Així ens ho deia n'Amador Calafat, en altres ocasions hoste d’aquest turó. Bé, del de na Bagassa, traspassat a millor vida. Diu n'Amador: ”Així mateix, per considerar amb optimisme aquesta proporció d’errades s’ha de ser lleugerament llunàtic o fumar coses poc recomanables. Seria molt gros, si Company arribàs a president, que els pressuposts estassin errats en un 32% o que un contracte de construcció d’obra pública fos un 32% més alt del necessari. Estam avesats al 3%, però això ja sembla excedir-se massa”.

El que pot consolar el pobre Company és que el seu oponent presenta un percentatge d’errades que supera, de llarg, el seu. L’incombustible Joserra ha arribat, en el mateix procés, a un 81% d’errades, és a dir, de cada cinc decisions que pren – o ha pres – quatre podrien haver estat equivocades o, si més no, mancades de fonament. Si a això hi afegim que el fidelíssim Gómez ha emprès el vol i s’ha passat al contrari i que la indescriptible Aina Aguiló s’ha adherit a l’equip de Bauzà, podem estar segurs d’assistir a una campanya electoral surrealista i a un hipotètic govern, a partir de 2019, antològicament desbarat.

Continua en Calafat, emprant els següents termes: ”Particularment, des de la tranquil·litat que dona la insignificança, m’atreviria a donar un consell als candidats. El PP ha insistit amb molta freqüència que la gestió privada supera de molt la pública. Doncs bé, si es donàs el cas d’arribar a governar un dels dos, li recomanaria que privatitzàs el Govern. Que importi un equip de tecnòcrates des de Dinamarca, on gaudeixen d’una immaculada temporada sense corrupció ni desastres en la gestió dels béns públics, i pot estar segur que l’electorat li ho agrairà. Amb els polítics que quedaran sense feina podria muntar un circ de pallassos. Tenen l’èxit assegurat.”

I no podriem parlar d’altres temes?, ens demanam.


***********

E-mails rebuts dels tertulians de l'antic turó

És evident que no poden sostreure's d’haver hagut d’abandonar “Na Bagassa”, aquesta genteta que formava part del grup de tertulians que ens trobàvem alguns caps de setmana. Es veu que és per això que el correu electrònic dels que redacten aquestes entregues s’omplen de comentaris que, sens dubte, s’haguessin desenvolupat a aquells encontres sabatins (res a veure amb les sabates, clar). Mentre sofrim aquest impasse, vet aquí el contingut dels e-mailsrebuts:

Margalida Garau es dol de no haver pogut participar més vegades, només havia estat dos cops amb nosaltres. ”És ja un poc estantís el que volia dir, que no és altra cosa que la impressió que vaig sentir el dia 14 de febrer, Sant Valentí, en saber com “petaren” les caixes dels comerços i grans magatzems i, per contra, el dia següent, el 15, dedicat al càncer infantil, ni tan sols tengué el ressò que mereixia. Vaig llegir el vostre article sobre si el món va millor, i pens que amb coses com aquestes no és normal, no va tan bé com pugui semblar, amics”.

Xisca Vives ens agraïa – no feia falta – la convidada que li havíem fet i que es va haver de suspendre per les obres de reforma de “Na Bagassa”. ”Trob molt interessant tot quant parlau. La meva aportació a la tertúlia és aquesta: Espanya és quelcom meravellós, ja que es l’únic país on es tributa no pel que es guanya, sinó pel que s’inverteix; és l’única nació on es pot ser alt empleat i fer “s’horeta”; és l’únic lloc on es por arribar tard – o no arribar mai – a les cites, i seguir mantenint cartell de persona formal; és l’únic lloc on la correspondència es deixa sense respondre, sense que per això un resti, automàticament, classificat com a persona incorrecta, ineducada, incivil i grossera; és l’únic on molts de directors d’empresa són, per sistema, els darrers a entrar a la feina, i és on, si vostè ja té 10 milions a un banc, duu bon camí recorregut perquè aquest mateix banc li atorgui generosament un crèdit de cent mil euros. Que em qued de descansada, estimats!”

Xim Monjo dixit, via electrònica: ”Sabeu què contava, l’escriptora Ángeles Caso, sobre el que passà quan el propietari de la cadena AC Hotels digué que preferia guanyar manco i pagar millor els seus empleats? La que es va armar! N’hi hagué que el consideraren un heroi en un món de pocavergonyes explotadors, i molts d’empresaris – ho va dir en el transcurs d’una conferència – se li tiraren a la jugular… I és que certes veritats no poden ni tan sols insinuar-se, ja que hi ha potentats que s’ho tenen molt cregut, això de pensar-se que son com Déu…”.

Mancava la presència de la benvolguda Dolors Vaquer, la nostra “guia espiritual”, amb tanta mesura i correcció ( i no t’enfadis Dolors, per favor!) ” M’ha cridat, poderosament l'atenció el rebuig de la Cúria a la reforma del Papa Francesc, que compleix ja quatre anys. El camí de les reformes del Papa es troba en el seu moment més delicat a causa de l’oposició d’una petita, però poderosa, part del clergat romà a qualsevol canvi dins l’església catòlica. Benet XVI, pocs dies desprès de ser elegit, va entregar a Francesc la caixa blanca amb els fascicles dels problemes interns, i aquests segueixen presents en el pontificat actual, són els mateixos: una ala interna de l’Església que voga contra el pontífex i les seves decisions, que de cada dia que passa més es fan sentir”.

I així, germans, no anam enlloc. No ho trobau?

Pep Moll/Maria Juan