Vaig caure del món i no sé per on s’hi entra:  El que em passa és que no puc reeixir a caminar pel món, tirant coses i canviant-les pel model següent, sols perquè qualcú ha decidit afegir-los una funció o fer-les tornar més petites. No fa molt, amb la meva dona, rentàvem els bolquers de les nostres criatures, els penjàvem a una corda al costat de la robeta, els planxàvem, els doblegàvem i els preparàvem perquè els tornassin embrutar. I, ells, els nostres nens, tan aviat com va créixer i va tenir els propis fills, s’encarregaren de tirar-ho tot per la borda, inclús els bolquers. S’entregaren sense escrúpols al rebuig!  Sí, jo ho sé, a la nostra generació sempre li va costar refusar res, ni el rebuig ens resultà digne de ser rebutjat, i així anàrem pel carrer guardant el moc en mocadors de tela, dins la butxaca.

No vull dir que això fos millor. El que dic és que, en algun moment, em vaig distreure, vaig caure del món i ara no sé ni per on s’hi entra. El més probable és que estigui bé el que es fa actualment, no ho vull discutir. Però passa que un no aconsegueixo canviar l’equip de música una vegada a l’any, el mòbil cada 3 mesos o el monitor de la computadora, de l’ordinador, cada cop que arriba Nadal. I és que sóc fruit d’un temps en què les coses quan es compraven era per a tota la vida. És més! Es compraven per a la vida dels qui venien després, la gent heretava rellotges de paret, jocs de copes, paraments de taula i, fins i tot, palanganes….

L’altre dia vaig llegir que s’havia produït més quantitat de fems i escombraries en els darrers 40 anys que en tota la història de la humanitat. Tiram absolutament de tot. Ja no existeix sabater que adobi una sabata, ni matalasser que, atupant-lo, arregli un matalàs i el deixi com a nou, ni esmoladors de ganivets transitant pels carrers. Temps en què hi havia tot això provenc jo. Llavors no es rebutjava res.

I no és que hagi estat millor que altres, no. Però no és fàcil, per a un pobre individu a qui educaren amb el “guardau-ho, guardau-ho, que qualque vegada us pot fer falta”, passar al “comprau-ho, comprau-ho, que ja ha arribat el nou model”. S’ha de canviar el cotxe cada tres anys perquè, en cas contrari, estàs a la ruïna, encara que el teu vehicle es trobi en bon estat. S’ha de viure endeutat eternament per pagar el cotxe nou! Per Déu, el meu cap no ho pot resistir…

Ara, els meus parents i els fills dels meus amics no tan sols canvien el mòbil una vegada per setmana, sinó, a més, l’adreça electrònica i fins i tot la real. I a mi em prepararen per a viure amb el mateix número, la mateixa dona, la mateixa casa i el mateix nom… M’educaren per a guardar-ho tot, el que servia i el que no, perquè un dia les coses podien tornar a servir…

 Mai no ens ho varen explicar: Ja ho sé, tinguérem un gran problema: Mai no ens varen explicar quines coses ens podien servir i quines no. I amb les ganes de guardar (perquè érem de fer cas a les tradicions) vàrem guardar, fins i tot, el cordó umbilical del nostre primer fill, la primera dent del segon, les carpetes de la guarderia infantil, el primer cabell que li tallaren a la perruqueria… Com voleu, estimats lectors, que entengui jo aquesta gent quan es desprèn del seu cel·lular als pocs mesos de comprar-lo?

Serà que quan les coses s’aconsegueixen fàcilment no es valoren, i es rebutgen amb  la mateixa facilitat que s’adquiriren? A casa nostra teníem un moble amb quatre calaixos. El primer calaix era per als mantells i pedaços de cuina, el segon per als coberts, i el tercer i el quart per tot que no fos ni mantell ni cobert. I guardàvem… fins i tot els taps de begudes refrescants!, els suros de les botelles, les clauetes que portaven les llaunes de sardines…. I les piles!! Les piles passaven del congelador a davall les teules de la casa, perquè no sabíem bé si havien d’estar a ambient fred o de calor per a perllongar-ne un poc més el temps de durada. No ens resignàvem que acabassin la seva vida útil amb un parell d’usos.

 

Les coses no eren rebutjables. Eren guardables. Els diaris! Servien per a tot: per fer plantilles per a les botes de goma, per posar al pis els dies de pluja, per a netejar vidres, per a embolicar. Que de vegades que ens assabentàvem d’algun resultat llegint el diari aferrat a un tros de carn o desplegant el paquet dels ous que, meticulosament, havia embolicat en un periòdic el botiguer de la barriada.

I guardàvem el paper de plata de la xocolata i dels cigarrets per fer ornaments de Nadal, i les pàgines dels calendaris per fer quadres, i els comptagotes de medicines per si qualque medicament no en duia, o el mistos utilitzats perquè podíem reutilitzar-los quan una candela estava encesa. I les caixes de sabates que es varen convertir en els primers àlbums de fotos, i els jocs de cartes que es feien servir encara que en mancàs qualcuna, amb la inscripció feta a mà, com per exemple ”aquesta correspón a un 4 de bastos”. I les peces de ceràmica amb figures de dones o animalets gelosament guardades, que es retiraren o amagaren per mai més tornar-les a veure.

Els calaixos guardaven trossos de meitat de les gafes de penjar la roba i ganxets de metall. Am el temps, apareixia l’altre meitat, com si esperàs l’altre tros de la gafa per a convertir-se en una peça completa. Ens costava molt, però molt, declarar la mort dels nostres objectes, tot era molt preuat per nosaltres. I avui decreten matar-los tan aviat com sembla que han deixat de servir. I quan ens venien gelats dins petites copes amb una tapa que servia de base, les posàvem a viure al costat dels tassons i de la vaixella. Les llaunes dels préssecs es tornaren cossiols, portallapis i també telèfons. Les primeres botelles de plàstic es transformaren en ornaments de dubtosa bellesa, mentre els suros esperaven, amb molta paciència, dins un caixó fins a trobar-se amb una botella.

I em mossec la llengua : Sí,  per no fer una semblança paral·lela entre els valors que es refusen i els que preservàvem. No puc evitar de dir que, avui, no tan sols els electrodomèstics són rebutjables, també ho és el matrimoni, i fins i tot l’amistat és prescindible. Però no vull cometre la imprudència de comparar objectes amb persones.

Em mor per no parlar de la identitat que es va perdent, de la memòria col·lectiva que es tira, del passat efímer. De la moral que es rebutja si es tracta de guanyar diners. No, no ho faré, no mesclaré els temes ni diré que el que era perenne ha esdevingut caduc i el que era caduc  ha tornat perenne. No diré que als ancians se’ls declara la mort tan aviat com confonen el nom de dos dels seus néts, i que els cònjuges es canvien per models més nous quan a un d’ells li cau la panxa o li surt qualque tavella.

Aquesta és només una crònica que parla de bolquers i cel·lulars. Altrament, si mesclàssim les coses, hauria de plantejar-me seriosament entregar la meva dona com a part del pagament d’una altra amb menys quilòmetres i qualque funció nova. Però jo sóc lent per a transitar aquest món de la reposició i corr el risc que ella em guany i sigui a mi a qui entregui…

Eduardo Galeano