Depriment Setmana Santa

     per Jaume Fuster

Han passat, un any més, les festes de Setmana Santa i Pasqua, i jo, un any més, m’he quedat amb una insòlita sensació de deesassossec, més antiga que jo mateix. No ho puc evitar, aquestes festes em produeixen un neguit que se m’instal·la en algun punt del cervell i que no em puc acabar d’arrabassar gairebé fins a l’estiu.

Poc vos deu importar l’efecte que aquestes jornades em procuren, ho sé prou bé, i ja em disculpareu que en parli en veu alta. En faig un comentari només perquè si, casualment, aquests sentiments negatius els experimenta algú més, que sàpiga que no es troba tot sol. Compartir les nostres afliccions pot contribuir a alleugerir-les.Abans d’explicar-me, he d’aclarir que reconec i valor com cal l’aportació impressionant que ha suposat l’art sacre –escultura, pintura– per a la història de les belles arts. I què en diríem de la música religiosa? Què seria de la història de la música sense el Requiem de Mozart, o sense l’Stabat Mater de Rossini? De la literatura, ja no en dic res: de la Bíblia ençà hi ha un devessall que no atura.

Fet aquest aclariment, i ja per anar al meu malestar: les estàtues de guix de santcristos i doloroses de les processons nostres fan feredat. Es recreen, crec que morbosament, malaltissament, en l’exaltació del dolor humà, com pertot arreu, però, a més, artísticament no valen res. I per afegitó, aquestes altres imatges vivents que ens arriben d'ultramar, elements com els flagel·lants, sang de debò esquitxant les fotografies de premsa i les pantalles dels televisors. Per què n’hi ha que creuen que això és bo? En què ens fa millors? A què ens ajuda aquesta orgia de sang?

Continuació: les processons, un acte d’exhibicionisme religiós, teatral fins a la medul·la (i encara hauria de matisar l’adjectiu “religiós”). Jo tenc un passat molt processional, de passejar imatges amunt i avall. N’estoig alguna fotografia que, amb tota seguretat, constitueix un dels meus perfils més patètics (i en tenc molts). Per a què serveix, exactament, una processó? Què es vol demostrar i a qui? És un acte reivindicatiu, de protesta, d’ostentació...? Quina és, exactament, la relació que s’estableix amb cap déu, a una processó?

Més: La lletra dels himnes i les cançons d’aquestes celebracions. Em treuen de polleguera, tot i cantar-les per pa i per sal. S’exacerba fins a la patologia el sentiment de culpa, es magnifica la sensació de pecat, i hom se sap brut, indigne i menyspreable. I si ens en queda cap dubte, els sermoners solen reblar el calu. Molt saludable, tot plegat.

Tot això per parlar només de les públiques exhibicions relacionades amb les dates esmentades. Si vaig al bessó de la qüestió –l’essència del fet religiós i, ai!, les seves conseqüències– en comptes de posar-me trist em deprimesc directament. Només em conhorta de veure que me n’estic sortint. Ja se sap, totes les addiccions volen un temps de deshabituació, però la teràpia de desintoxicació a què estic sotmès (llegir, bàsicament) està donant els seus fruits i, si no fos una boutade, ara m’inventaria un déu per a donar-li’n les gràcies.

Crec que va ser Nietzsche qui va dir una cosa com "o es creu en Déu o es tenen molts d’amics".

Jo procur tenir molts d’amics.