Hola Tia:

Veig que estem d’acord amb les visions de la veritat i la mentida que parlàvem a les darreres cartes. Això que m’expliqueu de l’escala de falsedat és molt interessant: certament, no és el mateix la mentida d’un infant, que la d’un adult cap a un infant, ni la que es pot donar entre adults, i molt menys, la del poder cap al ciutadà. Cada una té un grau d’intencionalitat particular, trobo que és precisament aquesta intencionalitat la que cal valorar. Però entrem en un tema delicat que, em sembla recordar, ja havíem tocat temps enrere: qui jutja a qui? O, dit d’altra manera: qui està capacitat per ser jutge dels altres? Aquest punt els sociòlegs el tenen (o l’haurien de tenir) molt clar: a tota ciència, l’objecte a ser investigat no pot formar part de la investigació. Curiosament, a l’objecte d’estudi de la sociologia, les societats, conflueixen l’ésser humà com component d’aquestes societats amb l’ésser humà com investigador qui analitza les dades. En la mateixa línia, qui jutja la mentida en certa manera fa de sociòleg quan investiga i jutja les accions d’altres humans. No obstant, giraré l’anàlisi cap a una altra banda, aquella que parlàvem quant a la intencionalitat i al poder.

Fa pocs dies vàrem poder veure una ficció documental que recreava (falsament, però fent veure que era certa) una interpretació de l’intent de cop d’estat de fa trenta anys. Aparentment, el periodista volia centrar l’atenció en el fet de la manca de transparència respecte a documents encara per desclassificar. Tia, Vós teniu més coneixements per la vostra experiència que per dimoni, encara que no sigui elegant dir-ho així. Convindreu amb mi que la falsedat del poder cap al ciutadà va dirigida a mantenir la quota de poder, si no és per guanyar-ne més. És, o no és així?

Cal, però, tenir presents altres procediments complementaris amb la mateixa finalitat. Un, que funciona molt bé i així ha anat al llarg de la història, és escanyar sense acabar d’ofegar. Es basa en una diferència del temps en relació a la força disponible per a la supervivència. El fort i poderós disposa de recursos per escanyar i gairebé ofegar el dèbil, amb l’objectiu d’obligar-lo a acceptar allò que vol imposar-li. El dèbil, amb l’angoixa i palesa la seva debilitat, veu incrementada la seva feblesa. La voluntat de supervivència individual condueix a acceptar les més bèsties aberracions. Consolidant el discurs de la mentida, el poderós disgrega la força de cohesió dels ciutadans i els debilita. Els estudis de cinema han construït centenars d’històries on es reflecteixen aquests procediments d’una o altra forma i la literatura universal va carregada de novel·les iguals. Angoixa és la paraula clau en tot aquest afer.

D’altra banda, la mentida també té una estratègia molt coneguda: ha de ser senzilla, fàcil d’entendre, fàcil de recordar i presentada sense cap mena d’interès. Per molt certa que sigui una informació, si mostra interès en ser presentada, molt probablement no sigui acceptada. Una informació donada amb gràcia (fins i tot amb sentit de l’humor) cau molt millor que una plantejada seriosament. Els professionals del tema ho saben fer; fer-ho en el dia a dia no resulta tan fàcil. A Vós, Tia, segur que no us sona estrany, tot això.

Ningú fa res per no guanyar res. Bé, hi ha moltes bones persones que sí, però no és el cas dels poderosos amb voluntat manifesta de ser-ho més. Aquí entren les intencions. Els mitjans de comunicació són una font de poder, doncs tenen la capacitat de crear i dirigir opinió. Els polítics dominants, principalment els qui estan governant i volen seguir governant, en fer-ho acostumen a posar-se en evidència. Si la seva voluntat és democràtica i ben-intencionada, no tenen por de perdre o, si en tenen, saben amagar-ho, perquè són valents i van amb la cara descoberta. Una persona governant autènticament demòcrata difícilment serà covarda. En canvi, les estratègies per seguir governant a qualsevol preu, com les que predominen per casa nostra, Tia, són pròpies d’aquells altres que utilitzen angoixa i falsedat amb intencionalitats tèrboles. Bé, en realitat, de tèrboles no en tenen res, com no tenen res de democràtiques ni de ben-intencionades: són clarament brutes. Alguns mitjans de comunicació i altres estaments poderosos, com un sistema judicial comprat per partits polítics, sistemes financers que determinen el valor de tot el que els dóna la gana, o empreses que controlen els recursos més bàsics, també farien servir aquestes estratègies.

En primer lloc es crea una barreja de caos social i construcció de mentides accessibles, fàcils d’entendre i de recordar, que seran el pont cap a una mentida més grossa i consistent, però que ja serà fàcilment creïble gràcies a les mentides prèvies. La manca de memòria a mig i llarg termini dels individus i la facilitat per creure qualsevol cosa fan d’adob pel creixement de la informació falsa. Si tinguéssim temps per cercar a les hemeroteques, on es guarden còpies dels mitjans de comunicació amb declaracions i contradeclaracions, el sistema hauria saltat pels aires moltes vegades els darrers anys en descobrir tot allò que alguns no  admetrien mai haver-ho dit.

La continuació de l’estratègia passa per escanyar una mica, fent creure que és necessari per al benestar del conjunt de la població. Amaguen, però, que moltes persones quedaran al camí. Igual com amagarien el número de suïcidis causats pels desnonaments i per l’ofegament per la crisi ocasionada. Com escanyen, Tia?

