Deixam una altra any enrere, n'hem passat un més a les nostres vides i és moment per començar a dur a terme els objectius que molta de gent es proposa a partir del primer de gener, com podria ser per exemple deixar de fumar, aprendre anglès o alemany, perdre pes, començar a córrer llargues distàncies..., i també, per què no, mirar dins nosaltres mateixos i començar a ser millors persones en tots els sentits. Tenir més empatia i ser més sensibles amb allò que consideram una injustícia i que volem canviar. Per a això ens fa falta una cosa d'un valor incalculable en el nostres dies: TEMPS.

I és que les societats modernes d'avui en dia disposam d'una riquesa sense precedents. I no, no estic parlant d'avanços tecnològics, doblers o matèries primes... Invertim grans quantitats d'energia discutint sobre el repartiment dels doblers i dels recursos en la societat i tanmateix ignoram la gestió d'una de les majors riqueses de les quals gaudim actualment. Estic xerrant de l'EXCEDENT DE TEMPS. Com sovint qualcú diu, el nostre temps de vida té un valor absolut i incalculable.

A diferència d'un bitllet o d'un tros d'or, als quals podríem considerar una simple estampeta de paper o un simple metall, si així volguéssim, i que per tant tenen exactament el valor que nosaltres els donam, el nostre temps de vida és un tresor de valor incommensurable, que no podem comprar, vendre ni negociar. El temps del qual disposam és la nostra vida en si mateixa. Durant segles, l'ésser humà, com la resta dels animals, s'ha vist obligat a emprar gran part del seu temps vital a garantir la pròpia subsistència i a complir amb les necessitats biològiques bàsiques.

Cada vegada que xerram de persones riques i poderoses, de nobles o de la reialesa, la majoria de nosaltres només ens hem fixat en els aspectes més aparents, com els doblers, les cases, els luxes, les vestimentes, l'alimentació; així i tot, hem ignorat que la major riquesa de la qual han gaudit de debò les persones privilegiades al llarg de la història és que no han hagut d'emprar gran part del seu temps a garantir la seva subsistència i els seus quefers quotidians. El temps que haurien d'emprar a treballar per pagar-se un sostre i el menjar, cuinar o netejar la seva roba, per posar alguns exemples, l'han pogut dedicar a qualsevol altra classe d'activitat, des de la diversió a la formació, amb la tranquil·litat de saber que les seves necessitats bàsiques estaven ben assegurades. I en això rau realment ser ric: en disposar d'un ampli excedent de temps. En aquest aspecte, l'ésser humà mig d'avui en el món occidental és el més ric de la història o almanco hauria de ser-ho si aprofitàs bé els seus recursos. Els avanços científics i tecnològics i les conquestes socials obtengudes després de tants de segles de lluites i sacrificis ens han permès rescabalar gran part del temps que hauríem d'emprar abans a produir el nostre menjar, accedir a l'aigua, confeccionar la nostra roba, aconseguir un sostre o desplaçar-nos d'un lloc l'altre. Hem guanyat temps i podem considerar-nos uns privilegiats respecte als nostres avantpassats, a despit que els guanys en excedents de temps de l'home actual sigui molt menor del que hauria de ser.

Simplificant, podem dir que el nostre temps de vida es divideix de forma natural en temps captiu i temps lliure. El temps captiu és el que hem de destinar a assegurar les nostres necessitats biològiques i la nostra supervivència, i el temps lliure és l'excedent de temps que podem dedicar a allò que vulguem. Però fixem-nos amb molta d'atenció en què s'ha convertit el temps lliure en la societat actual. En les nostres societats, al temps lliure també se'l considera o se l'anomena “temps de lleure”. De fet, en l'actualitat, “temps lliure” i “temps de lleure” són pràcticament sinònims. Pot semblar un innocent gir lingüístic sense importància, però és una cosa que amaga en el seu interior molt de verí i que és un reflex inconscient i molt palès de com el Sistema ens manipula així com vol.

Quan xerram de “temps lliure”, estam xerrant d'un valuós excedent de temps que podem emprar en qualsevol classe d'activitat. Aquestes activitats poden incloure, òbviament, el lleure i la bauxa, però també poden incloure la construcció personal, pensar i analitzar l'entorn amb esperit crític, crear coses o directament lluitar amb totes les nostres energies per allò que considerem just. Aquest “temps lliure” seria, idò, un temps invertit per arribar a esser tot allò que nosaltres pensam esser. Curiosament, en el moment en el qual igualam “temps lliure” amb “temps de lleure i bauxa”, eliminam de l'equació totes aquelles activitats que més contribueixen al nostre creixement personal i a la presa de consciència de nosaltres mateixos i de la nostra existència. Estam idò, davant un cas de programació mental subtil, encara que ningú ho hagi implementat de forma premeditada. Aquesta programació subtil ens duu al fet que, en la societat actual, el temps dels individus quedi dividit en dues parts ben diferenciades: temps de treball i temps de lleure, que substitueixen als originals temps captiu i temps lliure. Això influeix decididament en la percepció que tenim de la nostra pròpia existència. Així, a la nostra ment, el temps de treball acaba significant obligació, deure i càrrega. El temps de lleure, per contra, acaba significant llibertat, drets, i lleugeresa. La contínua contraposició entre aquests dos models de temps generen una dinàmica que, com un motor elèctric, ens fa avançar submisament i monòtonament al llarg de la quadrícula del calendari, dia rere dia, setmana rere setmana, des de ben petits fins el final de la nostra existència. És una cosa consemblant a un perpetu mecanisme de càstig i recompensa, un guió inacabable “treballa-descansa-treballa-descansa-treballa-descansa…”, al qual també podríem qualificar com a “obeeix-oblida-obeeix-oblida-obeeix-oblida...” Aquesta és la funció principal del “temps de lleure” en el món actual: que oblidem per unes hores que durant la resta de temps obeïm cegament com esclaus.

