Són dies de primavera, d'anar una mica mal a pler. Ara et sobra la jaqueta prima, ara passes per una zona d'ombra i el vent et gela el cos, tot és un tremolor. Sumau-hi les al·lèrgies, cada any més incisives, la sequedat de la terra, el canvi climàtic, l'abstèmia primaveral, la visita d'en Rajoy amb tota la cort i un enfilall més de malsofridures individuals per acabar de confitar un panorama que convida poc a l'optimisme. Si no n'hi hagués prou amb tots aquests mals individuals, col·lectius i àdhuc còsmics, al nacionalisme illenc – a un ca magre tot són puces- li ha sortit una mica de gorradura. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè sembla un mal congènit des del seu engendrament. Encara que sigui consuetudinari i cíclic – fruit òbviament, entre molts altres factors, de la descohesió del país- no deixa de ser molest.

Ara per no desentonar amb aquesta primavera malsana, s'hi ha afegit un altre mal als molts que – amb raó o sense- s'han atribuït a aquesta magrel·la criatura. El pacte per a les eleccions estatals. El fet que MÉS hagi decidit una coalició electoral amb Podemos ha causat entre alguns nacionalistes un cert desassossec que l'han traduït en un sentiment d'orfandat. És cert, al meu parer, que alguns d'aquests orfes sempre han trobat algun osset al lleu a qualsevol projecte polític on hagi participat el PSM. El PSM, amb tot el respecte per la dissidència, no els ho ha acabat de fer mai bé. Per altra banda, he de reconèixer que serem molts els que anirem a votar amb una  dosi menor d'entusiasme amb què ho hem fet altres vegades, especialment, el desembre passat. Però, vists els resultats, apel·larem a un cert optimisme i a confiar que l'estratègia – en el fons és una estratègia-  surti bé i puguem tenir un diputat nacionalista a Madrid. Encara que sigui com un gol en fora de joc, si se'm permet el símil futbolístic. I que aquest diputat faci la feina que tots esperam.