Ara em dius polac:

encantat de ser-ho...

per Miquel Piris

Té raó n'analfabeto, el que han demanat els pescadors és una Reserva Marina, però a mi m'agradava més quan anava inclosa dins el Parc Natural de Llevant, abans que el PP s'ho carregàs i el desvirtuàs. D'aquí segurament el lapsus. Efectivament, visc a Catalunya la major part de l'any, però bona part del meu cor continua a Cala Rajada, a Artà, a Mallorca. Esper que no t'importi que des d'aquí estimi allà on vaig crèixer i on tenc residència (tenc entès que hi ha qui fins i tot t'ha fet de batle visquent a un altre municipi). Aquesta és una constant a la meva vida: a Artà n'hi ha que em diuen gabellí, a Cala Rajada artanenc, i a Catalunya mallorquí...ara em dius polac: encantat de ser-ho, m’encanta el programa de TV3 i som plurinacional (i multiorgàsmic). També tens raó en què som un aprenent i no tan sols de periodista i de presentador, també de pare, d'amic, de persona...ara bé, tant les persones com els periodistes tenen dret a expressar les seves opinions. La dictadura es va acabar fa anys, una persona com tu això ho pot entendre independentment del grau de feixisme que voldria veure al seu voltant. Cala Ratjada? hi ha un informe del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears que contradiu el que dius sobre la doble acceptació del topònim. Si vas a l'ajuntament te'n donaran una còpia com la que em donaren a mi. Per acabar, et regalaré una altra opinió, perquè et vagis acostumant a que hi tenc dret: ser analfabet no crec que hagi de ser motiu d'escarni, com el que tu fas. Començant pels meus pares, a Mallorca hi ha molta gent que és analfabeta en la seva llengua per culpa d'anys de dictadura i prohibició. N'hi ha que fins i tot ho són en castellà perquè els tragueren molt petits de l'escola per posar-se a fer feina. Jo no me'n riuria mai d'una cosa així. Tal volta no hi hagis pensat abans de posar-te a escriure.

Ah, aprofit per dir que de l'article canviaria un petit detall: els pescadors estic segur que defensaran el mallorquí tant amb t com sense. Ara, la primera opció implica ignorar la normativa, anar per lliure...perdó, això ja ho deia a l'article...

"Campanya de Normalització Lingüísica. Digau ratjada, escriviu rajada. A totes les llengües, l'ortografia està estructurada en unes normes i aquestes normes presenten unes excepcions. És el cas de la paraula rajada, escrita pertot així, però pronunciada en uns llocs amb el so j i en d'altres amb tj (i, informalment, fin i tot amb tx). Aquesta excepció és la mateixa que afecta a aquestes altres paraules: assajar, boja, corregir, llegir, magí, rajar, rajola, regirar, Roger, roja, tremuja, truja. També els plurals de mots acabats en -ig, que es poden fer tant en -jos com en -igs: assaigs/assajos, boigs/bojos, faigs/fajos, raigs/rajos, roigs/rojos, etc.; amb l'excepció, però, d'unes quantes paraules: desigs/desitjos, mit/mitjos, lleig/lletjos, ormeis/ormetjos, safareig/safaretjos i prepig/trepitjos. Igualment, hi ha els verbs de la primera conjugació acabats en ejar: passejar, festejar...

Hem de tenir en compte que l'ús de j/g o tj/t en aquestes paraules, s’estén a les relacionades (femenins, diminutius...): assagista, boja, bogeria, embogir, raget, roja, enrojolar, fageda, passejada....; lletjor, trepitjada... Volem insistir un altre pic,que només és una qüestió ortogràfica que en aquests casos la pronunciació és correcta d’una manera i de l’altre, formalment i informalment, i que només és una qüestió d’aversar-se a escriure-ho així i seguir llegint-ho com es diu. El criteri adoptat és econòmic: davant la doble pronunciació s’ha admès una única manera d’escriure que no afecta la manera de parlar (com a mig Catalunya, Sóller, Menorca i Eivissa pronuncien les o àtones com u i a pesar d’això escriuen o, com escrivim la –r final muda, per tradició i perquè la pronuncien en una part del domini lingüistic, la majoria dels valencians). És un cas més que mostra que, encara que seria un progrés, l’ortografia no pot ser mai completament fonètica perquè ha de servir per a tota la comunitat lingüística. Algú pot dir que si no s’escriu ratjada els forasters que vegin escrit rajada no ho pronunciaran bé. Però és que, sense un contacte directe amb la pronunciació de la població autòctona, botiguers, conserges d’hotel, amics, etc., de Cala Rajada, en el cas del topònim, pronunciaran malament aquests i molts d’altres noms. Es podria escriure tj per major seguretat, però com ho farem perquè es pronunciïn bé les tres vocals netures de “Cale Rejade”? O s’ha de pronunciar amt tj i vocals castellanes? Tothom pot comprendre que afavorir la proonunciació dels noms de lloc pels estrangers mai no ha estat cap criteri ortogràfic admissible en cap idioma. Passant dels noms comuns als topònims, convé dir que només en els casos dels microtopònims, noms de llocs que no siguin importants nuclis de població o de molt de pas, s’accepta, i només en segons quins casos, una escriptura més fonètica, més adaptada a la pronunciació local, per l’ús purament local del nom. Però evidentment no és el cas del topònim de Cala Rajada.

Naturalment, si el futur del català depengués d’admetre en determinats casos dues grafies, una amb tj i l’altra amb j, i més coses encara, ningú no dubtaria a acceptar-ho, però el problema, per mala sort, no és aquest. En una situació de normalitat tothom està alfabetitzat avesat a l’ortografia correcta de cada nom; en canvi, en una situació de manca de normalitat lingüística com l’actual, hi pot haver un predomini del localisme i el perill de convertir en problemes detalls sense importància. El futur del català es troba en la recuperació de la funció de llengua d’intercomunicació general i del prestigi social que aquesta funció comporta. Naturalment, aquest ús predominant s’ha decombinar amb l’ús d’una d’una o més llengües de comunicació amb l’exterior. A les Balears ningú no ens ha de dir com ho hem de fer, perquè ja ho sabiem fa temps: ara amb la resta de l’estat espanyol, a partir del reconeixement del català com a llengua pròpia (no només en una llengua estrangera, per deixadesa i manca d’autoestima). Al cap i a la fi, el problema de Cala Rajada és el de la necessitat d’implicació de tots els sectors socials en la recuperació de la normalitat i dignitat de l’ús de la llengua pròpia, començant pels sectors empresarials turístics, amb una ampla visió de futur, amb un projecte adequat per a un país insular que així com és capdavanter econòmicament ho hauria de ser també a tots els nivells, defensant amb orgull la pròpia cultura i la pròpia llengua. Davant la temptació de la massificació internacional, la principal riquesa en el futur, i això és molt cert per al turisme, serà la conservació de la personalitat diferencial pròpia, juntament amb la conservació del medi natural. Que ningú no hi vegi, però, cap contradicció entre aquesta defensa de la personalitat local i la defensa d’una grafia única general, perquè no hem defensat en cap moment que no s’hagi de pronunciar ratjada.

Escriviu rajada, digau i ensenyau a dir ratjada. Antoni l. Alomar. Diari de Mallorca 26-8-97”