Castell de Capdepera, dibuixat per l'Arxiduc. També les primers cases del carrer de la Mar.
Tots sabem que la bresca és el taller i la residència de les abelles. Però a Capdepera “una bresca” ho dèiem també d’una persona molt bèstia. Pel que mumare me digué, prop del nostre carrer n’hi havia dues de “bresques” que els seus hàbits els havien fet mereixedors d’una cançó, cosa llavors molt freqüent, tant per bé com per mal, ja que la gent tenia humor.
En es carrer de la Mar de Capdepera, del que jo vaig néixer en el nº 14, cantaven aquesta cançó:
En es portal de Can Guerreta
hi ha en Bou i en Colau.
SA BRESCA D’EN BOU
REFRESCA EN COLAU
i es patró Mateu Guerreta
damunt es portal.
Per lo vist aquests dos personatges crearen fama per les seves animalades i la cançó, que mumare recordava, ha perpetuat la seva memòria. Quan caminàvem per les muntanyes amb l’estol Vidalba, del que som un dels quatre fundadors de l’any 1972 i que encara tresquen per penyals i comellars, aquestes paraules majúscules eren una “jacularòria” molt freqüent i que pocs sabien encertar de memòria sa primera vegada. Provau-ho! Sense llegir, de memòria...
En Tomeu Busquer, Bartolomé Flaquer Pastor a s’escola, era el meu amic de l’ànima. Per fer la Primera Comunió les dues mares ens dugueren abans a un sastre d’Artà, que ens féu un vestit de color ocre clar i de calçons llargs que no havíem duït mai cap dels dos encara. Aquell diumenge de la festa, els dos nins ja estàvem vestits i les mares encara feinatjaven per la casa; jo vaig pujar a la bicicleta sense saber que feien falta travilles i quedà negre de morques la part interior (sort! dins la desgràcia) de la cama esquerra. Imaginau el crit de mumare i el meu disgust preparatori per anar a combregar.
A la roteta de can Dama aquest garrofer, ara esbrancat i mal ferit del temps, era el dormitori de galls i gallines que ens despertaven alegrament cada matí; com jo dormia en els davants, vaig començar prest a sentir música. A posta mai m’ha costat aixecar-me dematí. Però quan de veritat les meves orelles estrenaren la música fou en la capella del Col·legi, convertida en teatre, on el Mestre Eki Tai Ahn, dirigint “la corda” de l’orquesta Sinfònica de Palma, tenia un assaig del que el sendemà tocaria a la festa de Sant Bartomeu. Pagava Donya Lienor Servera, de Can Piricus. Don Melsion, deixeble de Mossèn Joan Maria Tomàs, m’hi dugué d’acompanyant. Quan les meves orelles estrenaren aquelles melodies, que per sort meva repetien una vegada i una altra des del mateix compàs, vaig tenir una sensació com d’un altre món indefinible i feliç que mai he oblidat.
Don Melsion organitzà un cor de dones i ens obligà als escolanets a anar a escola de solfa a ca medò Catalina Rosselló, professora de piano, en el carrer de ses Coves, que acabà quasi paralítica de mans i de cos. Estic ben agraït a tots dos per la bona llavor musical que me sembraren ja de petit. Després en el Seminari Don Bartomeu Nigorra, suggerit per Don Melsion, me va admetre entre els nins cantadors, els “vermellets” els deien, pel color de la sotana.
La nissaga de can Dama acabà amb en Mateu, fadrí, que cuidava sa mare, madò Maria, ja viuda, que dormia abaix i ell a dalt. Foradà el trespol del seu dormitori per passar la corda d’una campana que sa mare tocava quan de nit el necessitava. Sa casa de can Dama se va vendre per tres centes mil pessetes. Sa roteta és del que té la casa davant es portal des castell i el garrofer se mor de soledat i enyorança.
L’Arxiduc Lluís Salvador té un dibuix de Capdepera amb el Castell i les tres primeres cases del carrer de la Mar: can Climentó, can Morey i ca meva. Eren les úniques a la part baixa del poble. Jo el tenc sempre en el meu estudi, juntament amb una reproducció de l’oli de Jaume Mercant que publicaren com a portada de l’himne de Capdepera del músic Pastor, per iniciativa del meu cosí Bartomeu Carbó, director aleshores de la banda del poble. És es cap de cantó del carrer de la Mar, la costa de can Binitu i el castell amb la llum d’un horabaixa d’estiu. El tenc dins una vasa com un tros de ca meva que sempre m’acompanya. ¡Què de vegades he voltat jo aquest cantó per anar a ca meva! De petit sortint, corrensos d’escola i de gran, en cotxe, amb l’alegria de tornar a ca meva.
