Tornem a començar 

Màrius TorreS

   És evident que no es pot amagar el cap sota l’ala. Els que pensàvem que ja estava bé d’aguantar aquesta situació colonial que patim, hem perdut les eleccions. El nacionalisme espanyol ha agafat una força extraordinària amb una part dels vots que semblava que no li podien correspondre mai: parl dels vots de persones que s’han acollonat i s’han estimat més el “mal menor” (Potser algun dia es despertaran i s’adonaran que no hi ha mal “major” ni mal “menor”, sinó una gran calamatitat que ens ha caigut al damunt).
   N’hi ha que directament parlen de traïció, però no seré jo que segueixi per aquest camí. Pens que seria més productiu analitzar les errades que cercar culpables.
   Però el que no podem fer de cap de les maneres és caure en l’autoodi. És cert que patim qualque malaltia, és cert que aquesta patologia psicològica no ha estat mai del tot tractada pels doctors de la nostra història, i també és cert que té qualque cosa a veure amb els estralls que la colonització escampa sobre tots els pobles que la pateixen. I aquí hi ha el què de la qüestió: ni som els primers ni serem els darrers en creure’s derrotats abans de començar a lluitar. Forma part de l’educació colonial que ens han fet empassar. Sí, alguns tenen por de la llibertat; els fa no sé què ser amus dels seu destí; els produeix cagarel•la acceptar que les coses van malament perquè noltrus mateixos les feim anar malament; ens costa imaginar un món on es tengui en compte la nostra opinió; no suportam l’autocrítica lúcida; ens aferram a quimeres massa individualistes; etc., etc., etc…

   Més enllà de tota aquesta foscor, de tota aquesta ferum d’hospital psiquiàtric, hi ha vint-i-cinc mil irreductibles que no han cedit al xantatge ni als cants de sirena del nacionalisme espanyol.
Ara sabem que som pocs encara, però també hauríem de sebre que no hauríem d’estar malavenguts.
Aquest és el repte, amics i amigues meus: no obrir-nos la panxa entre noltrus mateixos i somiar que qualque dia es pot girar la truita.

   Per suposat que hi ha altres elements a tenir en compte a l’hora de fer l’anàlisi d’aquesta desfeta. Ja tendrem temps, esper, de tractar-los.

   També en altres ocasions haurem de parlar del nou monstre creat pel doctor Pedro J. Frankenstein amb trossos de diferents cadàvers que intenta ressuscitar, no a través de l’electricitat, com ho feia l’original doctor imaginat per Mary W. Shelley, sinó per la mescla descarnada de dos components letals: nacionalisme i colonialisme, que, convenientment mesclats, donen molt de joc als tirans. És un tema que, si no l’haguéssim de patir en la nostra pròpia carn, faria rialles perquè és la quadratura del cercle nacionalista espanyol: els despenjats de l’extrema esquerra i els de l’extrema dreta, per art de màgia de Merlí Ramírez, troben un espai comú per tornar al regne dels vius de la mà de Cruela Díez i els seus 101 Dàlmates “rojigualdos”. (continuarà…)

Miquel Flaquer