Allò que la lectura ensenya al lector,

les imatges ho ensenyen als illetrats,

als qui només poden percebre amb la vista,

ja que en els dibuixos els ignorants hi veuen la

història que haurien de llegir, i els qui no

coneixen les lletres descobreixen que,

en certa mesura, poden llegir.

Els llibres són cars. Emperò, igualment, es pot dir també que els llibres no són cars. Es pot dir que l'única cosa cara en el món són els llibres. Totes les altres coses són baratíssimes. Les sabates són barates; l'habitatge és barat; la barra dels llavis és barata. Tot és barat. Només són cars els llibres. Els que critiquen són normalment aquells que no llegeixen. I a més, troben en aquesta suposada raó l'argument perfecte per dir que no llegeixen. Sí, els llibres són cars. Emperò, és que tot és car. I per què han de patir els pobres llibres aquest doi que són cars, cada dia? La veritat és que els llibres no neixen, no cauen del cel com la pluja. Es fan. Es componen de paper, tinta, la sensibilitat dels seus autors, la competència tècnica del tipògraf, si és que encara avui en dia se l'anomena així, necessiten d'un distribuïdor, una llibreria. I qualsevol d'ells també s'ha de guanyar el seu sou. En aquest procés successiu pareix que tots han d'estar ben pagats llevat dels que en primer lloc i per damunt de tot fan i redacten els llibres, o sigui, els autors. Aquests, no. Els autors han de viure com a missioners del llibre: sense menjar, sense casa, sense capricis, d'aquesta manera els llibres sempre seran barats. Idò bé, si els llibres han d'esser barats i no ho són, què farem?

Acabem d'una vegada per totes amb aquesta faula, encara que sigui una faula molt certa, que el llibre és car. La veritat és que aquells que diuen que els llibres són cars no diuen que un cotxe és car. Si un no té doblers per comprar-se un cotxe, va al banc i demana un préstec. Tampoc se sol dir que l'entrada a un concert de rock o un DVD són cars. El llibre costa el que costa. Per ventura podria ser una mica més barat. Per ventura els distribuïdors podrien dir "guanyem una mica menys de doblers, racionalitzem la distribució, anem a fer tot el que sigui possible perqupe els llibres siguin barats". Inclús es podria dir "i per què, en lloc d'una tirada de tres o quatre mil, no en feim una de quaranta o cinquanta mil exemplars?, quants més, més barats”. Al cap i a la fi el preu ho decideixen els lectors. L'editor té el seu magatzem, els llibres entren i els llibres surten, emperò podria arribar un dia en el qual els llibres no sortissin més. I com qualsevol empresa, la industria editorial ha de tenir, o millor dit, també té el dret de tenir una rendibilitat. El destinatari d'aquest negoci és el lector, on són els lectors? Són molts? N'hi ha prou?

Vos exposaré una teoria o una opinió personal que tenc d'aquest hàbit, el de la lectura. I al mateix temps no és molt popular i fins i tot podria dir-se que no és políticament correcte. I és que la lectura no és obligatòria. Llegir no és obligatori. Puc preguntar a un al·lot: "Mira, i tu per què no llegeixes?, no t'agrada llegir?" I ell podria dir: "No, no m'agrada". I jo li diria: "No t'adones del que et perds per no llegir?" Imaginem que aquest al·lot és un bussejador i em contesta: "I vostè no s'adona del que es perd per no bussejar?" I tendria raó. Vol dir tot això que no hem de llegir? No, no vull dir ni vull donar a entendre això. El que vull dir és que no mereix l'esforç que s'inventin excuses, explicacions, per una cosa que és prou palesa des que el llibre és això, precisament, un llibre. La lectura no és cap obligació. La lectura és una devoció, és una passió, és un amor. Quan un lector no té mitjans per comprar un llibre, a on pot anar? A una biblioteca. Passa amb els llibres una cosa que no passa amb els cotxes. Quan vols tenir un cotxe, l'has de comprar, emperò si vols llegir un llibre, no necessites comprar-lo, llavors l'excusa que un llibre és car no serveix. És clar, s'ha d'anar a la biblioteca. S'ha de disposar del temps suficient per anar a la biblioteca. Així i tot, això té un remei. No és necessari anar a la biblioteca tots els dies. Per ventura una vegada per setmana, cada dues setmanes, un hi va i se'n duu a ca seva els llibres que vulgui. Per tant, qui vulgui llegir, llegeix.

