PRESENTACIÓ LÍMITS INFINITS
Bon vespre a la concurrència,
inclosa l'autoritat.
Sigueu tots ben arribats
i gràcies per la presència.
Vosaltres sou l'evidència
que es viva la poesia.
I és que si mai es moria,
si els poetes abdicassin,
seria com si arrancassin
als mots la seva ambrosia.
Per això és un gran plaer
i un honor molt impensat
tenir l'oportunitat
de tenir aquest paper
-que no sé quin és, ben bé-
però que assumesc, content.
En un esdeveniment
poètic, com és aquest,
fins el paper més modest
és digne d'agraïment.
I amb això, ben estampat,
veig el meu nom al programa.
La lletra impresa proclama
que sóc poeta. Astorat
davant tal fet ha quedat,
aquest pobre glosador.
Sóc un versificador
de poble que acaramulla
paraules, fins que s'embulla.
Jo no pas de trobador.
I això no obstant, l'amistat
d'en Cabalgante aquí em té.
No sé com me'n sortiré,
en tot cas amb brevetat,
sense allargar aquest glosat
i sense estrènyer-me els dits.
Amb uns sabers esquifits
no puc passar més enllà,
davant un llibre que va
fins a “límits infinits”.
Sí que puc dir, evidentment,
perquè ho sé, és que en Joan
Cabalgante s'ha fet gran
com a poeta. Valent,
sense pauses, insistent,
teixeix un corpus poètic
de molt alt valor estètic,
profund, burxador, sincer.
Ara m'hi referiré
en un resum molt sintètic.
En Joan va començar
teixint “Les veus manllevades”,
que varen ser premiades
a Sóller. El “Colom Ferrà”
fou el premi amb què es donà
a conèixer. Vos diré
que és un recull que conté
aquella bella oració
al nostre far. L'escriptor,
aleph de llum en digué.
El camí continuà
amb “Perpètues paraules”,
paraules que són com baules
d'una veu que vol sacsar
el nostre esperit. Guanyà
un nou premi acreditat,
el “Pare Colom”, donat
cada any per l'ajuntament
d'Inca. En Joan va creixent
amb cada llibre editat.
Tot seguit, en el besllum
de l'horitzó d'en Joan,
“Lírica de contraban”
va néixer i es va fer llum
poètica, amb un perfum
ja de plena maduresa.
I per a aquella escomesa
“Cap Vermell” ja s'hi implicà
i el llibre coedità,
oferint-li la mà estesa.
I ara aquella experiència
repetim. Anam units
fins a “Límits infinits”,
un nou títol que, en essència,
ens enfronta a l'existència,
a la tasca de llaurar
el propi destí. Serà,
aquest títol, un pas més
d'en Joan, en un procés
que fa molts d'anys que encetà.
Per parlar del poemari
amb coneixements sobrats
tenim aquí en Martí Prats,
filòsof sense desvari,
amic i mestre a diari,
i a més, també ell mateix,
escriptor que veu com neix
dintre seu la poesia,
nedant en la melodia
dels versos, talment un peix.
Aquest acte amanirà
amb música de la bona
un Cabalgante que sona
la guiterra i que guanyà,
fa poc, en el Canadà,
el tercer premi absolut
en un molt reconegut
i prestigiós festival.
Allà en Jaume, a la final,
deixà el jurat convençut.
Per si no ho teníeu clar,
aquest Jaume guitarrista,
a més d'excel·lent artista,
resulta que és el germà
d'en Joan. Ell tocarà,
al final de la vetlada,
amb sa guiterra afinada,
sigui un allegro o un andante,
i es pavelló Cabalgante
deixarà a una gran alçada.
I ja res més, de part meva,
amb molt de gust la paraula
cedesc a qui, de la taula,
en la tasca me relleva.
En Martí Prats, sense treva,
vos parlarà tot seguit
del poemari que ha escrit,
amb mots que es fan i es desfan,
el meu bon amic Joan
Cabalgante. Queda dit.
Jaume Fuster
