De sobte et trobes en un replà de la vida que, donat el tram d'escala que ja has deixat darrere, saps que és possiblement el darrer des d'on mirar un gruix de futur mínimament significatiu. Cada dia que el sol surt t'adones que els projectes perden rellevància i se centren en el dia a dia, en unes setmanes tot lo més, i que l'any que ve esdevé un horitzó tan llunyà que et limites a despatxar-lo amb un “ja ho veurem”.

Fins arribar a aquest replà has escampat els anys que s'han esfullat del teu calendari biològic i ara et trobes que, això sí, ja ets una persona amb experiència, i que fins i tot, per als que t'envolten, pots esdevenir “la veu de l'experiència”. Alguns et demanen consell o una opinió, sobre això o allò, i tu, si ets un inconscient, goses donar resposta. En general, començant per mi mateix, ens falta humilitat i ens sobra supèrbia, perquè hem acumulat alguns sabers esquifits i parcials, sense considerar – com va dir no sé qui – que la nostra ignorància, tot i tenir algunes llacunes, és enciclopèdica i abasta tots els camps del coneixement humà. I deu ser per això mateix que jo m'atrevesc a escriure coses com aquesta i que n'hi ha que llegeixen, com si el que jo digui o deixi de dir tengués la més mínima importància.

“La veu de l'experiència” he dit, però quina experiència? En tot cas, una experiència absolutament inútil. Allò que a mi em va servir per transitar per la vida, li serveix de res a qui em vulgui escoltar? Són les mateixes, les relacions que avui mantenim amb els que ens envolten? Les “normes” de respecte, les fórmules d'urbanitat i educació, els mitjans que empram per a relacionar-nos amb els altres, amb un contacte de cada vegada més “virtual”, i fins i tot els principis ètics sobre els quals s'assenta la societat, tot ha mutat. I és així fins al punt que la meva experiència, basada en una moral una mica encarcarada, del segle XX, de quan els canvis eren pocs i lents, de poc deu servir, per no dir gens, als qui em vénen darrere. Ara mateix, mentre continuï estant en aquest replà, abans de fer el salt al buit definitiu, crec que el que em correspon, més que donar consells, és mirar d'oferir, si m'és possible, una mà a qui em necessiti, començant pels meus fills, la meva família, els meus amics...

Pens que el que molt convé és trobar sempre aquell bri d'humilitat imprescindible per tal de callar sobre el que no sabem, que és quasi tot. La veu de l'experiència cadascú l'ha d'anar modulant en el seu interior, sabent-se acompanyat en el seu viatge, però sense “la veu de l'experiència” marcant-li el camí tothora.