Clicant sobre la imatge es pot descarregar la publicació sencera.

L’any 1984 vaig participar en una aventura editorial de la qual va resultar la publicació de sis revistes, totes elles amb un nom diferent però amb un mateix subtítol: La Revista de la Costa Est.
Totes es feren amb fotocòpies i un parell, a més, amb serigrafies a la coberta, amb un tiratge de cent o dos-cents exemplars, alguns dels quals encara es venen per internet a 10 euros.
El 1997 vaig recopilar algunes de les coses que hi vaig publicar per tal de fer-ne una edició, també amb fotocòpies i en forma de Kataklisme.
La fotocopiadora, per tant, ha estat un mitjà d’impressió important a Capdepera, com també ho va ser, en el seu moment, el ciclostil vietnamita.
Ara sembla que les coses han canviat, quant a les edicions. De fet, el paper està tocat i gairebé tot es fa en digital. Orwell hauria flipat!
Aviat, pel que diuen els oracles, ens posaran un xip de grafè al cap i ja no caldran totes aquestes comèdies per a comunicar els nostrus pensaments o les nostres intencions o els nostrus desigs, perquè la connexió Wi-Fi d’abast planetari arribarà als nostrus cervells directament des dels grans centres de producció d’il·lusions i, per tant, no caldrà expressar res, perquè tot serà sabut i resabut, potser fins i tot abans d’hora, si és que hi ha «hores»...
1984 ja és aquí; de fet fa estona que hi és!
Les grans corporacions mundials dominen el planeta; els països han deixat d’existir; els estats són gestories al servei del capital…
La divisió del món en rics i pobres (1-29-70) sembla irrevocable.
Gilese 581 és molt enfora, a vint anys llum dels pobres mortals!
I Capdepera, si l’espiritisme no hi posa remei, no és eterna!
Ens encaminam, per tant, cap a la buidor?
Potser cap el buit?
El sobam pel qual cauen les nostres visions és un forat de cuc on els viatges són més curts?
O potser més llargs?
Si tot és tan relatiu com sembla, 1984 és, o era, una estació de pas que ha expandit la seva ona a través d’una explosió que ha aixafat les tres dimensions i ha fet desaparèixer la quarta?
1984 és Física, això ho «sabem», però també és Química orgànica inanimada i Química inorgànica somiada?
Les grans tesis matemàtiques sobre l’enorme complexitat del número dos, són certes?
Les piràmides amaguen secrets científics que vénen de més enllà de l’espai, o potser tan sols del més enllà a seques?
La ignorància creix exponencialment com ho fa la informació esbiaixada?
Si l’energia no desapareix sinó que tan sols es transforma, potser això vol dir que els misteris de l’univers qualque dia es podran resoldre? O saber què hi havia abans del big-bang és «materialment» impossible? La ciència és una religió que també requereix mantenir una fe amb espelmes enceses? És cert que només amb zeros i amb uns es poden compondre totes les simfonies de Beethoven? I emmagatzemar-les? I reproduir-les?
Evidentment, són moltes preguntes, o tal vegada massa complexes, per a respondre-les d’una tirada.
Ens cansaríem massa i quan arribàssim a la darrera resposta no ens recordaríem de la primera.
I tot això ens passa perquè hem perdut la memòria, substituïda per la ROM i per la RAM.
I sense memòria no hi ha literatura, no hi ha democràcia.

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Capdepera, maig 2016