Primer de tot, volia donar les gràcies a Joan per haver-me concedit el privilegi de poder presentar-vos el seu darrer llibre de poemes, Límits infinits.

Conec en Joan de fa vint-i-pocs anys, quan tots dos ja estàvem embarcats en recerques, en odissees personals, compartides amb altres amics i amigues que, inevitablement, ens havíem trobat i reconeixiem com a cercadors. Record que encara pensàvem, alguns de nosaltres, que hi havia respostes, i el nostre tarannà era enèrgic i impacient. Penso que encara no havíem considerat el valor i l’emoció de la recerca en sí mateixa.

Junts practicàrem l’esgrima verbal, com un joc, i fins i tot reescrivírem, amb altres amics, una interpretació dels somnis. Gaudírem de lectures poètiques i del contacte amb alguns poetes consagrats. I ja es veia el talent d’en Joan, la seva manera particular de compartir el seu món interior i sorprendre’ns, emocionar-nos, la seva força expressiva.

Sempre he admirat d’en Joan la seva serenor, la capacitat de convertir les onades emocionals del seu oceà particular en aquestes ones que arriben, suaus, a la platja. Però això no ens ha d’enganyar. El seu món és profund i intens, fruit de la mirada reflexiva i inquisitiva, sempre atenta a aquesta recerca de la que parlàvem abans, amb disposició perenne d’experimentar la vida mateixa, de ser quelcom més que un espectador o observador i donar vida, vida poètica, a aquestes experiències.

No tenc ni els coneixements ni els recursos suficients per a fer un exercici de críticia literària sobre el llibre que presentam avui. Només puc parlar com a lector. I com a lector puc afirmar que he gaudit profundament de la lectura dels poemes d’en Joan.

  El títol, Límits infinits, tal vegada manllevat de les matemàtiques, com bé suggereix el mateix autor,  ja ens obliga a fer una giravolta mental i ens fa ultrapassar unes portes, potser no les de la percepció, però tal vegada sí les de la racionalitat, ens deixa amb els sentiments a l’aire, a flor de pell, una vegada hem descobert que el llenguatge racional, el logos, té poc a fer amb el que trobarem res més ens submergim en el poemari; i ens submergim, i. certament, hi trobam les paraules del poeta, un poeta que ens comunica des de la serenor i la calma, experiències i sentiments molt vius, intensos. La poesia de Joan Cabalgante no és una declamació pública, tot i que de vegades els seus poemes són veritables manifests. És més aviat un exercici d’intimitat, de conversa propera, d’amic que conta les vivències personals amb un desig profund de regalar a l’altre la pròpia experiència vital, amb generositat.

Aquesta generositat també és evident en el continuat reconeixement que fa a persones que han format part de la seva trajectòria, és una constant en Cabalgante el fet de fer un homenatge a artistes. Límits Infinits no n’és una excepció; ens trobarem a Blai Bonet, Robert Graves, Joan Alcover, Rimbaud, Camus, Damià Huguet i molts d’altres, de manera més o menys evident, seguint la línia que ja va iniciar amb Les veus manllevades. Però també n’és farcit del reconeixement a persones properes, familiars i amics, de qui d’alguna manera ens transmet el seu record.

Tot i que abans he dit que la racionalitat per el seu paper, és també molt cert que al llibre hi trobarem reflexions profundes, valents i sorprenents pel que ens revelen. Però sempre seran fetes des de l’emoció, i acabaran per emocionar-nos a nosaltres, lectors i lectores. Són les reflexions de l’altre sentimentalitat, de la poesia de l’experiència, com bé ens recorda al poema “Distraccions”, són les reflexions del contemplador i no de l’espectador, del qui tria allò vital, l’experiència, en comptes de l’espectacle o la descripció assèptica.

Què més podem trobar a Límits infinits, entre d’altres elements i vivències?

Hi ha  una prosa atrevida, que no té por del joc. També hi ha filigranes i jocs amb el mateix llenguatge, que fins i tot de vegades ens aproparan a l’infantesa, si és que ja caminam una mica enfora d’ella, que ens recordaran l’admonició d’aquest primer poema, que ens demanarà on som i què feim, quan ja siguem a moltes atmosferes de profunditat, tal vegada a més de les deu que ens parla Cabalgante. Ens recordaran que una de les virtuts de la poesia és la de jugar amb les paraules, jugar sense por i sense traves, per ventura amb límits infinits. Així ens trobarem amb un Gat de Cala Gat o una joguina antiga, una dolça cançó o un poema de la A. També hi són presents referències a altres poemes dins d’aquest poemari, i magnífiques mostres de prosa poètica.

Però tot això, tot i la serenor i suavitat que sempre acompanya Cabalgante, tot i les moixonies del primer poema, no ens hem d’enganyar. De vegades aquesta serenor deixarà pas a l’esperit combatiu i reivindicatiu, molt evident a “L’hora verda”, però també a “Manifest” o “Cap Vermell”, i en certa manera a “El secret de la llibertat”. Són poemes que ens faran alenar amb desig de canvi i millora, i que poden ser capaços de fer que els nostres calius particulars reviscolin.

Per cert que, relacionats amb aquests poemes, també n’hi trobarem alguns on es respira la nostàlgia o el desencís pels ideals perduts, per les promeses que mai no arribaren. Suposen un contrapunt perfecte als anteriors i tal vegada aconsegueixen dotat-los de més força expressiva. Són fantàstics “Neva” o “Calidoscopi de neurones polisèmiques”, entre d’altres.

Fins i tot en la recreació del combat hi haurà lloc per a la reflexió moral a “Revenja”, un recordatori magnífic sobre la satisfacció dels nostres odis particulars.

Ens passejarem per Palma amb l’esperit de Rosselló-Pòrcel, per Maó amb un Nelson que es vol quedar allà, pujarem a la Cuculla de Fartàritx, sabrem de contrades de Capdepera reconeixerem llocs i situacions del dia a dia, experimentarem una visió molt particular del quotidià a “Camp clos”. Ens reconeixerem mediterranis i ens reconeixeran com a tals. Compartirem l’estima per la nostra terra, de vegades no desprovista de nostàlgia, dolor o cert patiment per la pèrdua del paradís i de l’identitat, a “Polynesian Bar”, “Proverbi illenc” o “Excursionismes”. Fàrem memòria del legat que hem rebut els illencs a “Substrats del Cor”.

 Ens quedarem corpresos a “Deu atmosferes de profunditat”, il·luminats amb la revelació d’un “Axioma platònic”, davant del drac de set caps a “Malson de Mirando”.

 I com sempre, l’amor. Que hi serà més o menys evident, com un rerefons tènue o amb intensitat, com al poema que rememora Maiakovski.

No vull acabar sense deixar un interrogant que Joan fa a “Futura criatura”:

Somien els poetes

amb muses elèctriques?

Pens que sí, Joan. En els somnis, els límits, almenys són difusos, qui sap si infinits. Etèries, de carn, o, perquè no, elèctriques, dolçament o intensament elèctriques. Com els senyals de les nostres neurones, com les fiblades de les emocions.

Martí Prats, filòsof