“…Has de comprendre que la gran majoria de persones encara són part del sistema. Has de comprendre que la majoria de la gent no está preparada per esser desconectada. I molts d’ells tenen tan poca vida i són tan extremadament depenents del sistema que fins i tot lluitarien per protegir-lo…”

( Morfeu a Neo, The Matrix )

Ja fa un parell de setmanes, s'estrenava a totes les sales "El hombre de las mil caras". Una pel·lícula basada en l'ajuda que, el 1994, l'exagent secret del CESID Fernando Paesa li va oferir a Luís Roldán, exdirector de la Guàrdia Civil, per a fugar-se d'Espanya amb 1.500 milions de pessetes, agafats dels fons públics. Qui no recorda avui aquella fuga i la posterior detenció a Laos, en la qual, presumptament, estava també implicat el mateix Paesa?

Sens dubte, eren els darrers anys d'un PSOE en el Govern dirigit amb mà de ferro per Felipe Gonzalez. Eren els anys de Mario Conde, Juan Guerra o Rosendo Naseiro, entre molts d'altres. Anys en què la corrupció començava a ensenyar el seu nivell de podridura, no només del PSOE, sinó de tot el règim del 78. Avui, més de vint anys després, la corrupció institucionalitzada com a sistema segueix empegueint-nos a diari, amb nous casos.

El curs judicial comença aquest any més fort que mai, amb els judicis contra la trama Gürtel i el cas de les targetes black de Bankia. Tota una galàxia d'il·lustres extresores passarà per la banqueta de l'Audiència Nacional, acompanyada de la crème de la crème de la societat empresarial situada en els millors consells d'administració.

Aquests darrers dies també, una altra vegada més, hem estat testimonis de la inacabable i ja més que preocupant corrupció política. Hem vist com na Maria Antònia Munar, plorosa, cap baix i vestida de negre, es penedia davant un jutge de tot allò de què està acusada. Demanava clemència entre llàgrimes i afirmava que estava econòmicament, socialment i políticament morta. Impressionant imatge, que produeix calfreds. La que fou presidenta del Parlament Balear i líder d’Unió Mallorquina està empresonada per corrupció. I nosaltres, els espectadors, consumim i consumim tanta notícia que el simple fet d'estar astorats davant tanta faramalla informativa gairebé ens afecti. Ens ho empassam tot. És una manera més de consumir informació, i per molt que ens mostri com són de corruptes, lladres i amorals els nostres representants polítics, banquers o empresaris de torn, encara tenen la nostra confiança quan hi ha cites electorals. I així estan les coses. La corrupció a l'estat espanyol és el pa de cada dia, està dins l'ADN de cada un de nosaltres, per molt que vulguem negar-ho i ens costi de creure. Per entendre de veres el que passa hem de comprendre el significat real d'aquesta paraula tan de moda, corrupció, i quan ens hi endinsem veurem que els malversadors, lladres i tantes altres coses no estan tan enfora com pensàvem. Fins i tot nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en, ens veim afectats per aquesta xacra. Quan el propietari d'una casa llogada apuja el lloguer al seu inquilí sense motiu aparent ho fa en nom de la corrupció, essent els propietaris, en la gran majoria de casos, els primers que no declaren els guanys a Hisenda. Quan la presidenta d'una indústria hotelera, com la Sra. Benito, per exemple, diu que presentaran un informe als jutjats contra l'actual impost turístic aprovat en un parlament democràtic, ho fa en nom de la corrupció, ja que l'objectiu no és defensar el turista, per molt que diguin que els turistes no han de pagar el mal finançament illenc, com sostenen els hotelers. L'objectiu és reforçar l'imperi hoteler i que el turista no posi emperons a l'hora de reservar i que el 100% dels guanys hotelers siguin per a ells, per als seus paradisos, i tenir un Govern còmode i tantes altres coses... No es tracta de demonitzar ningú, simplement dir les coses tal com són.

Així i tot, la corrupció no només és això que estam avesats a escoltar cada dia a les notícies, o més ben dit, allò a què ens volen avesar els mitjans. La corrupció també és verbal. Si aquesta pràctica estigués també considerada com a delicte, el mateix Rajoy i el seu equip estarien asseguts a la banqueta dels acusats. Perquè, a part que el seu partit, el PP, sigui un partit considerat una trama corrupta pels jutges, no feren altra cosa que mentir, mentir i mentir en campanya electoral i després. La corrupció verbal malauradament no només afecta la classe política. Per posar un exemple, diré que aquests dies de celebracions i desfilades militars, escoltarem molts de familiars de soldats, policies i guàrdies civils escridassant l'actual conjuntura política el dia de la desfilada, perquè segons ells no es fa res davant els greus desafiaments que estan succeint a Espanya i l'exèrcit hauria "d'actuar". Que cadascú tregui les seves conclusions del que volen dir quan parlen d'"actuar". Arribats en aquest punt, com ha de resultar estrany que aquests partits guanyin sempre? La realitat és que la gent vol partits al poder que treguin lleis que protegesquin conductes i pràctiques corruptes. No fos cosa que entràs un Podemos i els propietaris dels habitatges de lloguer haguessin de declarar sí o sí els guanys. Fins i tot el tot poderós, intocable, i sagrat Nadal va admetre, davant tantes insinuacions de dopatge, que si qualque vegada havia pres res sempre fou amb prescripció d'un metge, per tant legal... Ens agraden la corrupció i els corruptes, sí, per molt que ho vulguem negar i admetre.

Poc ha canviat el sistema, quant a aquesta corruptela endèmica de la qual s'alimenten els principas partits, en els anys que han passat entre els Roldan i Paesa d'ahir i els Correa, Bárcenas i Rato d'avui. Podran perfeccionar-se les trames i desenvolupar-se a través de mil cares i mètodes, emperò la corrupció segueix essent part del ADN del Règim del 78.

Sense anar molt lluny, qui no es recorda de l'arquetip del regidor d'urbanisme, durant els darrers anys 90 i principis de segle XXI, especulant i requalificant terrenys en ple boom econòmic, amb l'arribada d'Aznar al Govern? La Púnica, el clan Pujol, Rita Barberà, els ERO's d'Andalusia o el cas Nóos, entre moltíssims d'altres, són exemple de tot això.

Resulta esgarrifosa, cada dia a les notícies, una sala tenebrosa on hi ha asseguda una cinquantena d'acusats, entre banquers, empresaris, tresorers de partits poliíics..., declarant. Esgarrifos és, cada dia a les noticies, veure també una sala tenebrosa on hi ha assegut, entre d'altres, un exministre acusat d'haver fet ús de targetes... Crec que sí, que el cinema, després de tot, és un autèntic informador i desinformador alhora. Està per veure ara si el Matrix que consumim dia rere dia és el que defineixen a la mateixa pel·lícula. Si la corrupció és el Matrix que tenim davant per a amagar-nos la crua realitat. És casual tot el que està passant?

Miquel Estelrich