P i c a r d í a s


del llibre “Casialgo”  de Marce López Sirer



Traduïm del  castellà el següent article inclòs al llibre “Casialgo”, de Marce Lòpez Sirer, que ell va titular “PICARDÍAS” i que diu així:

 Trobant-me – escriu Marce – un d’aquells dies, a la meva classe de Ciències, vaig observar com  algunes al·lotes dels darrers bancs estaven xiuxiuejant i, en indagar la raó, una d’elles em va demanar, amb cara picardiosa: “Vostè creu que als nins els porten les cigonyes?”.  Eren, aquells, uns temps en que l’Església comptava amb un cert poder civil important i, amb més motiu, a un poblet. La resposta a aquella pregunta podia ser perillosa, ho havia de contestar amb tacte i sense faltar a la veritat, perquè jo mai vaig enganyar els meus alumnes… Vaig optar pel símil de les flors i continuar amb els animals, deixant a l’aire la captació de la conseqüència i la seva aplicació a l’ésser  humà, a cada mentalitat, ja que jo sabia molt bé que les al·lotes coneixien sobradament la veritat.


Marce amb un grup d'alumnes

Passaren pocs dies i, per casualitat, vaig entrar a una botiga on hi havia unes senyores comprant. De sobte, una d’elles, davant les altres, m’envestí dient-me que un servidor no havia d’ensenyar certes “porqueries” als meus alumnes. Vaig restar uns segons sorprès, però… essent comprensiu  amb la situació esdevinguda, com un dardell (així ha de ser d’àgil la mentalitat d’un professor per  a sortir al pas de freqüents fets semblants que es presenten en aquest ofici i dels quals n’has d’estar a l’aguait si no vols perdre la confiança i el respecte de l’alumnat, no tan sols a classe, sinó també en les divagacions amb pares o familiars), vaig respondre a aquella mare, serè, citant-li els antecedents del cas: ”Senyora, vostè sap l’Ave Maria?” ”I clar que sí”, em respongué, amb acusat èmfasi. ”Seria tan amable de resar-la, ara mateix, per a tots nosaltres?”  Immediatament, es va posar a modular, amb cert furor humà, però amb piadosa atenció, aquella oració mariana: ”Déu vos salvi, Maria, plena sou de gràcia, el Senyor és amb Vós, beneïda sou Vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús”, i restà tota ufanosa.

Jo vaïg insistir, enmig d’un silenci expectant, en el centre d’aquell auditori ocasional: ”Supòs que vostè la resa, com molts, freqüentment. i també amb la seva filla, tant a l’església como a qualsevol lloc on aquesta oració és bella d’escoltar”. ”I clar que sí !” ”I, quan resa, es fixa en les paraules de l’oració? S’ha fitxat, ara mateix, quan la resava, en el sagrat contingut de l’expressió: …i beneït es el fruit del vostre ventre, Jesús? Quin creu vostè que és  “el fruit del vostre ventre”, quan, a més, s’afegeix  el nom de Jesús?”  Silenci absolut dins la botiga, cara de circumstàncies… ”Miri, senyora – li dic –, jo impartesc  les meves classes a molts d’alumnes de sexe i condició diversa, nins i nines vull dir, i ho faig seguint el meu humil saber i coneixements, com estic fent amb la seva filla. a la qual vostè va matricular amb mi. Un servidor no vaig anar a casa seva a cercar-la, a suplicar-li que l’enviàs a l’escola. Vostè està en el seu total i absolut dret d’opinar sobre la quantitat, qualitat i sistemes utilitzats per mi per a l’ensenyança i, fins i tot, de prescindir de la meva feina, si així ho creu oportú, ja que no tenim a ningú fermat. Si vostè, senyora, dugué la seva filla a la meva aula degué ser perquè així li convenia o per la informació rebuda o, tal volta, per la nostra eficiència. En qualsevol cas, ha de saber que fou la seva filla la que em va fer la pregunta, que un servidor, amb molt de tacte, vaig procurar respondre.”.

”Per part meva – vaig continuar dient-li –, aquest assumpte queda resolt, tant si m’ha comprès com si no. Com a cristià, li aconsellaria que no resàs les seves oracions al “a la bona de Déu” i sense pensar en el que diu, perdent l’essència que cada paraula conté, ja que al Senyor – a qui  tant vostè adora, les lletanies de paraules, sense sentir-les en el cor, crec que no li són plaents. Vostè, en públic, ha pretès reprendre’m i fins i tot sembrar el dubte sobre la meva capacitat per a ensenyar, quant a la moral. L’he escoltada i li he respost com ho he fet perquè, precisament, i en aquest cas, crec que la raó m’empara. Sent molta estimació, afecció, per la meva tasca d’ensenyant, a la qual dedic el millor que Déu va posar en mi, i ho faig amb assossec i amb l’exemple sobre el qual, supòs, no té vostè argument moral per a la reprovació. I també per no permetre a ningú, particularment a qui no consider amb els deguts  coneixements i estudis per a jutjar la meva feina i que tampoc es fixa, pel que veig, en el que expressa i fa sortir per la seva boca, ni en les conseqüències de les seves paraules, que s’immisceixi en la meva forma de ensenyar o respondre a certes preguntes que se’m fan, moltes vegades, amb picardia, procurant posar-hi jo el més exquisit tacte, segons la circumstància”.

”No crec haver dit cap cosa que l’hagi pogut molestar, però si així ho considera, ho sent de cor. Per altra part, alguna vegada li va fer la seva filla, a vostè, la seva mare, una pregunta semblant? Si no la hi fet mai, s’ha demanat vostè per què deu ser? I si la hi ha fet, què li va respondre? I si a mi, el seu professor, que no altra cosa, m’ha fet aquesta pregunta, no creu vostè, senyora, que la seva filla realment sap molt més del que a casa seva poden suposar o apreciar?.  Bona tarda.”

Res i molt. Simples anècdotes amb què es troba freqüentment un mestre d’escola i a les quals ha de posar la cara, cuidant que el seu prestigi, la seva fama, que sempre penja d’un fil, i que de vegades vessa de la boca d’algú, i no tan sols dels propis alumnes, sinó de la gent, sobre certes qüestions que no entenen. Amb tots els meus respectes, tant pels entesos com pels que no ho són. Així ho dic perquè a un sempre li resta un fragment de misericòrdia, per molt que d’aquesta, de la misericòrdia, generalment el món  en tengui mancança.

Aquella al·lota continuà assistint a les meves classes, sense més complicació.

Marce Lòpez Sirer/Caty Martinez/Joan Sancho