– Si me queréis, irseeeee! –  cridava la folklòrica des de l’altar major de l’església, el monyo mig desfet, suant, el “rímel corrido” i la vena del coll inflada, talment a punt de rebentar. La  multitud s’apilotava a l’interior del temple amb algaravia i trull, impedint que els nuvis poguessin donar-se el “sí quiero” davant el capellà.

– Irseeeee! Que no se pueden casaaaaaar! –  tornava cridar la folklòrica, descomposta, sense aconseguir tan sols un mínim d’atenció des dels bancs de l’església.

El capellà, angoixat i senyant-se en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant (en “mallorquí “ del poble de secà que el va veure néixer) llançà poc manco que un improperi, que sortí eixordador per l’amplificació del micròfon que té al davant, i les dues-centes persones que omplien el temple rural, i descobert, més gran de Mallorca, el de Biniamar, callaren de cop.

Fou molt curt el silenci, emperò, malgrat l’intent del clergue, que semblava voler exorcitzar aquell aldarull del dimoni que l’excessiva vehemència de la folklòrica havia provocat. El rector  de Selva agafà als nuvis de la mà i se’ls emportà, juntament amb el padrins i els testimonis, a la sagristia del temple de Santa Tecla, l’oficial.  I allí dintre, a porta tancada, sense cap mena de “glamour” i amb unes altres llàgrimes que no eren d’emoció en els ulls dels pressents, va poder contreure matrimoni l’afeixugada parella.

Nuvis sortint de la sagristia

Aquesta història que estic contant avui als lectors de “Cap Vermell” no és un conte, és un fet real. Es diu, per devers Biniamar – un servidor va plegar tan prest com va poder –, que encara ara (han passat dos dies quan això escric) estan intentant desembussar el tap humà provocat  per l’allau d’aquell dia de noces. Tanta fou la magnitud de la concentració.

El fet  fou per a mi oportú, per a recordar quelcom molt important: la formació de l’imperatiu. Aquell “irseeeee” de la folklòrica que tant ens fa riure encara, hauria d’haver estat “idos” i no “íos” o “iros”. Ja sé que sona estrany, què hi farem... Però les conjugacions en la llengua espanyola són molt clares, únicament s’han de repassar. (Aprofitin si tenen fills, nebots o néts a Primària).

En el cas d’ordres negatives o que vagin precedides per la conjunció “que”, tractem al nostre interlocutor de “vostè” – perquè som així de respectuosos, escolti – i utilitzem el “voseo”, recordin que s’utilitza el subjuntiu. Així que a la frase “No trepitjar la gespa, que acab de segar-la”, aquest “no trepitjar” no és correcte, sinó “no trepitgeu” o “no trepitgin”.

Església de Biniamar

Utilitzar l’infinitiu per imperatiu es propi de la llengua col·loquial. Nosaltres, que aspiram i presumim de parlar un espanyol culte – o ho intentam, almanco – no ho hauríem de fer. La RAE així ens ho aconsella. Com també ens exhorta a fugir d’expressions pròpies dels manuals d’instruccions com “Lavar a mano” o prohibicions del tipus “No pisar el cesped”. No ens diu que sigui incorrecte, pero suggereix substituir-les per expressions com “Se prohíbe pisar el césped” o “Se recomienda lavar a mano”. Molt llarg, veritat? Sí, no crec que triomfi.

Tan sols hi ha un cas en què s’accepta l’infinitiu per l’imperatiu, i és quan va precedit per la preposició “a”: Tú, a callar! o “Concursante, a jugar!”. També és propi de l’ús col·loquial, però la RAE l’accepta. Ho veuen?  Té el seu coret plebeu, no em diguin….

P.D.  Quin article més estrany ha estat aquest, no?. I tot això per unes noces on vaig ser convidat de rebot. Però és que el meu veïnat, a l’església, tot el temps escridassava…  i en castellà.

Miquel Gelabert