De “porqueret” a reporter…
Miquel Gelabert
Tenc un cosí, nascut a Alemanya, que diu que no és alemany, si no que és espanyol i, en concret, mallorquí, com qualsevol de nosaltres. Inclús va haver d’anar a l’ambaixada a jurar sobre la bandera d’Espanya. Aquest parent porta sobre les seves espatlles el que jo consider una història de faula. Es tracta d’un tipus que, de nin, guardava porcs a un poble de Burgos, de nom Quisicedo, indret fred a l’hivern, que et mors, i una calorada que et fregeix, a l’estiu. Però, encara que sembli mentida, que no ho és, fou un guardador de porcs i vaques que, una volta traslladat a Alemanya , es va posar a donar cursos de fotografia a alemanys, la qual cosa ja té el seu mèrit. Aquest home, un dia, va trobar un helicòpter de les forces americanes que havia tingut un sinistre prop d’una carretera. Ell passava amb el seu cotxe i s’aturà per veure què havia succeït. No va saber si hi havia hagut desgràcies personals o no, ja que l’aparell es trobava allí sol, com a abandonat. Ell va albirar unes càmeres fotogràfiques militars que hi havia dedins, les agafà – ja que per allí no hi havia ningú – i se les emportà a casa seva, en va fer uns plànols de forma mil·limètrica, sense perdre detall, i al dia següent va tornar les màquines a l’helicòpter, com si res hagués passat, i ho deixà tot de la mateixa manera que ho havia trobat, sense cap problema. L’abans “porqueret “ no és gaire instruït en la lectura, però a la pràctica és un vertader linx. Va fabricar una màquina, basant-se en aquells plànols i, a força de convicció i molta paciència, va acabar fent fotografies aèries per a una companyia d’helicòpters, talment com si ho hagués fet tota la seva vida. Pel temps, es va fer d’or, va guanyar molts de diners, comprà una casa a un parella de nuvis amics nostres, acabats de casar, que anaven a separar-se per manca de doblers, i els va salvar el matrimoni. Una vertadera “ganga”: una casa amb pis, planta baixa i soterrani. El nostre protagonista, que també treballava de torner, autodidacte, va contreure matrimoni amb la directora d’uns grans magatzems de Colònia. Es va posar, tan aviat com retornà del viatge de noces, amb 43 anys, a estudiar Psicologia, acabà la llicenciatura i va passar a treballar a una empresa que, al cap de dos anys, va fer fallida, com molts d’altres, i tot seguit començà a buscar què fer per Internet. La darrera setmana l’hem tingut entre nosaltres, aquí a Mallorca, fent reportatges per la Serra de Tramuntana amb un grup de periodistes de Suècia, Dinamarca i Finlàndia, per promocionar el turisme a la Serra a un prestigiós programa de la WDR (West Deutsche Runfunk), la primera cadena de televisió d’Alemanya.
Li he volgut retre aquest espècie d’homenatge escrit, contant-vos les seves peripècies, perquè, ben segur, quan es trobi a la seva casa de Berlín i llegeixi “Cap Vermell”, se sorprendrà de l’admiració que els seus parents mallorquins sentim per ell.
Torna prest, “cosinet”!
