Així, un banc podria ser ètic i, al mateix temps, ser estranger. O ser no-ètic i nacional. Però no es pot ser estranger i nacional, ni tampoc no es pot ser ètic i no-­ètic al mateix temps. O sí?

Hola Tia:

Darrerament dono voltes a l’ús i abús dels adjectius, més endavant veureu els motius. Ara, però, començaré amb un exemple senzill per tal de fer la introducció menys pesada.

Suposem que ens trobem dins una sala de festes i, per un excés d’aforament, els responsables fan sortir unes quantes persones:

– Per raons de seguretat, hem de demanar que surtin del local 50 persones. Com tothom ha pagat entrada, farem torns per tal que tots pugueu passar una bona estona. Així doncs, començarem per que surtin les 50 persones més altes i després...

Podrien haver triat altres qualificatius: baixos, morenos, rossos, o divisió per sexes, o per edats. D’això en saben els qui fan estudis de mercat. I, avui dia, al mercat, ens trobem un adjectiu referit a un col·lectiu concret que, tot junt, em crida l’atenció: banca ètica.

No cal que us comenti res del qualificatiu, doncs podríem estar hores i dies donant voltes al tema. Però aquesta segmentació del mercat de la banca estableix uns paràmetres clarament diferenciadors: si hi ha banca ètica, vol dir que l’altra banca és no-ètica?

Cercant als buscadors d’internet, Tia, trobareu unes poques entitats, al nostre país, sota el paraigua de banca ètica. En canvi, la majoria d’entitats que coneixem no hi són. Malauradament. I doncs, què passa amb aquesta exclusió? Segons la teoria de conjunts, aquella que ens explicava el grup de pertinença, entre altres coses, es podien donar casos de formar part de dos grups sempre que no fossin excloents. Així, un banc podria ser ètic i, al mateix temps, ser estranger. O ser no-ètic i nacional. Però no es pot ser estranger i nacional, ni tampoc no es pot ser ètic i no-­ètic al mateix temps. O sí?

La qüestió dels bancs és molt important, Vós ho sabeu perfectament. El seu paper és més important que el de l’estat per a la vida de la majoria de gent; darrerament s’ha posat més de manifest. L’estat, suposadament, el forma el conjunt de ciutadans del país. I, amb tot, el conjunt dels ciutadans no pot treballar conjuntament per tenir més força que les entitats dedicades a manipular el valor de les coses. Coses, moltes d’elles, necessàries per la vida diària i, a més, algunes recollides a la Constitució com drets dels ciutadans, com el dret a una vivenda.

No recordo massa bé allò dels sil·logismes, però tampoc fa falta ser un filòsof per arribar a certes conclusions:

• Si la banca en general no diu res de l’existència d’una banca ètica, serà que accepta la consideració de banca no-ètica.
• Si aquesta banca no-ètica té capacitat de decisió per damunt dels estats i dels ciutadans, es poden donar dues situacions: els estats que juguen a favor de la banca, i els estats que no tenen força per lluitar contra la banca.
• Els estats que juguen a favor de la banca no-ètica, prou que haurien de ser considerats estats no-ètics.

Ara bé: com pot un estat arribar a ser no-ètic? La pregunta és aplicable a qualsevol tipus de govern.

• Si el sistema, per democràtic que es consideri, cau repetidament en el mateix parany, el sistema falla.
• Si els ciutadans accepten i admeten el sistema tal qual és, fallen els ciutadans.

I llavors, Tia, les deduccions em porten a una altra pregunta: els ciutadans que accepten i admeten un sistema no-ètic, han de ser considerats no-ètics?

Em sembla que la darrera deducció no és del tot correcta i hauríem de tornar a estudiar la teoria de conjunts. De tots els ciutadans que admeten i accepten el sistema, suposo que n’hi ha que sí tenen males intencions, però trobaríem molts altres que, per delegar o per altres raons, simplement confien en el sistema. Fins que el propi sistema se’ls menja amb patates (per dir-ho suaument).

Vós, Tia, preferiu patates o verduretes, d’acompanyament?

Bon profit; no us oblideu de fer el rotet, en acabar, Tia. I s’horeta, que la digestió pot ser pesada.