El fet de no haver estudiat massa economia i haver sobreviscut fins ara deu ser pel compte de la vella: tant tinc, tant puc gastar. Hi deu haver influit, també, certa intuició encaminada a la supervivència: si gasto més que no pas tinc, entro en deute amb qui em presta, cosa que li pot donar alguns privilegis envers la meva figura de deutor. Per tant, deute, el mínim i indispensable. Prestamista: algú qui m'ofereixi certa confiança.
Per poder mantenir aquestes premises en aquest món globalitzat i canibalitzat s'ha de tenir sort, molta sort, i s'ha de ser agrait per reconéixer-ho i prendre'n consciència. Molts ciutadans europeus no estan en la mateixa situació i, degut al desconeixement que manifesto en matèria econòmica, no sé quin serà el resultat d'aquest tira i arronsa entre qui mana a Europa i el poble grec. Tot plegat em planteja moltes preguntes.
La crisi grega, és realment una crisi entre els caps europeus i els caps grecs? No pot ser una pica-baralla entre nous governants, que volen evitar la ruïna més absoluta del seu país, i vells governants que volen incrementar la dependència econòmica que provoca més ingressos a determinats estaments econòmics (com a les multinacionals, els bancs, etc. i a les persones que els donen suport)?
El deute d'un país contret per governants que han fet malament la seva feina i n'han sortit ben parats particularment, no està regulat per cap organisme internacional? Aquest deute, ha de ser infinit, donada la impossibilitat de retorn, com queda sovint demostrat?
El deute extern, no estarà regulat per la manca més absoluta de lleis internacionals que deixan obertes les portes a l'especulació mundial?
Què és més important: la fallida absoluta d'un país com Grècia i que surti de la zona euro, o la pèrdua de certs beneficis (per no dir privilegis) d'algunes enormes fortunes transnacionals?
Si Grècia i els grecs perden el pols per motiu del deute extern, quin país anirà després: Itàlia, Espanya, Portugal...?
Què és pitjor: la caiguda en cascada de la fortalesa europea com a suposada estructura social, o la caiguda directa dels guanys d'uns pocs (guanys que cauran igualment, passi el que passi), enfortint els criteris d'unió de la Unió Europea?
És de rigor definir mecanismes de control i anàlisi d'un sistema econòmic basats en les pròpies teories i criteris de funcionament d'aquest mateix sistema econòmic? Un boig, ha de ser diagnosticat per una altra persona amb la mateixa bogeria?
Els ciutadans europeus, hem de seguir veient com els criteris de funcionament de la UE tenen com a fonaments els pilars de riquesa i especulació d'uns pocs, obtenint guanys a partir de la feina o de la manca de feina de la majoria?
Determinats deutes, com els interessos, no haurien de tenir data de caducitat i responsabilitats directes dels responsables de contreure'ls?
Què és millor: cobrar una part o no cobrar res?
No puc dir quin sistema econòmic és millor que l'actual. Em sembla, però, que el que tenim ha començat a demostrar que fa aigües. Que en feia, ja se sabia; ara es veurà quin parxe n'hi posen i qui surt més mal parat. Segur que rebran els de sempre: uns, els cops, i altres, els guanys.