En el seu moment, quan al passat octubre beatificaren el nostre conciutadà, vaig tenir la temptació de redactar aquest article però el prejudici de ser mal interpretat em va retenir. Ara la substitució d’Antonio Maria Rouco Varela de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola m’ha animat a recuperar-ho.

Rouco Varela, amb el seu discurs autoritari i un missatge evangèlic desdibuixat per les constants referències polítiques i desqualificacions a la cultura laica, ha estat el gran protagonista de la massiva beatificació. La contundent justificació de l’acte: Honorar com a màrtirs aquells que foren morts sense compassió pel fet de ser capellans o religiosos, escampava qualsevol dubte. Però la gravetat d’uns fets no poden valorar-se de forma equànime sense explicar el context.

A partir del 19 de juliol de 1936 les milícies obreres i patrulles armades es feren amb el control de la zona republicana. Les presons restaren obertes i nombrosos presos s’uniren a l’onada revolucionària. Al mateix temps es procedí a l’empresonament i execució arbitrària de tot aquell sospitós de donar suport als revoltats. Dia 20 es decretà la prohibició de patrullar sense autorització oficial. L’aparell policial i judicial, l’Administració i l’exèrcit,... tot havia desaparegut. (Joan Carles Losada. La República a la deriva. La Aventura de la Historia.  Juny 2011).

Sobre els fets de l’assassinat del conciutadà en conec tres versions; dues recollides per Antoni Palmer Fabio, publicades a Faxdepera el març del 2.013; l’altre de Bartomeu Melis Meyme publicada al Cap Vermell digital el 24 de febrer del 2.012, al capítol 11è de la sèrie Gent nostra d’abans i d’ara. Allò cert és que entorn a dia 20 de juliol els frares mercedaris de Lleida abandonaren el convent per a refugiar-se a cases particulars. Dia 24 o 25 qualcú el denuncià a una patrulla de milicians, els quals entraren a la casa on estava refugiat i el se’n dugueren detingut; després de caminar per uns quants carrers li dispararen per l’espatla i caigué a terra ferit de mort.

Des del primer moment del cop d’estat dels militars, Lleida es decantà a favor de la República. De seguida els mercedaris prengueren consciència del perill que corrien i s’amagaren. La por s’apoderà de la gent. Algú que necessitava demostrar la seva lleialtat republicana denuncià en Massanet a una patrulla. Les autoritats estaven desaparegudes, esperant que els carrabiners, guàrdia civil o exèrcit es fes càrrec de la situació. Lleida i Barbastre, dues diòcesis veïnes i properes a front de batalla, foren les més castigades per les patrulles de facciosos en els primers mesos de la guerra. Barbastre comptà amb el 87’6 % dels seus religiosos assassinats i Lleida amb el 65’8 %. La Guerra Civil aplegà a Jesús Eduardo Massanet en el pitjor lloc, en el moment més inoportú.

En aquelles dates, a Mallorca, eren els republicans els perseguits i assassinats, amb la gravetat que tot succeïa seguint les ordres de les autoritats militars de l’illa. A Capdepera, un grup d’unes deu persones optà per amagar-se, però de cada vegada la seva situació era més desesperada. En el mes de novembre just en quedaven sis: Miquel Julià Pruna, Bartomeu Gili Buuc, Jaume Alzina Victor, Sebastià Gaia, Pere Pellicer Barraqueta i Antoni Massanet Carbó. En aquells moments l’única opció que quedava per escapar-se de l’illa era fugir amb barca en direcció a Menorca o bé cap a Alger.

Un capellà de Llubí, Jeroni Alomar Poquet, participava en l’organització d’una xarxa d’evasió de republicans amagats. Ben aviat despertà les sospites del cap de Falange, Canuto Boloqui, i altres elements de l’aparell policial que li seguien la pista.

A la nit de l’onze de novembre de 1936, els esmentats republicans locals fugiren cap a Menorca amb la barca del meu padrí que estava a l’escar de Sa Pedruscada. De seguida que va córrer la notícia Boloqui vingué a Capdepera a investigar el que havia passat.

El padrí passà unes setmanes ben dolentes. Jeroni Alomar, que no tenia res a veure amb aquella evasió, seria detingut per falangistes, empresonat, jutjat i afusellat en el cementeri de Palma el 7 de juny de 1937.

Ni el pare Alomar ni la quinzena de capellans bascos afusellats pels revoltats han tengut cabuda en els plans de beatificació de Rouco Varela; un personatge que sempre s’ha oposat a desenvolupar la Llei de la memòria històrica. Una mostra: a dia d’avui les autoritats eclesiàstiques encara no permeten investigar la documentació del consell de guerra que condemnà a Jeroni Alomar. Malgrat tot, la decisió d’Alomar de col·laborar amb aquells que treballaven per salvar les vides dels perseguits no podia ser més compromesa i cristiana.

La història de Jeroni Alomar també ens permet desfer l’argument de què els eclesiàstics beatificats foren assassinats pel simple fet de ser capellans o religiosos. En una guerra, les raons de pes per a condemnar a una persona són aquelles que la identifiquen com a un enemic; el pecat d’Alomar fou haver col·laborat amb rojos, els enemics a batre.

Durant la presidència de Rouco Varela el diàleg amb sectors no eclesiàstics ha estat impossible; en uns moments en què l’Església n’estava ben necessitada d’actualitzar el discurs entre religió, història i actualitat. Personatges com Jeroni Alomar o el cardenal Vidal i Barraquer, que s’exilià durant la Guerra Civil i després el franquisme no el deixà tornar a Espanya, oferien consistència i modernitat, però l’Església ha preferit recuperar el passat enmig de focs artificials.