Una de les habituals tertulianes d’aquest turó de na Bagassa, na Dolors, va posar, aquest proppassat dissabte, sobre la rodona taula del menjador de la casa pairal rústica antiga de l’amo en Miquel, un extens punt de vista sobre un del temes més roents i calents – tot i haver passat el malestar dels primers dies, que, encara, coegen – que l’actualitat ha oferit pertot arreu: el cas de les agressions al col·legi de Son Roca, de Ciutat. Aquesta és la reflexió de Maria Amengual Salom:

– “ Quan era una nina, jugant a un pati del col·legi, una companya m’estirà la camiseta mentre anàvem corrents per una zona on hi havia escalons. A conseqüència de l’estirada em vaig desequilibrar i vaig caure sobre el braç dret, que em vaig fracturar per dues bandes. Tindria jo uns set o vuit anys, però ho record com si fos ahir mateix. Fou un accident, era un joc, i malgrat no ser aquella nina una de les meves millors amigues i que em podia caure millor o pitjor, no tingué cap intenció de fer-me mal, simplement volia agafar-me. Record què quan al cap d’un parell de dies vaig retornar a classe, em va demanar perdó. Els meus mestres, els seus pares i la resta de companyes feren que s'adonàs de les conseqüències d'estirar-me la samarreta. N’estava penedida.”

– ”Recordava aquest episodi de la meva infància arran de l’agressió patida per una nina, també de vuit anys. I, què volen que els digui? Jo sí que veig diferències entre una baralla per una pilota durant un joc infantil, sense intencionalitat prèvia, i el que em va passar a mi. Que set alumnes – cinc d’ells majors que la víctima – s’abalançassin damunt ella i li pegassin “qualque coça” quan ja estava en terra, almanco hauria de fer-nos pensar que el propòsit no era fer-li pessigolles. Costa creure que fos un combat de set contra una. El fet que no ho haguessin planejat amb anterioritat no li resta un àpex de gravetat. Com a súmmum, elevam l’anècdota a categoria a l’hora de cercar solucions. Ho agafam com un detall al qual donam mil voltes, perquè, segurament, si hagués estat diferent, res d’això hauria succeït. Per exemple, si hi havia o no mestres en el pati i si vigilaven els alumnes o miraven el mòbil. He passat per un col·legi com a alumna i com a professora, sé el que és vigilar un pati. El dia que em vaig rompre el braç hi havia supervisió, sí. Però si hi ha dos adults a càrrec de centenars de nins que criden, riuen, corren i s’encalcen, una agressió com la de Son Roca pot ocórrer sense que arribin a temps per aturar-la. A un recreo no hi ha silenci ni quietud. A l’altre part del pati, un grup d’al·lotons quatre o cinc anys majors que la nina, l’agafen i en 30 segons poden haver-li donat una pallissa. En lloc d’explicar això – cosa que qualsevol amb dos dits de seny i sense una dosi de mala intenció molt elevada pot entendre – els responsables d’educació i els sindicats de docents es limiten a tancar files, a que això no es culpa meva, i a què voleu que faci si els suposats agressors són menors? Malgrat haver passat els fets a una escola pública. Així que el resultat és que la nina víctima de les agressions duu dues setmanes sense anar a escola, mentre  que els suposats autors estaran tres i  cinc dies a casa seva, respectivament. Quan es pretén protegir per igual els drets no ser aquella nina una de les meves millors amigues i que em podia caure millor o pitjor, no tingué cap intenció de fer-me ma, simplement volia agafar-me. Record què quan al cap d’un parell de dies vaig retornar a classe, em va demanar perdó. Els meus mestres, els seus pares i la resta de companyes feren que s'adonàs de les conseqüències d'estirar-me la samarreta. N’estava penedida.”dels menors des de l'equidistància – el mateix els dels agressors que els de l’agredida – el resultat acaba essent una primacia dels primers. Per no parlar de la Fiscalia, que desmenteix la família de la menor, perquè les ferides “no són tan greus”. I, com no?, mata al missatger. Que ho són de dolents els periodistes que no contrasten les notícies! Quan ningú del col·legi ha volgut respondre cap pregunta. Quan el conseller d’Educació va trigar ni més ni manco que cinc dies a posar-se davant un micròfon i inspecció quasi dues setmanes en redactar un informe”.