Deuen ser molt poques les persones que poden aconseguir que un territori estigui en deute amb elles. Crec que això només està a l'abast dels genis. O a les banalitats d'alguna estrella mediàtica, la llum de la qual, tan resplendent com efímera, se sol  confondre amb raigs profitosos i saludables. Ara bé, no sé tampoc si hi deu haver persones que estiguin tan en deute amb un territori o poble com jo ho estic amb Sueca, pàtria fusteriana.

No en faré un inventari perquè pecaria de supèrbia i més d'un podria pensar que, enaltint els meus amics suecans, allò que faig és enaltir-me a mi mateix. També correria el perill de, per citar els que tenen un nom més reconegut, no consignàs per oblit o per raons d'espai els altres que conformen la geografia, física i humana, de Sueca i que també m'aporten rèdits inestimables. Tota pedra fa paret, diuen per aquelles terres. Tanmateix, com si en fos una mostra, citaré dos elements sensorials impagables: l'olor de taronger florit de les vesprades primaverals o tots els colors del verd que a la vista s'escampen dels arrossars, amb l'aigua que inunda els camps i la fauna variada que s'hi envola.