La societat ens diu que hem d'oblidar, escapolir-nos, distreure'ns... no pensar en el sentit de la nostra existència, no demanar-nos qui som, què feim aquí i, sobretot, no qüestionar-nos com empram aquest valuós i intransferible tresor que és el nostre temps de vida. Però, quin mecanisme ens indueix a identificar el nostre temps lliure amb el temps exclusivament de lleure? Quin proces ens ha conduit fins a aquesta situació? A aquest procés el podríem qualificar com a “procés de banalització” i, com veurem, es tracta d'un mecanisme emprat pel Sistema al llarg dels temps, l'objectiu final del qual és desviar la nostra atenció de tot allò que tengui un valor absolut i real i induir-nos a centrar l'atenció en objectes de valor buit.

Al llarg de la història, els éssers humans hem esdevengut víctimes d'un extens mecanisme psicològic que ens ha duit, sistemàticament, a trivialitzar el valor de tot allò per què hem lluitat o hem cregut. Aquest proces l'hem experimentat de forma molt clara envers la conquesta del nostre excedent de temps, però també el veim reproduït quan parlam de les conquestes de drets socials o polítics o d'accedir als recursos que garanteixen la nostra subsistència.

És un proces que es divideix principalment en 3 fases temporals:

FASE 1-RESTRICCIÓ

Es restringeix l'accés a l'“objecte” que es convertirà en una eina de control.

Per exemple, durant segles, la major part de la població ha vist restringit el seu accés a les necessitats mínimes de subsistència, com són el menjar, l'habitatge o el transport. Mentre es troba immers en aquesta fase, l'individu dedica tot el seu temps a lluitar per la supervivència, per tant gairebé no se li deixa temps, espai ni energies per al desenvolupament de la seva consciència individual.

FASE 2-BANALITZACIÓ

A mesura que es permet l'accés gradual a l'objecte restringit, es banalitza progressivament el seu autèntic valor i es creen objectes associats de valor buit als quals es deriva aquest valor.

Durant aquesta fase, l'individu accedeix cada vegada amb menys dificultat al menjar o a l'habitatge, per posar dos exemples, fins que de mica en mica acaba accedint a un vehicle propi, un electrodomèstic o a una elegant vestimenta, fets que considera una gran conquesta social, en contrast amb les mancances arrossegades de la fase anterior. Aquesta fase acaba quan l'individu comença a oblidar el valor absolut del menjar de cada dia i comença a concedir el màxim valor a aquests objectes superflus de valor relatiu als quals acaba d'accedir.

FASE 3-DEPENDÈNCIA I EXCÉS

Una vegada haver exposat el valor de l'objecte original en un numero creixent d'objectes de substitució buits, es generen mecanismes de dependència cap a ells. En aquesta fase, la vida de l'individu es veu inundada per objectes sense valor absolut, als quals acaba considerant com la seva única realitat i el seu únic propietari i dels quals acaba depenent psicològicament: el model de cotxe més potent, el darrer mòbil de nova generació, les noves sabates de marca amb coloraina encegadora o l'entrada per al macroconcert de la siliconada estrella del pop que està de moda.

Arribats a aquest punt, en la ment dels individus es produeix una alteració en la percepció dels valors. Allò que l'individu tant anhelava en la fase 1 i per què tant havia lluitat, no només perd tot el seu valor per a ell, sinó que es veu substituït per un conjunt de mecanismes buits que el condicionen fins a l'esclavatge. De fet, una vegada immers en la fase 3, l'individu està tan esclavitzat psíquicament que és incapaç de recuperar el sentit sobre allò que té valor real i allò que no el té.

Por exemple, si en un determinat moment a l'individu se li nega l'accés a allò obtengut en la fase 3 i se'l duu de nou a la fase 1 o a la fase 2, veurem que lluita agosaradament no per canviar el sistema que l'esclavitza, sinó per recuperar de nou allò que li fou concedit en la fase 3, convertit en l'únic somni que estotja la seva ment programada.

