Gabriel García Márquez, premi Nobel de literatura el 1982, inaugurà el realisme màgic, un gènere literari que  consisteix  en  difuminar els límits narratius entre la realitat i la ficció,  on l’espai esdevé un mite. Aracataca, el municipi natal de l’escriptor colombià, es va convertir en el Macondo de les seves novel·les; la imaginació va substituir la realitat, quan el seu poble adoptà el topònim mític. A l'escriptor, el fascinava la rondalla, el conte popular, el que contaven a les tavernes portuàries i als bars, talment una tertúlia als locals de la plaça de l'Orient.
 
Avui he recordat, que el mestre literari que més èmfasi va posar a la qüestió del record, havia  de  deixar  de recordar,  tal  dia  com  avui,  quan  el món sencer  el recorda. A  Cien  años  de soledad,  l'escriptor  va  retratar  una  atmosfera  única,  on  les nissagues dels noms es succeïen: Aureliano Buendia anava i venia per la planura polsosa de les seves pàgines, i on sorgia el poble dels noms oblidats; en aquell  indret, els cartells acompanyaven els objectes i les persones sobrevivien a l’oblit mitjançant els mots escrits. Aquest món “era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”.
 
Per altra banda, l’artista gabellina Antònia del Río, a la presentació dels Diàlegs, memòria i oblit. Obres (2008-2010), que es va dur a terme al centre cultural Cap Vermell, un calorós mes d’agost, ens va  oferir la porta d’entrada a la caixa-calaixera dels papers en blanc, de les sabates sota  el llit,  dels llibres no  escrits,  dels  objectes de la desmemòria, com aquella imatge, Llençols freds (2008), on un plat fondo portava l’etiqueta “sopa” i en el buit del respatller d'una cadira apareixia retolada la paraula “abuelo”, com si poguéssim combatre el desgel de la memòria, talment com succeïa en aquell poblet d’una de les millors novel·les escrites en castellà de tots els temps (amb el permís de Cervantes).
 
Des d'aquestes línies li rendim un senzill homenatge. Algun dia, qui sap si també batiaren amb un nou nom el municipi  de Capdepera, on  els mots  que fugen són  aquells  que ens han de retenir. Un mite, potser, una nova vall de Garbalien, tanmateix, tan a prop de Binifela.
 
Joan Cabalgante