Diuen que l'any que començarem será un any de canvis a nivell politic i, per què no?, també a nivell social. 





Sí, és vera, hi ha eleccions municipals i generals i la cosa pareix, segons les enquestes estatals i autonòmiques, que canvi, el que es diu canvi de debò, no ho será, però sí que es fará notar la pèrdua de força del bipartidisme PPSOE a tots els nivells. 

I tot gràcies a un partit del qual no se sap ben bé què és en el seu aspecte ideològic. S'ha escoltat de tot sobre aquesta gent. La caverna espanyola ja no sap què ha de fer per desqualificar-los. Els socialistes també s'apunten, encara que d'una altra manera, a posar en entredit les seves aspiracións polítiques, i ho fan de manera que en qualque cas no s'allunyen gaire de la caverna. Bé, sigui el que sigui, apareixen en totes les enquestes com a factor clau per a canviar la manera de fer les coses.  A parer meu, el que seria un frau en tota regla, el que seria un engany massiu, seria que si de veritat aquesta gent entra als consistoris o als parlaments o són clau perquè hi entri una altra classe de politics, després no facin ni la meitat de les coses que donaven per segur que farien o que derogarien. La gent ho espera. Els qui no ho esperen són tots aquells que s'han estat enriquint a costa de la malanança dels altres i que han sabut treure partit de tot això.

Senyors d'aquest partit: La gent sap molt bé que les coses, quan un arriba al poder, no es canvien d'un dia a l'altre. Ara bé, gradualment, i a poc a poc i bona lletra, sí que es pot fer. I això és el que espera la societat de tots vostès. No tan sols en aquest partit a què hem referesc, sinó també en tots aquells que de molt bona fe estan disposats a canviar aquesta situació per al bé comú, s'hagi d'enfrontar a qui s'hagi d'enfrontar. Aquest és el vertader canvi. Canviar, en caires politics, significa barallar-se amb tot allò que fins ara ha dominat.


NO SEMPRE SÓN LES COSES COM VOLEM

Voldria que m'anàs bé
el temps que em queda de vida,
tenir llapis i paper
per escriure sense mida
qualque doi dels que jo sé,
per dar al lector alegria,
mentre pugui ho faré,
m'ho aconsellaren un dia.

No és molt fàcil escollir
de què hauríem de parlar
a l'hora de poder dir
el que passa per allà
o el que sentim per aquí,
hi ha per riure i plorar,
però allò que jo vull dir
és que abans s'ha de pensar.

Moltes vegades parlam
de coses que no sabem,
ho hem sentit a dir i ho deim,
i quasi no reparam
dient-ho quin mal farem,
i tot el "rotllo" amollam
afengint-hi el que podem
sense mirar què hi posam.

Quan mos doni per xerrar
i també en voler escriure,
només hauríem d'emprar
paraules que facin riure,
perquè és cert que per plorar
no és precís parlar ni escriure,
que la vida ens sol donar
molts de cops i poc temps lliure.

Que ho digui la joventut
que estudia a rebentar
i llavors no pot trobar
a on fer feina d'assegut,
vejam de què serviran
els avisos que ha rebut,
si més d'un acabará
amb fam, fred i vestit brut.

La joventut sap escriure,
això sí que ho podrà fer,
escriure contes per riure
i contar acudits també,
però això no dóna per viure,
només per passar-ho bé
tot el temps que tenguin lliure.
Què serà llavors? No ho sé.



Miquel Estelrich Bestard