Hi ha també les llibreries "de vell", on es poden comprar llibres extraordinaris per poc doblers. Tenc una bona quantitat de llibres comprats en aquestes tendes. Recoman que s'experimenti el plaer que produeix una d'aquestes llibreries, l'olor de llibre vell, del paper groguenc, de la pols del pas del temps... I descobrir el que s'estava cercant fa anys i anys enrere. Un llibre exhaurit del segle XIX o del segle XVIII, un autor que només és una dèria nostra, al qual admiram i estimam i que finalment acabam trobant. Inclús en un llibre nou, l'olor és una alegria relacionada amb la sensualitat, amb la sensibilitat del lector. S'està fent tot el que realment es pot per promoure l'habit de la lectura? Això és una altre assumpte. El problema comença a l'escola. Aturem-nos per reflexionar sobre uns quants afers. L'escola ensenya a estimar al llibre? És prou dubtós. L'escola ensenya a entendre el contengut d'un llibre? Crec que no. El problema de la massificació de l'ensenyança ha creat moltes de dificultats, afegides a la feina ja prou complicada en si mateixa d'ensenyar. Emperò no és de la massificació de l'ensenyança del que vull xerrar sinó de l'evidència que el llibre existeix i el lector també. Com es poden apropar, l'un i l'altre? Jo crec que l'escola té una importància cabdal. És necessari que els professors sàpiguen valorar el llibre. No només el llibre que resulta necessari per a ensenyar les Matemàtiques, la Geografia o la Història. Hi ha altres llibres. Facem en aquest punt un petit incís: quan xerram de llibres no podem oblidar que n'hi ha uns que mereixen esser llegits i altres que no tant. Pot ser que estigui xerrant de llibres que no són els que a nosaltres ens agradaria que fossin els més llegits. Quin és el llibre que mereix l'esforç d'esser llegit i quin no? Aquesta és una pregunta que no té resposta. Cadascú recorre a allò que li agrada, i cadascú estableix el seu criteri, que anirà modificant-se segons evolucioni la seva formació, si és que dedica temps i esforç a aquesta activitat, que alhora és també una activitat creadora. És precisament això el que em fa dubtar de les benintencionades campanyes per promoure el llibre. Crec que es gasten molts de doblers i esforç aquí i en tot el món en actuacions d'èxit dubtós. M'agradaria saber quins han estat els resultats concrets de qualsevol campanya a favor de la lectura. Sospit, i m'intranquil·litza pensar-ho, que en els fons el que compta és la mateixa campanya. Importa molt manco el resultat. El lector sempre ha format part d'una minoria. Nosaltres, aquells a qui agrada llegir habitualment, som una minoria en realitat. Que aquesta minoria s'hauria d'eixamplar, beníssim. Per aquest motiu s'ha de crear una consciència de lector. I això es pot fer de moltes maneres.

Per què els lectors d'un llibre que es coneixen i viuen més o manco a prop no es reuneixen per parlar d'aquest llibre després d'haver-lo llegit? Per què la lectura sempre ha d'esser una activitat solitària? Per què no un intercanvi entre lectors i llibres? Per què no xerrar d'un llibre que s'acaba de publicar o d'un llibre que forma part de la nostra cultura o de la nostra educació sentimental? Això seria de debò promoure la lectura en el lector mateix, en lloc de caure en l'ambició possiblement desmesurada de posar tot el món a llegir. Es pot fer de la lectura alguna cosa diferent a la d'un plaer solitari, que ho és també, i en primera instància. No vull dir un sistema col·lectivista sinó l'acció dinàmica que suposa l'intercanvi d'idees o opinions damunt el llibre. Perquè el llibre és qualque cosa més que un objecte que es col·loca a la prestatgeria per no tornar cap a ell, resulta que el llibre és una plataforma de comunicació entre persones, així que em deman per què no organitzen les llibreries que disposen d'espai trobades de lectors? No es necessiten escriptors, o potser sí, si estan a l'abast i se'ls pot convidar. "Miri, a vostè no li importaria trobar-se amb alguns lectors?" Emperò no és fonamental. L'important seria que els lectors que són clients d'una llibreria es reunessin per parlar. Un llibre no és una cosa que ens hagi de fer empegueir; entrar a una llibreria i comprar hauria d'esser d'allò més normal. Crec que es poden trobar fórmules atractives per fer del llibre, d'aquest objecte i d'aquest continent, una plataforma de comunicació entre un i l'altre.

És veritat que entre els lectors passa qualque cosa màgica, i no tornaré a emprar la paraula lectors, sinó lector, perquè cada lector és diferent, perquè ningú és plural. Dins l'esperit de un al·lot o una al·lota neix sobtadament el gust per llegir. I no se sap per què. Ningú ho pot saber. Pot haver nascut en el si d'una família que no sap llegir. Potser que a ca seva no tengui ni un sol llibre, i així i tot li agradi llegir. On és el secret d'aquest al·lot i d'aquesta al·lota? El que vull dir és que existeixen persones per a cada llibre. Inclús abans de conèixer el contengut d'un llibre, aquest llibre ja és important per a determinades persones. Aquesta és, a parer meu, una bona pregunta: que és el llibre? Idò el llibre és un lloc on anam per a trobar-hi sobre tot una sensibilitat. Hi anam a trobar una visió de la vida, una percepció del que és el nostre destí; viure, de la nostra relació amb els altres, l'explicació d'un sentiment, o l'enunciat d'una teoria que passa per la sensibilitat i la formació de l'autor i que serà rebuda de diferent manera per cada lector. Hi anam a trobar això i qualque cosa més

