Documentació Gabellina i Oriental (24)
Antònia Melis Cursach i Jackie Litherland.
for / per a Antònia Melis Cursach
On her pink pillow a fresh flower is placed each day.
Her skin illuminated within as if by a candle, the skin
not papery, but silken. Her eyelids are the finest gossamer.
She is breathing an occasional deep sigh
as if her lungs were apologising for her late arrival
in the deep caves of her coma.
Her mouth cannot speak, gapes,
her old age at the frontier,
at that strange crossing. Her face
has lengthened into a painting by El Greco,
as if the moon is dragged by water, blooms with death,
like white satin petals of the church lily.
She must be at the shore of the mythical crossing. Her unseeing eyes
do not open. The boatman has yet to come.
The smell of the river greets her.
One by one the vital organs are closing down
as if little shops have no more customers,
no more chat at the counter, no more Antonia
calling behind her shutters, Sí.
And her never changing dining room to enter
like a still life painted 50 years ago,
the candelabra, the oil lamps, the heavy framed paintings,
the rocking chairs, the cool tiles.
We sit contentedly as she moves in her house, a tall slim figure
straight backed like the chairs, she is bringing cava
always called champán and the large cake-size ensaimada.
The children eye up their portions.
Above her breathing we talk of Antonia and my mother,
two ladies dressed to kill as they restaurant on the Borne
and an eyebrow moves when we mention she was pretty.
Laughter covers her like pristine sheets
and is fragrant as the new flower on her pillow.
Laughter is the last thing she will hear from us.
Adiós Antonia, who walked as swiftly as a soldier.
She is walking into the woods behind Es Carregador,
my mother and she, disappearing into the pines,
their dogs joining them one by one, Sam and Frankie,
and Beauty rescued from the sea and bound together paws.
She is gone, not to the crossing, nor is she at the river,
that is not her country. She would not leave Capdepera,
its scents, and the square where her father drank coffee,
the narrow streets, the shuttered houses, perched
on the hill under the sentinel castle.
Unchanging Capdepera, unchanging Es Carregador,
receive Antonia into your streets and woods, into the cafés,
especially the Oriente and the old one with leche fría.
Receive her for drinks at the Aguait, for paella at the Tennis Club,
for lechona at La Torre. Receive her for calamares at the Marítimo,
and receive her onto the terrace of La Esquina
where the sun rises into her eyes,
where the full moon will always appear
like a fresh rose on the pillow of her sea.
* * *
Sobre el seu coixí rosa cada dia hi és col·locada una flor novella.
La seva pell il·luminada per dins com una espelma, la pell
no de paper sinó de seda. Les seves parpelles són més fines que gasa.
Està respirant un sospir inconstant
com si els seus pulmons es disculpassin per la seva arribada tardana
a les coves profundes del seu coma.
La seva boca no pot parlar, badalla,
la seva vellesa a la frontera,
en aquesta estranya cruïlla. El seu rostre
s’ha allargat dins una pintura d’El Greco,
com si la lluna fos arrossegada per l’aigua, floreix amb la mort,
com pètals blancs de setí dels lliris de l’església.
Ha d’estar a la vorera de la mítica cruïlla. No obre
els seus ulls cecs. El barquer encara no ha arribat.
La flaire del riu li dóna la benvinguda.
Un per un els òrgans vitals s’estan tancant per sempre
com petites botigues que no tenguessin més clients,
no més xerrades al taulell, no més Antònia
cridant rere de les seves persianes, Sí.
I el seu immutable menjador per entrar,
com en una natura morta pintada fa cinquanta anys,
els canelobres, les llums d’oli, les pintures amb vases gruixudes,
els balancins, les rajoles fredes...
Ens asseim amb satisfacció mentre ella es mou per ca seva, una figura alta i prima,
esquena dreta com les cadires, serveix cava
sempre anomenat xampany i la gran ensaïmada.
Els nins es mengen les seves tallades amb els ulls.
Sobre la seva respiració parlam d’Antònia i la meva mare,
dues senyores vestides com per matar al restaurant del Born
i una cella es mou quan esmentam que era bonica.
La rialla la cobreix com un llençol primigeni
i és perfumada com la novella flor en el seu coixí.
La rialla és la darrera cosa que escoltarà de nosaltres.
Adéu Antònia, que caminava tan aviat com un soldat.
Camina pel bosc de darrere es Carregador,
la meva mare i ella, desapareixent entre els pins,
els seus cans es reuneixen amb elles, un darrere l’altre, Sam i Frankie,
i Beauty rescatat de la mar amb les potes fermades.
Se n’ha anat, no cap a la travessa, ni tampoc és al riu,
aqueix no és el seu país. Ella no se n’aniria de Capdepera,
ni de les seves olors, ni de la plaça on el seu pare prenia cafè,
ni dels carrers estrets, ni de les cases tancades, enfilades
al turó sota el castell sentinella.
Immutable Capdepera, immutable es Carregador,
rebeu Antònia als vostres carrers i boscos, als cafès,
especialment a l’Orient i a l’antic amb llet freda.
Rebeu-la quan va a cercar begudes a l’Aguaït, paella al Club de Tennis,
porcella a la Torre. Rebeu-la quan va a cercar calamars al Marítim,
i rebeu-la a la terrassa de La Esquina
on surt el sol als seus ulls,
on sempre apareixerà la lluna plena
com una rosa fresca sobre el coixí de la seva mar.
S. J. Litherland
Antònia Melis, Hazel Litherland i els seus néts, els fills de Jackie.
* * *
La llum d’es Carregador
Fa anys que jo també cerc la llum i, a vegades, ho faig pel Carregador, on dic, seriosament i en broma a la vegada, que hi ha el centre de l’Univers. Allà hi vaig conèixer la dona que avui presentam en aquesta Documentació Gabellina i Oriental, i ho feim amb un poema dedicat a Antònia Melis Cursach de ca s’Apotecari, de la qual ja n’he parlat en altres ocasions.
L’autora del poema, S. J. Litherland, és una poetessa anglesa que passa una part de l’estiu a Capdepera des de temps immemorials i va ser molt amiga de n’Antònia, a la qual va conèixer a través de la seva mare, Hazel Litherland, que va viure durant vint anys al xalet Madroño, situat entre Capdepera i es Carregador. Algunes vegades m’havia parlat de poemes relacionats amb Capdepera, també de fragments de records de converses amb Antònia i amb el seu pare, l’apotecari Miquel Melis, però finalment, aquest estiu, ens ha regalat aquest poema que publicam en aquesta secció de Cap Vermell, i que ens ajuda a mirar més aprop i més enfora, i també a tenir més present el record d’aquesta dona gabellina que ens va deixar el 2010.
És, per tant, un motiu de joia incorporar, des d’aquesta secció, modesta i moderada, a S. J. Litherland al món literari gabellí i català en general i presentar aquesta versió del seu poema que, sens dubte, la converteix ja en una autora gabellina, de la qual esperarem més entregues amb delit i impaciència.
La fixació de la versió catalana ha estat, finalment, una obra cooperativa i col·lectiva, en la qual hi han participat, a més de mi mateix, Francesca Pasqual, Joan Insa i Jaume Fuster. També hi han ajudat algunes aclaracions de la pròpia autora. Gràcies a tots ells.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
