L’ estrena anual de teatre d’Arnau Serra, no per esperada, és manco interessant. La d’enguany frega, quasi, la perfecció, denota la maduresa del jove director gabellí.  Qui això escriu no és cap expert, ni pretén fer crítica de l’obra presentada el  darrer cap de setmana. Només em plau, i em complau, fer palesa la meva admiració per la magnífica, i a la vegada complicada, estructura de  “42.473”, original d’Arnau. Setze actors sobre l’escenari  i diferents peces curtes, com esquetxos, unides pel  fil conductor del fet de la “grossa” del Nadal de 2003 que tantes alegries donà a molta gent del nostre entorn.

De vegades, un s’ha preguntat per què Arnau Serra, amb tants d’alumnes amb qui compta, no s’ha proposat  dividir en dues obres el personal de què disposa, donant un dinamisme major, si cal, a la interpretació dels actors. Clar, quan es disposa de tanta gent, s’ha de distribuir  el  repartiment de personatges, de tal forma que es dilata l’obra, fins a una durada – com fou el  cas – de dues hores. I,  aquí és on el director corre el risc de fer-se feixuc…. Idò no, no fou aquesta la situació, mi molt manco, ja que aquest melodrama, amb tessitures de vodevil sorprenent que ningú no esperava,  enganxà  de tal manera el públic que les dues hores ens passaren volant, sense adornar-nos-en.  Poca broma, aconseguir això, per un director.

Tal volta, algunes pauses i silencis massa perllongats podrien ser la part negativa de la posada en escena, la qual cosa semblà imperceptible. Actors i actrius, cada cop més experimentats – es veu que han suat la camisola, aquest hivern, als assaigs –  traspuen seguretat i, sobre tot, es diverteixen actuant, que és del que es tracta. Arnau Serra està aconseguint el que s’havia proposat  i això, pens, que algú haurà de tenir-ho en compte.

Enhorabona i gràcies per la vetllada.