" La creença tan estesa que tenim cinc sentits localitzats xoca amb l'evidència actual que tot el nostre cos està plagat de sensors de tota mena fins al punt que se pot dir que tot ell és sensitiu." 

 Tot i que amplament se considera que els éssers humans tenim cinc sentits, el fet és que la ciència actual n'admet nou. Personalment, m'adhereixo a la proposta de Rudolf Steiner, qui en considera dotze, principalment per dos motius: en primer lloc, perquè aquesta teoria dels dotze sentits és d'una bellesa immensa, i en segon lloc perquè està demostrant una practicitat increïble, sobretot a nivell educatiu, incloent educació terapèutica.

 Segons aquesta teoria, que sembla, a més, bastant lògica, i està molt contrastada amb la fisiologia actual, els dotze sentits ens permeten percebre dotze qualitats que són reals (no són invencions). Com va dir Goethe: els nostres sentits són les nostres fonts de veritat i mai menteixen. La creença tan estesa que tenim cinc sentits localitzats xoca amb l'evidència actual que tot el nostre cos està plagat de sensors de tota mena fins al punt que se pot dir que tot ell és sensitiu. Som una esponja, permeada d'allò aliè, i que contínuament percep i reacciona.

 Els dotze sentits es poden classificar en inferiors, mitjans i superiors. Per a entendre-ho, ens hem d'imaginar que vivim en una casa que és el nostre cos. Hi vivim a les fosques; els ulls, per exemple són com fanals cap el món, però no tots els sentits ens fan percebre allò extern, alguns ens permeten percebre'ns a nosaltres mateixos, a la nostra corporalitat: aquests sentits, ens fan sentir com a casa en la casa que és el nostre cos i s'anomenen sentits inferiors. Són el sentit del tacte, el sentit vital, el sentit del moviment i el sentit de l'equilibri, els quals ara passarem a explicar.

 El sentit del tacte és un sentit inferior perquè ens permet sentir la nostra pell en contacte amb quelcom extern. A travès del tacte sentim "aquesta és la meva frontera, fins aquí som jo". El sentit vital, per altra banda, és aquell que ens fa sentir com se troba cada part del nostre cos, i el nostre cos globalment.

 Els sentits inferiors es caracteritzen per actuar constantment en la inconsciència. En el cas del sentit vital – que s'encarrega, per exemple, d'informar a les parets del tub digestiu de les mol·lècules que s'hi troben per a què aquest segregui els fluids oportuns – tan sols sentim conscientment la seva informació quan ens trobam malament.

 El regne dels sentits inferiors - la inconsciència - és paradoxalment el regne de la voluntat en sentit ample. Ho podem il·lustrar amb el tercer sentit inferior, el sentit del moviment. Aquest sentit ens permet a cada moment sebre on es troba cada part del nostre cos. En una emergència, per exemple, sorgeix un moviment exacte i precís, no sabem d'on: si admetem la teoria dels dotze sentits com a certa sorgiria de la voluntat.

 Del quart, el sentit de l'equilibri, direm que si no funcionàs durant uns segons, cauríem en terra tot d'una, no ens mantindríem ni asseguts. Aquest sentit també s'encarrega de la orientació: esquerra, dreta, a dalt, a baix, nord, sud... Ens ajuda a sebre, per exemple, on vàrem deixar les claus, sense tenir-ne un clar record en forma d'imatge.

 Un cop tenim la casa llesta (els sentits inferiors en ordre), podem sortir al jardí. El regne dels sentits mitjans és la nostra relació amb l'entorn. Fer jardineria significa olorar; assaborir, mirar, i sentir l'agradable calor de la vida. Els sentits mitjans són, per tant, per ordre: l'olfacte, el gust, la vista i el sentit tèrmic. En la nostra relació amb l'entorn sorgeixen els sentiments, i així com els sentits inferiors estaven lligats a la voluntat, els mitjans estan lligats a allò emotiu. Una olor, una imatge, un sabor i el fred o la calor tenen el poder de despertar sentiments. I aquí es fa ben patent la necessitat de diversitat i coherència en la nostra experiència sensorial: diversitat perquè sentir és conèixer; coherència perquè cada olor o cada textura, per exemple, s'associa a un ésser natural, i dissociar-lo és caure en una incoherència poc sana, sobretot durant l'educació primerenca dels sentits (això passa quan s'empren aromes artificials, materials que imiten la fusta o els teixits naturals i amb els mitjans tecnològics). Cuidar els sentits mitjans és cuidar de la nostra relació amb l'entorn i cultivar-los és cultivar l'alegria.

 Però el plaer més gran potser sigui creuar la tanca del nostre jardí i anar de visita a ca algú altre: aquest seria el regne dels sentits superiors, que s'encarreguen de la nostra relació amb els altres. Serien l'audició, el sentit de la paraula, el sentit del concepte i el sentit del jo de l'altre.

 Pel que fa a l'audició, s'ha de dir que no hi ha cap so que no ens reveli la naturalesa essencial de l'ésser – animat o inanimat – que el produeix (bé ho saben els fabricants d'instruments), i per això l'audició comença a ser ja un sentit superior. En segon lloc, el sentit de la paraula és aquell que ens permet percebre una paraula o un gest encara que no sapiguem el seu significat. Aquest sentit es fa patent per exemple en l'aprenentatge d'idiomes o en el contacte entre dues cultures. Reconèixer el sentit de la paraula és reconèixer que la paraula o el gest són realitats autònomes, com ho són els sons, els sabors o les imatges (i que una paraula, encara que sigui d'una llengua desconeguda, és qualque cosa més que un grup de sons, tant a nivell sensorial com a nivell real). El sentit de la paraula, i tots els sentits que el segueixen – és a dir, els tres darrers sentits superiors – són exclusius de l'ésser humà.

 El sentit del concepte és aquell que ens permet associar les paraules o gests a les realitats que representen. Aquestes realitats no són realitats del món material, sinó conceptes o idees associades als objectes del món material. L'aprenentatge de significats en els infants, a diferència de en els animals, no es produeix ni s'ha de produir a través de condicionaments (premis i càstigs quan hi ha encerts o errades), sinó que ve associada al despertar del sentit conceptual. Si el despertar del sentit de la paraula dona pas al sorprenent parloteig sense sentit dels infants, el despertar del sentit conceptual dona pas a una fase espontània de demanar els noms de les coses per a aprendre'ls i repetir-los per pur plaer.

 El domini d'aquest sentit també ens permet, callat el nostre propi pensament, acollir i entendre el del pròxim. I, per últim, el sentit del jo de l'altre ens permet presenciar com cau pel seu propi pes la veritat de què l'altre és un ésser humà ben igual a nosaltres, ni més ni menys.

 L'acceptació de la teoria dels dotze sentits és un pas per a acceptar que la bellesa en sentit profund és tan o més important que la practicitat: que no només de pa viu "l'home".