– Encara estam en aquestes? Encara hi ha gent a qui no li va bé el concert medieval a l’església? Però…, si l’any passat ja va sortir sobre l’enorme escenari de l'altar major el mateix rector, vestit per a la ocasió (o sigui, de medieval) i va deixar palès que la parròquia és de tots i per a tots! – explicava un devot de missa i comunió diària a en Croquet i el seu “amu”.

– O no s’ ha de tenir contenta a la Coral Parroquial, o Gabellina, o de Ca Nostra , o del “sursum corda”, o el nom que tengui definitivament, si la resta de l’any els seus integrants compleixen, aportant els bells càntics a les celebracions religioses? – rebatia un altre que passava per allà a prop i ho va escoltar.

Reparau, germans i també germanes, i us adonareu que quan l’església està a vessar és, precisament, quan hi ha qualque espectacle que allí s’ofereix. Posem per cas: El diumenge de Pasqua, aforament complet, desprès de la representació de l’Encontre, o el dia del Ram, en què, prèviament, s’ha escenificat l’entrada de Jesús a Jerusalem.

– Idò, és una qüestió de teatre, de comèdia, poder omplir el temple? – sembla demanar en Croquet , incrèdul. L’amu li respon que, tal volta, el Consell Parroquial s’hauria de plantejar la possibilitat de crear la figura d’encarregat de màrqueting, amb la finalitat que l’assistència de fidels no hagi de decréixer com ho està fent a passes desfermades. Amb un parell d’anys, si no s’hi posa remei, la litúrgia es podrà celebrar a la capella baptismal o a les dependències del Cor.

Per tant, donem l’enhorabona a les persones que promouen concerts i festivals a l’església. Ja ho deia, fa molts d’anys, mossèn Antoni Riutort: ”Donem gràcies a Dèu que encara s’ hi atraca qualcú, per devers l’església”. Idò figurau-vos el que diria, a l’actualitat, el benvolgut i recordat exrector.

En Croquet, com sempre, resta pensatiu, talment com si lamentàs el canvi tan descomunal que el temple catòlic ha sofert al llarg del temps quant a afluència de fidels i que ell, en Croquet, ha conegut – malgrat no haver-hi pogut entrar mai – en el transcurs dels 77 anys humans i 11 de cànids que arrossega.

I es posa a lladrar, com si volgués plorinyar. Pobret!