El nostre veïnat de més prop era ca madò Maria Xica, viuda, amb la seva filla Maria, fadrina. Fills seus eren també madò Antònia, de na Creda, Joan Xicu i un altre que vivia a na Cabrona. Ca nostra i ca seva havien estat una mateixa casa, que se xapà en una antiga herència. Els dos terrats sols se separaven per una baixa paret que jo sempre botava com si fos ca meva. Na Maria se casà amb Don Martín Gómez, retratista, vingut de fora amb els seus pares i dos germans, Pilar i Andrés. Tingueren dues filles, Paquita i Mary, companyes meves dels jocs d’infància. Tots se mudaren a Palma i crec que tots ja són morts. Llavors vingué un altre matrimoni de llogater, Maria Rigus amb el seu marit Pep o “Pepe”. Nosaltres fórem molt amics, a més perquè las dues cases eren com si fossin dues dins una. La casa l’heretà madò Antònia de na Creda.
Quan la casa sortí venal, jo la vaig comprar i de les dues en vaig tornar fer una sola, tal com era antigament. De la manera com mon pare comprà la nostra part a l’administrador del capellà Feliu, resident i mort a Temuco (Xile), val més no parlar-ne. El deute era com un fantasma que amargà els meus pares durant tota la meva infància. ¡No me parleu de deutes!
Toni Morey i Climent Mecu foren veïnats singulars per molts de motius que no és ara el lloc de descriure. Amb mon pare miraven plegats cada dia “es temps”, un tema previ per envestir a la feina. El vocabulari era precís i encertat, propi dels que en sabien, de mirar el cel, de nit i de dia.
Un poc més avall l’amu en Tomeu i madò Maria de sa Tafona, també tenien una personalitat pròpia. Era d’estiu, en temps de prunes. Mon pare venia del prat de na Means i en duia moltes d’aquelles “de frare llarg” o “de mamella de vaca”. Passava l’amu en Tomeu dins es carru i mumare, per fer-li cas, li digué: —¿Voleu un parell de prunes? —“No punyeta, digué l’amu en Tomeu, no vaig jo de prunes”. Aquesta anècdota quedà a la memòria de tots els veïnats del nostre temps.
Altres noms, personatges i coses de cada dia me vénen del carrer de la Mar, com ca Madò Cunia, on me enviaven a comprar una quarta de vi, que record feia molta sabonera quan madò Lienor Cunia el me mesurava dins aquell got de test. El vi el feien ells, tenien vinya, crec que devers es Carregador. També a Can Climentó se conserva sa volta des cup on també feien vi.
A can Barruà tenien botiga, un poc més cara que a ses altres bandes, però tenien de tot. Fill de la casa era en Martí, que solia anar un poc més “lento” tant en so xerrar com en so fer feina. Era un poc major que jo, com en Bernat Corem, en Toni de Sa Pedrera, en Jaume Pelat, etc. Això eren una altra pandilla. Noltrus érem en Tomeu Busquer, en Lluís Ladària, en Joan Xicu, en Miquel Mosson, en Toni Lliteres, Jaume Niu des Sitjar, el seu cosí Jaume Niu, en Sebastià Crua, en Mateu Gili, en Tomeu Vaquer de Sa Pedrera, en Bernat de Sos Carbons, en Mateo Mestre, en Juanito Espíritusanto, en Toni Calafat, en Toni Lleonard, dels quals una bona grapada ja són al cel. Tots ells han fet una bona família, feina i negocis que han estat els fruits d’aquells empelts plantats a sa mateixa anyada.
En s’estiu tothom vetlava en es carrer fent llata a la fresca; es carrer de la Mar sempre era molt fresc i ses dones treien sa planxa en es portal perquè s’oratge que sempre venia de baix, encenia es foc des calius. Encara no hi havia planxes elèctriques.
