La llibertat és estar conforme amb un mateix. La llibertat absoluta, indiscutiblement, no és factible per l’inacabable llista de limitacions que la Naturalesa ens imposa, impedint que la nostra llibertat es desenvolupi genuïnament.

Existeix una parcel·la de llibertat possible que pot manifestar-se amb marges relativament estrets, però és molt transitòria i depenent de les circumstàncies, la qual cosa implica que és una pseudo-llibertat o, en tot cas, una llibertat restringida i intermitent.

Parlant correctament de la llibertat o de la seva absència, en l’amor o en el matrimoni, no podem establir una anàlisi generalitzada, ja que cada individu té la seva concepció personal, però entenem que, en aquest cas concret, la llibertat persisteix quant a coincidències amb un mateix, en la parella de l'amor.

El fet de l’amor i la convivencia sembla implicar, per a certa gent, la pèrdua de la llibertat… Comprenem que això sigui així en la gent al·ludida, però, rotundament, el fenomen de la manca de llibertat es troba en les característiques de les persones referides, però no en el fet del sentiment de l'amor.

Aquest sentiment no pressuposa pèrdua de llibertat sinó, més aviat, acte de llibertat, per coincidir en un mateix.  Llibertat és el propi sentiment.  És clar que en l’amor de la parella, essent dos els que intervenen, les característiques dels sentiments, d'ambdós, deu ser de la mateixa qualitat i magnitud perquè s’estableixi una consciència de coincidir, de la qual es deriva el sentiment de llibertat.

La llibertat dimana de la coincidència.  Si aquesta coincidència no existeix, sorgirà, inevitablement, un sentiment de manca de llibertat.

El que passa és que, generalment, un, o ambdòs, s’entossudeixen en la pràctica d’amor essent incompatibles i, en aquesta pràctica, intervenen factors enormement complexos en la seva naturalesa i fora de l’abast d’interpretació dels interessats, els quals, per una o altra raó, no volen o no poden eludir, culpant l’amor de provocar la manca de llibertat que senten, quan, en realitat, l’amor, per si mateix, és innocent. I és que es diu amor a allò que no és més que un succedani de l'amor. Amor no és acomodar-se l’un a l’altre, no és adaptar-se: és coincidir lliurement amb la pròpia personalitat.

En aquest context, qualsevol acte porta la seva resposta coincident des de la llibertat d’un amb l’altre. No hi ha problemes perquè els ecos són idèntics; no hi ha deformació.

L’enunciaciò d’aquests criteris, no significa que sigui comuna o general, a la pràctica, però tampoc significa que no siguin reals en la seva contextura íntima.

 

Del llibre “Casialgo” de Marce López Sirer.
Depositaris : Caty Martinez Caldes i Juan Sancho Calafat