Com segurament el lector tendrà constatat, a jutjar pels meus cognoms (peninsular-mallorquí), qui això escriu ha parlat la major part de la seva vida en castellà. Com una nina “pija”, ¡vamos! El meu amic, quasi germà, Miquel em diu sempre que és en català que he de xerrar. O en mallorquí!,  le replic jo.

Un reduït grup de companys – en Miquel inclòs, a més de la meva parella i la nina de dos anys – vàrem realitzar un viatge a Canàries, concretament a Fuerteventura. Des del primer moment, amb tota persona que topava, li etzibava el mallorquí. I en Miquel tot d’una botava: “Que no t’han educat bé a casa teva?  No saps que és de mala educació parlar amb la gent sense que t’entenguin?” I jo: “Com quedam, Miquel?, en català o mallorquí o en castellá? A veure si et poses d’acord tu mateix…”  Pobre al·lot!


Platja de Jadía, amb la nina. Mes de maig

Record que un dia de festa major, a Alaró, uns turistes preguntaren a un regidor de l’Ajuntament per on es pujava al Castell. Aquell els va indicar per on havien d’anar,  “ara cap a l’esquerra, desprès a la dreta, i tot cap amunt “, informà els estrangers, però ho fer en mallorquí, més ben dit, en “alaroner”. Jo parl una micona d’alemnya i, com que caminava just devora els turistes, els vaig traduir el que el regidor havia dit, ja que es trobaven desorientats, sense saber cert què havien de fer. “Danke schön!”, em digueren…

Bé, només es tracta d’una anècdota.


Club Jandía Princess

Tornant al viatge a Fuerteventura – on en Miquel. amb ajuda de la meva parella aconseguiren que m’expressàs amb el deix “canari” –, us contaré que els contrasts del paisatge ens deixà bocabadats. Sabeu que és que, a escassos quilòmetres de la mar i la platja, es trobi una espècie d’avançada del desert del Sàhara?

Uns caragols enamorats, cignes i “pericos” ens alegraren, dintre un oasi de verdor, les nostres menjades, durant els 4 dies de la nostra estada a l’illa. Allí ens assabentàrem de les paraules de Miguel de Unamuno ( que traduïm, no fos cosa…): ”Aquesta infortunada illa, on entre la plàcida calma del cel i de la mar escrivim per honorar la vida que passa i la que resta, té una llargària  de nord a sud d’uns 100 quilòmetres i, d’ampla 25, ha aconseguit que m’exiliàs mig any de la meva vida en aquest bell entorn”. Fou durant la dictadura de Primo de Rivera que Unamuno partí cap a les Canàries. De fet, l’illa més antiga de l’arxipèlag volcànic canari són 326 quilòmetrres de costa, 77 dels quals dedicats a fer que la mar i la sorra cohabitin.

El desert segueix igual que en temps de l’escriptor, esquerp, aspre, però molt atractiu. On els camperols d’antany volgueren claudicar, ara s’estén el turisme d’aventura i assossec, l’han reconvertit en una nova forma de subsistència. Conten que, en els anys 20, a aquell literat li agradava escriure despullat, mentre prenia banys de sol sobre la terrassa de l’hotel a Fuerteventura, o Puerto Cabras, com s’anomenava antigament la capital de l’illa.

Fuerteventura. Isla de Lobos

Platges que són el marc d’una terra on la flora es considera una relliscada de la naturalesa. El lloc que rep més sol d’Europa, el territori més ventós del continent… S’hi està bé, de veritat.

Salutacions,

Llúcia del Campo Sansó