Madò Margalida Pentinada tenia una carnisseria a can Bou i allà s’arreplegaven ses dones a comprar i comentar la feta. Abaix de tot, en el nº 72, era ca Don Baltasar Coves, es metge, on vivien els pares, D. Jaume i Dna. Margalida. Jo tenc un exemplar del Quixot que me donà; era molt metòdic, cada horabaixa voltava sa torre des molí de dal de ca seva vint minut vers la dreta i vint minuts vers l’esquerra, sempre rellotge en mà. Cada dia a les cinc deia: “¡Cuatro letras: Café!”. Era molt golós. Quan jo era en el Seminari, molts de dimartsos me duia una ensaïmada farcida de nata! Imaginau-vos la meva festa aquells anys de postguerra! Crec que no sols en comprava una per a mi, sinó també per a ell. Moltes vegades vaig menjar amb ells quan els cuidaven l’amu en Climent Mecu i madò Àngela, que mai volgueren tenir-ne cap benefici. La casa fou heretada de Joan Maria Melis, ben conegut a l’escenari de tants anys d’excel·lent artista. Jo encara tenc una llibreria que Don Jaume me donà. Crec que en Bartomeu Coix tenia una lligams familiars amb els pares de D. Baltasar.
Veïnat de can Bou hi vivien ses Massots. Mare i dues filles, na Bàrbara era sa més jove, més o manco de sa nostra edat. Més avall era ca ses Beones, dues germanes que mai sabérem si eren fadrines o casades.
Les vetleries eren la reunió de cada vetlada fent llata les dones, passant anses els homus i fent corda o embrinant paumes els nins. Ca nostra ho va ser, després que un vespre jo vaig botar des llit i quan no vaig trobar els meus pares, mig vestit, vaig davallar pes corral a ca l’amu en Climent Mecu, on sabia que hi vetlaven. Jo era molt petit i tenia por. Una altra vetleria, però aquesta de dia, era a cas Porquer, just davant can Climentó. Allà vivia na Maria Porquera, més o manco de sa nostra edat, que després se casà amb en Tomeu de ca ses Petites i anaren a viure a Palma.
Una altra estona de por era el diumenge quan els meus pares anaven a missa primera i me deixaven tot sol en el llit, sort que llavors a les misses ni hi havia sermó.
Davant sa cotxeria de can Dama es dissabte de Nadal feien un fogueró, com a moltes altres bandes des poble. “Fèiem Alei Alei!” Una vella cançó que cantàvem i que deia així:
¡Alei, Alei! Penjat amb un cabei!
Anit, anit, un gall farcit...
Demà, demà,
els mos hem de menjar!
Ho cantàvem correguent per tot es poble, fins a Vila Roja amb un manat de falles encès. Abans havíem anat a sa muntanya a tallar-les i per tal que cremessin bé, les havíem duites al forn per torrar-les un poc. Deien si era un costum de quan la nit de Nadal pujaven a Matines al Castell amb un manat de falles enceses per fer llum. Devora el fogueró estaven les mares que tenien nins petits en braços perquè no podien córrer.
Per Sant Antoni també feien un fogueró al mateix lloc i record l’amu en Joan Climentó, el vell, que era un poc especial i aquest vespre sortí amb una canya llarga i una sobrassada enfilada, fent “lulea” per damunt ses llamarades.
Pel carrer de la Mar passava, i encara passa, la processó de l’Esperança de tornada cap a la parròquia.
Quan encara no estava asfaltat hi jugàvem a futbol amb una pilota feta d’una calça plena de serradís ben atapit. Per eterna memòria en guard una mostela en el dit gros del peu dret. Que en lloc de pegar a la pilota vaig topar amb una bona pedra.
Es carrer de la Mar acaba a la mar, com es natural, a posta té aquest nom. Abans de la carretera actual a Cala Rajada, era el camí normal per baxar-hi. Passa per can Gener, s’Horta i es Coll d’Os, abaix de na Cabrona. Si no ho han espanyat, en aquest punt jo hi he vist encara el tros empedrat. Per cert que convé saber que el camí empedrat que ara comença davant es Portalet des Castell, antigament ja començava a sa plaça des Sitjar, ho he sentit dir a gent vella des carrer de la Mar.
Llorenç Tous Col·lecta
Ceinos de Campos 12 de maig 2014
Ceinos de Campos 12 de maig 2014
Capdepera cap de somera! vista per l'Arxiduc.
