Tant Paul Dubois com els amics americans, molt observadors, estan entusiasmats al veure aquella “fauna” juvenil, aquells noviis, amb aromes de “colomins estufadets”. Efectivament, l’interior de la camiona fa una oloreta d’aigua de colònia barata, de vaga flor de taronger. 

– Què no has reparat – pregunta a Biel, l’amic francés – que es tracta de matrimonis ben novells?

Bastava veure'ls. Ells: greus, planxats, emmidonats, un poc empegueïts i un poquet mosques, ben afaitats, coll net i vestit nou, dignes.  Elles: fatigades, un poc músties i desballestades, estan unànimement preocupades per l’ordre i estabilitat de la permanent, i per la brutal espoliació del nou i llampant maletí, que el camioner havia llançat de qualsevol manera al sostre de la camiona, entre senalles, bolics, coves, sacs i altres porqueries. Totes les novies – menys una que porta unes sabatilles “de viatge”, ben vermelles, amb el seu corresponent pompó del mateix color, i al cap una mena de gambaner, una redecilla o barriola de colorins—fan cara de tenir els peus esmicolats per les cruelíssimes, tradicionals i obligatòries sabates de nuvia que, tot hom sap,  fan un mal espantós.


La localitat de Selva

En Biel comentava a Paul (i aquest comentari el va deixar, també, escrit en el llibre del qual és autor: Tres viatges en calma per l’ illa de la calma):

– Al meu costat venia el marit de la que portava sabatilles vermelles. Era de Sant Llorenç d’es Cardassar, segons digué i proclamà, tot morenot i cellut (semblava que en lloc de celles portava la ratapinyada de l’escut de València en negre). Per totes les altres senyes, no hi havia cap dubte que era un pagès tallat del tronc més sa que dóna la terra. Anava separat de la seva costella, la qual, amb barriola i tot, va haver d’anar al costat del xòfer Barraca perquè es marejava, cosa a primera vista rara en tan formidable i pelut exemplar del sexe feble. La llorencina, peluda i fornida, vestida, com s’ha dit, amb un mal gust inefable, fou, per vergonya de les altres, l’única i delicada flor del ramell de novies que portàvem a la Mare de Déu de Lluc, la qual es va comportar tal com s’escau en aquests casos: guaitant el cap, tot el camí, per la finestra, i tancant els ulls, més groga que una llimona”.


Antiga imatge del Monestir de Lluc

La camiona, conduïda p’en Jaume Rosselló “Barraca” havia enfilat la carretera que des d'Inca porta a Lluc, passant per Selva i Caimari. El llorencí no perd cap dels moviments del conductor, sembla considerar-lo com si fos una mena de sacerdot del progrés. És com quasi tots els xòfers de camiona del país. Tracta el públic amb pagesívola rudesa, però sense grolleria. En bon mallorquí en diríem un home sense males intencions. Perquè en Jaume, a la llarga, és servicial i amatent. Li agrada fer bromes a les al·lotes que van al seu costat, amb la galanteria del missatge de possessió deixondit i avesat a tractar amb collidores, xicoteres i senyors venerables. En general, i encara que no tenguin res de la cortesia de maitre d’hotel, són uns bons pilots, aquests conductors de camiona, que, entre altres bones qualitats, tenen la de no fer gens de cas del rètol que posa “Queda terminantemente prohibido hablar o distraer al conductor”.

  L’esposa del veí d’en Paul i en Biel segueix marejada, continua a la finestra de sa camiona, camí de Lluc, amb un color talment un canari. ”Això és sa pudor de sa benzina”, comenta una de les madones passatgeres. Monsieur Paul no pot resistir la temptació: ”¿No les parece a todos ustedes que todavía es pronto para sufrirmareos?”, pregunta, malpensat, a aquelles parelles del nupcial auditori.


Mentre es cou el sofrit, els al·lots juguen amb la pilota.

Sa Camiona parteix cap a Caimari, un dels indrets més bells de Mallorca; a l’esquerra s’albira Mancor de la Vall, un poblet modest i quasi ignorat pel turisme. L’autobús passa davant un grup de nines acompanyades d’unes monges que es veu que pugen a Lluc a peu, la qual cosa, sens dubte, és la  millor i més bella ofrena que es pot fer a la Verge. Més amunt, a les voltes, trobam una mala fi de carros tripulats per poblers, que, com  cada any, entre la darreria d’abril i principi de maig florit fan el trajecte, un recés per a aquesta gent, la més treballadora de l'arxipèlag, fent honor a la serena rutina de bon pagès de sa Pobla. Abans de pujar el Coll de sa Bataia, sa camiona passa  per davant del Salt de la Bella Dona i desprès pren el camí de Comafreda, que duu al Puig Major de Massanella, i començam la curta baixada cap a la vall de Lluc.


Què portau la lletra de matrimoni?

Ja som a Lluc! -  Més de dos-cents carros, alguna antiga diligència, s’aixopluguen sota el vetust porxo del primitiu hostal. Hi ha també molts d’automòbils i unes quantes camiones. Bé. Ja som a Lluc. El passatge salta de sa camiona “amb els genolls copejats, les anques saltejades i el ronyons al Xerès” segons ho defineïx monsieur Paul. Una dotzena d’al·lotons, adornats amb cintes de colorins, que a Lluc  es diuen ”mides”, s’entreté donant autèntiques coces a una pilota de reglament. Juguen amb mala traça  i amb pitjor punteria. Un d’ells, pega coça i envia la pilota a cal Dimoni. El Dimoni l’agafa i amb un dret infernal la tira dins una greixonera dels pelegrins poblers, enrevoltada de gent que mira com es cou el sofregit per a unes sopes monumentals. La reacció al fet de la pilota no es fa esperar gaire. Començam a sentir pelegrines flastomies, impròpies d’un pelegrí. En Biel en va retenir algunes dins la memòria, pel seu pintoresquisme, que no es poden escriure aquí, més que res per elegància i bons costums, però que  ell, en Biel Fuster i Mayans “Gafim” va deixar paleses en el seu llibre de viatges.


Anem cap a les cel·les

Entram al santuari. Tots plegats anam, primer de tot,  a la dependència on despatxen les cel·les, la roba de llit i les tovalloles. L’hostatgeria està plena a vessar; els poblers, amb major nombre, ho envaeixen tot. Anam pel corredor formant un grup compacte. Els noviis, a força d’anar plegats i tenir el mateix i inexorable destí, comencen a presentar clars símptomes d’enxotament progressiu.

– Qué portau els papers? – pregunta l’aposentador, per a evitar suspicàcies.

– Jo duc sa cartilla de sa mili! – diu es llorencí, que amb això creu tocar amb un dit al cel.

– No, no són aquests papers que volem. És sa lletra de matrimoni, que fa falta; sense lletra no hi ha cel·la!

Continuarà…