L’oratori, capella o esglesieta primitiva de Cala Rajada es trobava en el que desprès fou solar de cas Bombu. El seu propietari la va fer desaparèixer, una volta ser construïda i posada en marxa l’actual església parroquial i desprès d’haver obtingut el permís o absolució del Bisbat, ja que la capella va servir, durant bastants d’anys, a la comunitat catòlica.
Era una esglesieta encantadora per la seva senzillesa i per la imatge de sant Roc, per qui els pescadors sentien gran veneració. La talla del sant estava situada sobre l’altar i a Roc fou dedicada l’advocació. Al voltant d’aquell oratori es va anar formant indefectiblement, com solia succeir, el primitiu nucli de població. Les esglésies dels pobles sempre es troben en el centre de les zones més antigues. Les cases dels pobles vénen a ser els pollets que cerquen cobro a prop de la lloca.
Esquerra, façana de la primera església de Cala Rajada, de Sant Roc. A la dreta detall de la segona església, sobre la que es va construir, al 1949, el temple actual.
Aquesta capella tenia una certa particularitat i era que la línia de la seva façana no es corresponia amb la del litoral d’un costat de la petita platja, raó de ser de Cala Rajada. Don Pep Sureda va construir-la un poc esbiaixada, de tal forma que el portal s’obrís a la mateixa línia, en direcció directa, amb la punta del Cap Vermell, una superbaa panoràmica… D’aquesta manera, quan don Pep celebrava la missa – d’esquena als feligresos –, quan es girava cap al fidels per al dominus vobiscum o per a beneir-los, podia estendre la seva mirada cap a aquella meravella, mitjançant el portal obert cap a la mar. Era una església feta a mida.
Aquell vicari Tafona, que encara deia la missa en llatí, no compta, a Cala Rajada, ni amb un petit record, un carrer, per exemple, amb el seu nom, un carreró o un llamp o l'altre. Els noms dels carrers de Cala Rajada son quasi tots de gent moderna… Don Pep Sureda fou aquella mena de capellà antic i casolà, i tenia una cordial i saludable relació amb els pescadors, la gent senzilla d’aquella època del segle XIX, l’època de l'arxiduc Lluís Salvador i d’aquells vapors que encara conservaren la vela, tan agradables per a Miquel Villalonga. I… què hi farem?
Antiquíssima vista general de la contrada gabellina, amb la capella a Sant Roc, a Cala Rajada, a la dreta (inferior)
Arribada d’amics.- Han arribat uns amics de Ciutat a la casa de can Tafona; els havien parlat d’aquest indret que encara no coneixien. Un d’ells més xerrador, exclamava: ”Som a Cala Rajada, amb turistes, estiuejants, hotels, llagostes…” ”Sí, i amb problemes”, responia en Biel, més encès que un misto, ja que no estava per coverbos i només volia estar tot sol. Però, cortesia obliga. Anem a veure…
Fotogafies en blanc i negre de Konrad Liesegang
Els amics s'hostatjaven, esplèndidament instal·lats, a l'hotel Bella Playa, el més proper a l’Agulla.
- Molt bé. Al meu flèbil judici –comentava en Biel–, és una de les millor platges, la millor de Mallorca.
- I per què, Biel, la consideres la millor? - demanaven aquells.
- Perquè, essent una de les més freqüentades, és la manco damnejada pel turisme, la que es conserva, gràcies a Déu, en un estat pràcticament verge. Teniu en compte que l’Agulla està, anant a peu, a 10 minuts de Cala Rajada. Avui està unida al “riente caserío” per un carrer que travessa un esplèndid pinar, però està flanquejada per comerços turístics, bars, restaurants, etc. Ja no resta res d’aquell camí polsós on molts de matins coincidia jo amb en Tonton Amorós, vell i entranyable amic del sol i de l’Agulla! En aquella època – ja fa 30 anys, caram! - - l’Agulla es trobava pràcticament dejuna de banyistes. No crec que arribàssim a una dotzena els que preferíem l’Agulla a la platja de Son Moll, més propera del centre del poble i, avui, formant part d’'aquest. Anar a l’Agulla, representava, en aquells temps, fer una excursioneta. De totes maneres, era un passeig deliciós, aromatitzat pels pins i la camamil·la, que per allí creixia amb completa despreocupació farmacèutica. Konrad Liesegang té una sèrie de quadres molt bells d’aquells paratges. Jo conserv, amb molt d’afecte, una tela, una mica expressionista i turmentada, que recull amb autèntic art i molta sensibilitat una part del túnel de pins que ombrejava un tram del camí a cala Agulla, que tenia el mèrit principal de discórrer sempre per davall el pinar i, al seu final, descobrir-nos, de sobte, com a per sorpresa, el magnífic i incommensurable espectacle de l’Agulla, emmarcada per la talaia de Son Jaumell, el puig de s’Àguila, l’espès pinar de can Patilla i els penya-segats de na Lliteres. I, tot això, al natural, sense torretes ni urbanitzacions de cap mena. Rara avis…”.
I en Biel aportava, tot orgullós, fotografies del seu amic Liesegang.
Dues fotografies més, en blanc i negre, de Konrad Liesegang
Durant la seva estada, en Biel va fer de cicerone d'aquells sis amics, tres parelles, nouvinguts a can Tafona, emperò pernoctant a hotel, manco mal… Un d’ells, Sion Mesquida, quan parlava o escrivia el nom de Cala Rajada, el que li agradava era posar-ho com Calaratjada, tot junt. I no entenia, en Sion, com s’escriu Capdepera sense solució de continuïtat, quan, en realitat, son tres paraules: Cap de Pera – “Cabo de Piedra”, en castellà, deia ell – que els honests barons les escrivim ajuntades, formant un sol vocable, sense perdre “la nostra honestedat”, afegia…
En Bernat Colubí, amb residència a Felanitx, i la seva dona Catalina comentaven els records de la seva àvia, d’una estada que per les festes d’aquest indret feren, referint-se al fet que “un dels números (actes) del programa d’estiu, en aquells feliços temps en què Cala Rajada era “un riente caserío”, consistia a anar a peu al far i berenar allà, contemplant com la mar, embravida pel xaloc, rompia amb tota la seva acostumada majestat contra el Cap de Pera o, per als més geògrafs, Punta de Capdepera, que és així com figura – posant un inflat èmfasi a la seva asseveració – en els bons mapes”.
Joan Prebe repartint queviures vora Ca'n Tafona
En Biel feia unes bones riallades i, quan va sentir allò de “riente caserío”, expressió que ell mateix de tant en tant també utilitzava, va aclarir a Sion: ”Aquesta expressió es refereix més bé al tipus de llogaret, de vorera de mar, que ja fa molts, però molts d’anys, fou el caràcter de la Calaratjada de les meves cabòries. N’hi havia, Sion, que al nom li afegien una “r”: Calarrajada.”
Continuarà.
