En primer lloc, vull agrair a les autoritats que pertoquin el fet de ser aquí, també el factotum d'aquest esdeveniment, Toni de l'editorial Documenta Balear, qui s'ha arriscat i piscat a l'hora de publicar el llibre, i a Miquel Flaquer "Llull", qui no s'ho pensà dues vegades i va materialitzar aquest poemari, perquè, entre moltes altres coses, la lletra ens uneix, (m'estic referint a la lletra E de El golea, titànic gabellí), als qui sou del poble i als qui veniu de fora, que sé qué significa el fet de traslladar-vos i venir a escoltar els poemes d'un amic. Per amics, els dos poetes i presentadors d'avui, devora d'ells sé que som un poeta complicat, perquè ningú millor que ells per definir la poesia, com diria Josep Ma Llompart, "amb paraules ben planeres", en Jaume, pintor de paraules, pregoner, activista cultural, etc. ens porta a Cala Agulla a les set del matí, en silenci i amb una dolça princesa, que musica Manuel Muntaner, i Martí capaç de reciclar la ferralla intelectual d'aquest país i fer-se un ala delta amb el vostre somriure, mentre davalla per una vall recòndita cap als malucs de la dolça princesa. Gràcies també a les imatges del pintor i amic artanenc Miquel Garau, un llinatge que, com la família Perandreu, també té un lligam amb els primers pobladors de Cala Rajada, sino em corregeix l'historiador gabellí Toni "Coix" i em permet el mateix pintor. Miquel va saber captar en tot moment el que la meva ment volia. També a l'altre poeta artanenca Ma Antònia Massanet, un descobriment que ara m'ha redescobert a mi amb les seves paraules per al pròleg, que han fet que els personatges revisquin dintre de mi. Jaume Fuster, com aquell favor que li va fer un amic seu quan recitava els primers poemes del "capitán pirata" i es quedà en blanc, avui m'estén la mà i em rescata del meu blanc d'ou i m'ajuda a recitar "Asia a un lado, al otro Europa, y allá a su frente Estambul" esproncedià. A na Clara Arnau, tota una arquitecta emocional, que com diu l'escriptor canadenc Douglas Coupland, "comprar no és crear" o l'aventura sense risc és com a Disneylàndia; a Marga Vega, la meva ombra platònica, pel seu magnífic text de la contracoberta, i les hores de genialitat i companyia, que com les meves altres companyes, una família d'aire, que ha fet de la intel.ligència, la seva invitació a la vida. I Martí, amic que somia i em fa somiar amb les tabulae de l'Arxiduc dins un món poquemonitzat, excursionista errant, filòsof, mestre, humanista, etc. amb qui encara em queden moltes aventures per viure i riure. També a Paco Galian, de valors universals, perquè ha sabut encaminar les meves passes cap a l'estima d'aquest poble i del món i la natura en general. A tots els del club de lectura perquè entenen el fet de llegir com una tasca col.lectiva, perquè hi van amb cent ulls a la paraula precisa. Per descomptat, a tota la meva família i amistats. Sobretot al meu pare Antoni, la meva mare Catalina i el meu germà Jaume.
 

    Una ensaïmada podria ser l'espiral que ens ha portat fins aquí. La gola de llegir, la gola d'escriure. Es podria dir que he estat un golafre de mots. Un lletraccidentat que confita les seves paraules, perquè en faceu un tast. Després llançau-me dins la foguera de les vanitats, i que l'encengui el mossèn Pere Orpí, vertader poeta de Capdepera, dominador de la forma del sonet, qui ens recorda "que és nostra la llengua, llegat dels padrins, que enllaça diàlegs i esquiva botxins", perquè la poesia em pot alliberar de la meva infàmia, però no de la meva condemna.

    D'altra banda, el sucre el posa el lector, a pols, el passa pel sedaç de la seva intel·ligència, perquè la pasta, tot i que ha tovat i s'ha estirada, la presento crua amb els sabors ancestrals d'unes postres exquisides per ventura d'origen hebreu. Les paraules es poden farcir de cabell d'àngel o de crema per a millorar el sabor...el que importa és tenir-hi la mà trencada, saber pastar el poemari a fi que quedi tou i els noms de les coses quedin entortolligats fins a formar una trunyella amb el punt de saïm adient.

      El poemari es divideix en 6 seccions: "In memoriam" vol ser un homenatge a personatges rellevants de la literatura o de la pròpia experiència vital, que en un moment o altre ha format part del meu bagatge cultural. La segona secció es titula "Cançons de Calicant" i és un recull de reflexions i pensaments que es conformen mitjançant alguna anècdota o succés quotidià ( un sopar amb els amics, un canvi de residència...). La tercera es titula "El verí dels versos" i és un conjunt de poemes de tall surrealista i reivindicatiu plens de nostàlgia, amor i llibertat. La quarta, "Tristesa de traductor" és una interpretació "sui generis" d'alguns dels noms que formen part de la literatura catalana, sobre la seva universalitat i la metaliteratura, a partir de la veu apòcrifa d'un traductor. La cinquena "son enrere" és un exercici elaborat de to infantil, on el joc i l'aliteració es presenten de forma desenfadada i jovenívola. Finalment, "En aquest racó del món" són pensaments sobre el que significa viure a una illa des del punt de vista històric i cultural, una mirada crítica sobre el fet de ser català dins el món.

     La poesia és una alteració de la seqüència sintàctica ordenada, la ruptura de les regles sintàctiques, el joc de l'experimentació formal i, algunes vegades, la pràctica del "non sense" anglès, el surrealisme de capgirar el significat d'una paraula i atorgar-li un de nou. An aquest poemari també he jugat amb la músicalitat del llenguatge infantil, que entretén com un joc i que fa tenir sentiments aquí, amb vosaltres com el que ens recorda el poeta britànic Philip Larkin:

Em sento com un nin

Que arriba a una escena

D'adults reconciliant-se,

i no pot entendre res

Com no sigui l'inusual somriure

I comença a ser feliç.

El poble inuit resident a Nunavut al Canadà, ha de conviure amb el gel, i de la seva pròpia cosmovisió del món saben distingir els diferents tipus de neu, l'entorn et fa, la llengua sap trobar el nom de les coses. El cel de  Capdepera, conté diferents matisos del color blau, fins al moradenc, tota la gama per a un poble que conservarà totes les diferències, del turquesa al blau marí, del blau fosc, elèctric o cel. Igual que els peixos, o els processos per treballar la llata i els seus productes: sanalles, garballons, sanalletes, gabellins, estormies...per no oblidarnos dels espusims. Aquest entorn, també afecta a tot aquell que hi crea, a tot aquell qui escriu.        
 

      Per explicar la meva relació amb la famosa recepta de l'àvia empraré unes paraules de Manuela de los Herreros que també poden lligar amb Capdepera i el que és per a mi la poesia: 

Amb quin encert sempre l'inspires

sentiments distints i estranys!

Què ets de trista quan te planys!

Què ets de dolça quan sospires!
 

                                                                                                                                            Salut i per molts d'anys.