Per entendre-ho millor, suposem una situació hipotètica:

Imaginem un home immensament ric, un potentat posseïdor d'un iot de luxe, cotxes d'alta gama i cars aparells d'alta tecnologia, que, per un cop de sort del destí, esdevé en la ruïna per culpa d'una crisi econòmica... Quin seria el seu somni mentre es veu confinat en un humil pis de lloguer de l'extra-ràdio? Quin serà el seu gran anhel? Crear un món més just i millor en el qual tot el món pugui viure amb dignitat o arribar a recuperar com sigui tots aquells luxes dels quals antany gaudia?

La resposta és ben palesa. El seu únic somni serà recuperar els “privilegis” dels quals gaudia en la fase 3, així de simple, perquè és un esclau psíquic d'aquests elements.

Com veim, el Procés de Banalització es converteix en un mecanisme de control perfecte, destinat a mantenir-se eternament en funcionament, com un mòbil perpetu. I aquest procés també l'estam experimentant amb el nostre excedent de temps.

Després de llargs segles de restriccions, a mesura que hem aconseguit disposar de major temps lliure, aquest ha sofert un imparable procés de banalització, fins acabar en la seva substitució per “temps de lleure” en la actualitat. I aquest procés de trivialització del nostre temps encara no ha acabat: el futur es presenta encara més obagós.

Diverses prospeccions sobre el futur de la humanitat indiquen que les tècniques de la robòtica avançada substituiran en gran part el treball realitzat per l'ésser humà i aquest fet repercutirà en un increment encara major del nostre excedent de temps. Paral·lel a aquest procés, experimentarem l'ascens imparable que viuran les tècniques de Realitat Virtual.

Així idò, la combinació d'ambdós factors amenaça amb convertir la vida futura del ésser humà en un tudada de temps excedentari, invertit quasi en la seva totalitat en el lleure i en l'evasió de la realitat, que es convertiran en una addicció existencial sense la qual les persones no sabran viure. Si no es fa res per canviar la deriva actual de forma urgent, els éssers humans del futur passarem la major part de les nostres existències immersos en mons imaginaris de videojocs on podrem oblidar-nos definitivament de qui som i de qualsevol signe de construcció personal i de presa de consciència individual, elements essencials per canviar les coses, no només en les nostres pròpies vides, sinó en la societat i el món en general. Serà el triomf definitiu de la maquinaria del Sistema damunt la nostra individualitat, i serà un triomf basat en gran manera en la perversió del nostre excedent de temps.

Allò cert és que la societat actual ha convertit la pèrdua de temps en un autèntic art. En certa mesura pareix que l'home occidental cerca desesperadament qualsevol manera d'entretenir el seu cervell amb la finalitat d'evitar posar-se davant el mirall o reflexionar profundament sobre la seva existència. Vivim immersos en una cosa pareguda a una inacabable fugida de nosaltres mateixos, traduïda en mil i una classes de distraccions: miram el televisor, anam al futbol, al cinema, navegam per la xarxa, malbaratam hores jugant als videojocs o immersos en les xarxes socials, o inclús llegint novel·les o practicant esport, activitats aquestes darreres que tenim col·locades en un cadafal, però que en certa mesura també empram per no pensar per nosaltres mateixos i no mirar-nos al mirall. Qualsevol distracció és valida si contribueix a amagar-nos de la mirada inquisidora de la nostra consciència. Com és evident, no estic dient que divertir-se o entretenir-se sigui una cosa xereca; a tots ens agrada i tots ho necessitam, però ningú pot negar que en la societat actual el lleure i l'entreteniment s'han convertit en el nou opi del poble. Inclús les creacions culturals destinades a fer-nos reflexionar o despertar la nostra consciència han acabat formant part de l'entreteniment massiu.

El gran problema no és que banalitzem el nostre excedent de temps, sinó que amb això banalitzam també els nostres desitjos i els nostres somnis i, per tant, el nostre futur. I és que el món en el qual vivim segueix mecàniques demencials i ni tan sols ens adonam d'això mateix. Empram gran part del nostre temps treballant, amb la finalitat de guanyar doblers amb els quals poder comprar temps per tudar. És així de trist. Venem temps per comprar temps que perdre. Treballam cinc dies a la setmana per poder malgastar els altres dos “lliurement”. I a això ho anomenam “dur una vida profitosa”.

Per lo vist, una vida profitosa és aquella en la qual tot els temps disponible s'utilitza per amagar-se d'un mateix. Qui ens haurà inculcat una idea tan xereca? Com podem veure, estam immersos en una batalla soterrada pel control del nostre excedent de temps. Perquè en el fons, aquest és un tresor amagat que tots els individus tenim i del qual el Sistema vol apoderar-se. De la gestió i el control d'aquest temps depèn que tota l'estructura segueixi o acabi essent així com és. Seguirem malgastant el nostre temps en beneitures?

Finalment, vull desitjar a tots els lectors i lectores de Cap Vermell un any ple de prosperitat i amor.

Miquel Estelrich Bestard