Vull dedicar unes gloses, ara que n'és el temps, als residents de la llar de gent gran de sa Font de sa Cala, SARquavitae. Després de tota una vida dedicada als altres crec que aquesta gent s'ho mereix. Per causes personals i de la vida han hagut de passar la resta dels seus dies en aquest lloc i mereixen un reconeixement encara que sigui en forma de glosa. Va per ells.

MEMÒRIES D'UN JUBILAT RESIDENT A SA FONT DE SA CALA

 Quan jo era jovenet
que me volia casar,
tot Mallorca vaig trescar,
de Capdepera a Campanet
i de Santa Ponça a Artà.

Jo era un treballador,
i allà on fos duia s'eina;
sempre he sabut fer feina,
una bé i s'altra millor.

He fet feina d'assegut,
de dret i d'agenollat,
i qualque pic d'ajagut;
mai malament he quedat.

Estava per Llucmajor,
per guanyar una saldada,
i passava sa vetllada
a qualque possessió.

Vaig anar a Capdepera
un vespre, a riure i a ballar,
i ens volien fer menjar
tots junts dins sa greixonera.

Jo hi anava per rallar
amb sa berganta major;
però hi vaig pensar millor
i de cop me'n vaig anar.

Pus mai més a Capdepera
m'hi varen veure tornar,
jo, que em volia casar, 
amb aquella revetlera.

A un lloc de sa muntanya,
per missatge em vaig llogar
i una al·lota hi vaig trobar,
quina canya!
Tan cert com s'aigua banya
d'ella em vaig enamorar.

Jo m'hi volia casar,
però no vaig tenir manya,
amb sa fitora i sa canya,
no la vaig poder pescar,
i em vaig tornar quedar
talment, com abans estava.

Un Diumenge cada mes,
anava a veure ma mare;
li duia uns quants doblers
i molta roba foradada.

Es dilluns de matinada,
molt abans de sortir es sol,
amb sa robeta arreglada,
partia a peu tot sol
a passar una altra mesada.

Començava a estar cansat
de fer tant es gambirot;
ja no era cap al-lot,
sempre havia estat llogat.

Mentre anava caminant,
pensava com ho faria,
i en aquell mateix instant,
d'una casa ben davant
una al·loteta sortia.

Era una al·lota garrida;
tenia molts de germans
i una germana petita,
rosseta de molts pocs anys.

Un jove de Manacor,
que ens va veure festejar,
em va dir:-Pep si fos jo
no m'hi voldria casar.

Aqueixa nina rosseta,
que ella mena qualque dia
no és sa seva germaneta,
sabem que és sa seva filla.

Vaig quedar tan astorat
que l'hi vaig fer repetir,
i ell encara hi va afegir:
son pare no és un fadrí,
és un home vell, casat.

Amic meu has fet molt bé
dir-me que és sa seva filla;
si ella em vol m'hi casaré,
i així de cop ja tendré
tot quant deman a sa vida.

Així mateix ho vaig fer
i mai me n'he penedit;
he estat com un cavaller,
ben tractat i ben servit;
de feina n'he hagut de fer
però n'he tret bon profit.

Ara som un jubilat,
sa meva dona també,
sa meva història he contat
i com veis ha acabat bé,
esper que us hagi agradat.

RECORDS LLUNYANS D'UNA RESIDENT A SA FONT DE SA CALA

En arribar a certa edat
es temps mos passa de cop,
com un cavall desbocat 
sense brida i a galop,
el que fa temps ha passat
mos pareix que era fa poc.

De records llunyans parlam,
de quan érem petitons,
i ara es vespre, quan sopam,
si hem dinat de ciurons
o hem menjat botifarrons,
ja no mos ne recordam.

Quina gràcia devem fer
a es néts quan els contam
coses que solíem fer
i que encara recordam,
quan jugàvem p'es carrer
amb bolles, a toc i pam.

Per llegir no hi havia temps,
passàvem fam, calor i fred,
abans de mudar ses dents
ja feien de porqueret,
o guardaven un xotet,
qüestió no perdre es temps.

Això és una veritat
i no té volta de fulla,
peu descalç, capell posat,
anàvem a onsevulla,
sa cara plena de xulla
i un vestidet foradat.

Jo tenc un retrat antic
que me dona sa raó;
per saber si el que jo dic
és cert, basta mirar-lo;
és curt i vell es vestit,
jo vaig créixer, es vestit no.

Ara es nins van ben mudats
i duen sa cara neta,
estan ben alimentats,
molts són de talla grosseta,
però per fer una feineta
quasi sempre estan cansats.

Quan tenguin sa nostra edat
no escriuran això mateix
que jo ara vos he contat,
potser se'ls hagi oblidat
que a ells, res els ha faltat,
de roba, menjar i dobler.

 Jo sentia dir a ma mare
que no hi ha temps que no torn,
jo voldria que aqueix món
ja no fos mai més dolent que ara,
que si aquell temps tornava
causaria un gran trastorn.