Estimada Tia Europa:

No us vaig veure als funerals d’estat de qui va ser President del Govern després de la mort del considerat el darrer dictador. Bé, no us vaig veure perquè jo no hi vaig ser, ni tampoc vaig veure els funerals a través de cap mitjà audiovisual. Hi éreu? Vàreu assistir-hi? Us van convidar? No sé si hauríeu pogut anar-hi. Jo només vaig als funerals per estar al costat de la família de persones conegudes de ben a prop.

D’altra banda, les notícies que s’han sentit arreu deixen molt que desitjar: tant de la casta de persones de la classe política com de la dels periodistes que alimenten el seu ego personal. Em sembla vergonyós, tot plegat. No obstant, reflexen l’escandalosa realitat del moment que vivim. Si no fos per un grup de persones amb les qui guardo molt bona relació i a les qui considero persones decents i honestes, ara mateix preferiria ser un bloc de gel a l’Oceà Pacífic o un cactus al mig d’un desert. Tot plegat, per què? Molt senzill: per la manera que tenen d’emprar les paraules per manipular el sentiment i la voluntat de les persones.

Quan aquell President del Govern va començar el canvi després de la dictadura jo era prou jovenet com per no estar al cas de moltes coses de la Història, que m’arribaven com les ones Hertzianes poden arribar a un taronger: no tenia coneixements per descodificar-les correctament. Diuen que va ser un bon home i un bon polític, cosa que no penso confirmar ni rebatre per manca de proves, ni a favor ni en contra. Només puc acompanyar en el sentiment llurs familiars i amics personals. En canvi, no estic gens d’acord en el tractament informatiu que s’ha donat de certs temes al voltant d’aquesta persona.

Per començar, es parla del Primer President de Govern de l’era democràtica. Certament, el primer i, també, el darrer. Sí, el darrer. L’era democràtica d’aquest país va començar en morir un dictador, i va acabar en començar el bipartidisme absolut, nou procés de dictadura descarada i encoberta gràcies a una constitució creada en un moment difícil, i que hauria d’haver estat modificada al cap d’un lustre o una dècada per tal d’evitar arribar allà on som. Però, per què fer-ho, si hi havia molta gent a qui afavoria el sistema construït?

Ara gairebé ja està tot perdut, és evident. El que havia de ser la construcció de l’estat del benestar va ser un miratge argumentat en la dialèctica, en l’ús intencionat de la paraula fluctuant en el discurs polític, la qual cosa ha deixat en evidència que és ben diferent allò que es diu d’allò que es vol fer. En el moment present alguns governants ja no s’amaguen tant i escampen sense miraments les bestieses que volen fer, per fer-les tant si el poble sencer vol com si no. És el fet d’haver estat triat per les urnes que, argumenten ells mateixos, legitima les seves accions; això, evidentment, no correspon a la definició autèntica de la paraula democràcia, sinó a una nova definició tècnicament generalitzada per justificar les pròpies i brutes argúcies. Arribats a aquets punt no queda massa espai per oferir als joves il·lusions d’un futur estat del benestar, doncs la privatització i el repartiment dels recursos públics està conduint aquest estat a la seva màxima destrucció. Algunes ments amb coneixement ho defineixen com “estat en situació de fallida jurídica”, doncs la justícia depèn d’una persona qui estableix els criteris polítics per assumir les decisions judicials importants, cosa que ens allunya radicalment de la veritable democràcia.

Als funerals d’aquell President del Govern democràtic a qui hi assistiren molts polítics, anteriors i actuals. Molts, pel poc que jo he sentit, han utilitzat la buidor de les seves pròpies paraules per recitar en públic idees posant l’exemple exemplar d’aquell a qui acomiadaven. Per quedar ben a gust, els mitjans de comunicació de tendències declarades han usat aquests discursos per llençar els trastos al cap dels contraris i atiar la mala llet entre l’audiència, cansada per tantes bajanades i per la realitat a la que ens han dut.

Estimada Tia Europa: tanta sort si no us trobàveu entre tota aquesta patuleia, encara que, penso, Vós tampoc no esteu fent els vostres deures com esperàvem. Evidentment, i sense desitjar cap mal ni a ells ni a Vós ni a ningú, espero que no es faci cap més funeral d’estat malbaratant recursos econòmics públics que haurien d’anar dirigits a la gent viva que ho està passant malament per la mala gestió pública dels governants, actuals i pretèrits, els qui encara estan xuclant recursos en benefici propi, quan no s’ho han guanyat de cap de les maneres.

No puc enviar-los, ni a ells ni a qui els donen suport, mostra afectiva de cap classe; em sap greu, tinc la sensació que s’han convertit en enemics dels valors i dels drets humans. Haurien de llegir dos magnífics assajos de Saramago: “Assaig sobre la ceguesa” i “Assaig sobre la lucidesa”, però ho haurien de fer amb ganes d’entendre i assumir el missatge, cosa que, dubto, entri en els seus esquemes.

Per tant, dedico les meves limitades forces a desitjar el millor al jovent i a totes les persones de bona voluntat lluitant contra aquesta onada de despropòsits. I també a Vós, Tia: esperant que capteu el missatge i també poseu fil a l’agulla, per cosir i trenar una autèntica i ferma xarxa social, no per punxar globus plens d’aire.

Fins la propera.