Contràriament al que es creu, la primera lectura d'un llibre no l'exhaureix. Una de les equivocacions més greus en les quals podem incórrer és això de dir "ja l'he llegit, ja está". Anem a veure, com que ja està? Com que ja l'he llegit? Això és el mateix que entrar a una casa, passar d'una habitació a l'altra, sortir després per la porta i dir "ja conec aquesta casa". No, viure en aquesta casa, almanco passar un temps dins el seu espai per a descobrir els detalls que li donen singularitat. Un llibre és igual que una casa, nova en cada ullada i mirada, un llibre és un continent. El llibre després d'haver estat llegit, es reorganitza i recupera allò que podem anomenar la virginitat de la paraula. I allò més impressionant de tot és que cada vegada que tornam al llibre el trobam intacte. El llibre està intacte, ofereix una nova lectura, és a dir, un nou descobriment, com si fos un continent. Perquè es pot entrar per una part o per una altra, anar més aviat o anar més a poc a poc. El podem recórrer de diferent manera, s'hi pot anar de desert en desert, de llac en llac o de riu en riu. Tots aquests i més són els descobriments possibles en un llibre. Un llibre no s'exhaureix mai. Inclús el pitjor dels llibres no s'exhaureix mai. I és que les paraules que a vegades malgastam, les que deim sense adonar-nos del que realment són, en el llibre sempre ens estan esperant. Esperen la lectura, la mirada, esperen que les desxifrem, esperen sobre tot que les anomenem. La paraula no és paraula mentre no es pronuncia. La paraula que està escrita és una ombra que s'aixeca, es presenta i se'ns posa al davant. Les paraules més insignificants, les paraules que pareix que no compten, les de cada dia, són com a petits tresors. I, en conseqüència, el llibre és el lloc més ric que existeix, encara que siguem conscients que no es pot pagar un bon sopar a un restaurant amb un llibre. És impensable que jo digui: "Miri, estic sense doblers i, si a vostè no li sap greu, tenc aquí un llibre que li regalaré amb la meva dedicatòria", i que se'm respongui: "Es quedi tranquil, i demà pot tornar venir a sopar una altra vegada

Hi ha un moment que és veritablement extraordinari en la lectura: quan un la interromp. Quan qualcú està llegint té el llibre amb les pàgines obertes i, sobtadament, lleva la vista de les pàgines i mira cap endavant. Se suspèn la lectura, qualque cosa ha passat, qualque cosa màgica: és com si la lectura volgués endur-se'n el lector a un altre univers. I és que el lector, quan lleva la mirada del llibre, s'està mirant a ell mateix. Això és el que passa en la relació entre el lector i el llibre, és l'estat de gràcia que dóna la lectura. Per descomptat, no vull idealitzar l'acte de llegir, emperò la veritat és que la vida en si mateixa és la que ens empeny a llegir, llegim perquè vivim, i de qualque manera vivim perquè llegim. En el fons, de la mateixa manera en què el món necessita que el visquem en tots els seus esdeveniments, la lectura exigeix esser viscuda. És a dir, viure's un mateix, viure amb plena consciència d'allò que un té, que no és, faltaria més, la riquesa o fortuna personal. Em referesc, sí, al món, a la terra, a tot allò que ens pertany i, tanmateix, és nostre perquè participam de la vida. Enteneu-me: viure no és sobreviure com aquell qui pateix una malanança. I aquesta participació pot ser i ha d'esser un acte d'amor, com la lectura. Per això mateix dic que el primer que s'ha de fer és despertar l'amor pel llibre, l'amor per la lectura, l'amor per aquesta cosa tan senzilla que és tenir un llibre entre les mans. Però no es pot imposar a la gent com si fos una obligació. No ho és

El llibre desperta el pensament. El pensar. Activa això que tenim dins aquesta capsa més o manco rodona que hi ha damunt les nostres espatles. Sovint, jo mateix qued astorat pensant que tenim això dins el cap. Emperò això és el que pensa, això és el que escriu, això és el que pinta, això és d'on neixen les paraules, això és on hi ha el dolor o el plaer. Tota la creació artística neix, es crea, s'inventa en aquest lloc que no sabem gairebé com funciona. No ens adonam de la seva presència ni de la seva importància cabdal per esser no un gran escriptor o un gran científic, sinó per esser simplement la persona normal i corrent que cada un de nosaltres és

La imatge ens pot dir la veritat o dir-nos mentides. Ens han ensenyat ja des de ben petits que una imatge val més que mil paraules. Jo no ho crec, és més, crec que no és cert. Les paraules sempre són necessàries. I per posar exemples molt actuals de la necessitat de la paraula per dir allò que la imatge no expressa, aquí està tota l'actualitat que veim dins aquesta altra caixa que tots tenim a casa. Guerres, maldat i més maldat a més no poder. Les imatges no ens fan gens ni mica de falta. S'assemblen més a un macabre joc d'ordinador que a la crua realitat. Per això les paraules són més necessàries que mai per dir allò que la imatge moltes vegades oculta intencionadament. Així de senzill.

 Miquel Estelrich Bestard