Fem una suposició que comenci amb les següents dades. Fa anys, l’actual partit de l’oposició va estar a punt de promoure la delimitació del preu del sòl per evitar l’especulació immobiliària. Va quedar immediatament paralitzat i esborrat del mapa, amb una velocitat extrema, malgrat que la Constitució Espanyola hi fa referència. Per fer-ho més creïble diem que governava el Sr. Zapatero. D’altra banda, ja s’havia posat en funcionament un procés per orientar les caixes d’estalvi cap al problema posterior de l’excedent immobiliari. Més endavant es va fer que les caixes passessin a convertir-se en bancs. A efectes del públic semblava que la llei les obligava, però, què passa amb les caixes que encara queden com a tals? O és que no les han obligat? O potser no són caixes però ho sembla? Són, coincidència o no, les que no van voler entrar al joc de l’especulació immobiliària. Poc temps abans, des de casa vostra, Tia, no s’entenia com aquí hi havia dos problemes associats: l’excedent de llars, d’una banda, i les dificultats per accedir a la vivenda que tenia molta gent. Aquesta dada, Tia, la recordareu i, per tant, aporta realitat i credibilitat a la resta.

Plantegem més suposicions: als documents financers d’algunes entitats de crèdit (ironies del destí, crèdit és sinònim de credibilitat), a la paperassa de les anomenades “Preferents” es podia llegir el nom del Banc d’Espanya com supervisor de les transaccions realitzades, tot i sent els capitals subscrits a paradisos fiscals. Ben poca gràcia fa que aquets documents no van ser lliurats a molts inversors, habitualment gent gran, fins que van haver de recórrer a advocats per tal de recuperar sota pressió la informació de les accions subscrites. Afirmem que la crisi ja havia esclatat per seguir dient que amb l’angoixa de perdre-ho tot, molts van acceptar per recuperar una part dels estalvis, signant descàrrecs a favor de l’entitat financera de torn. 

Podríem seguir el joc suposant que  avui encara hi ha qui diu que casa nostra no ha rebut cap rescat per part dels vostres col·laboradors, Tia. Fem veure amb sorna que potser es refereix a que el rescat ha anat a sanejar entitats financeres, les quals deuen ser les que estan dirigint certes directrius i polítiques del clan, a més de ser les responsables del fals rescat, o del rescat “inexistent” per als qui manen.

Introduïm a la ficció nous elements per a l’ofegament. Amb un element tan bàsic com l’energia elèctrica s’està prement el nus a la gola. A més d’encarir el preu de les energies netes i renovables per treure’s del mig la competència de cooperatives que promouen la solar i la eòlica, fan i desfan pujades de preu que ofeguen als qui tenen menys recursos. També afecten la petita i mitjana indústria, la més nombrosa del clan. Podríem posar l’hipotètic exemple dels ramaders porcins. Amb les plantes de reciclatge de purins inutilitzades, els ramaders, quan tinguin les basses d’emmagatzematge plenes, no podran seguir engreixant animals i, possiblement, hagin de tancar les explotacions. Podríem aprofitar per introduir una pregunta reflexiva: ¿a qui beneficia aquesta mesura o de quina manera afavoreix per algun fet concret al govern del clan, autor o promotor actiu de la mesura? Afegiríem una altra reflexió en veu alta: això es dóna en un lloc on funciona molt bé una cooperativa agrària.

A l’anàlisi d’aquestes suposicions podríem introduir, recuperant el discurs de la realitat, el creixement de l’angoixa entre els més febles. Angoixa que els porta a liquidar, de qualsevol manera, l’escassa propietat i estalvis acumulats per disposar de “líquid”, és a dir, recursos a curt termini. Més feblesa. I ho aprofiten els poderosos per anar adquirint, a bon preu, allò que havia de servir per a la jubilació d’altres.

Podríem ampliar la llista de suposicions amb accions paral·leles en àmbits com  l’educació, la sanitat i d’altres, arrodonint el joc de crear incertesa i angoixa en el propi joc.

Seguiríem el discurs afirmant que actualment ens trobem en la fase d’escanyament, Tia, que en sí mateix, aprofundeix l’angoixa. Altre guany per al poderós i promotor de la falsedat i de l’ofegament és que l’angoixa fa pensar en el més proper i en el dia a dia, portant a perdre de vista la noció del temps i de la memòria. Després, qualsevol petita llaminadura seria per a l’escanyat com nedar en l’abundància; lògicament, la llaminadura es deixaria caure prop d’unes eleccions.

Per rematar el discurs, diríem: “i la roda tornaria a començar”.

Estimada Tia: em resulta molt interessant tractar aquests temes amb Vós. Ara, per acabar, us podria plantejar: ¿i si aquesta carta fos un experiment documental per tal d’avaluar alguna cosa concreta que Vós desconeixeu? ¿I si fos el document complementari a una acció que no tingui res a veure amb la informació mateixa, per distreure la vostra atenció, o bé per posar-vos en alerta d’alguna altra cosa que, suposadament, jo secretament conegués?

Teniu raó, Tia, en dir-me que la mentida és una eina altament perillosa. Malauradament, només es pot tenir gairebé del tot controlada amb recursos a l’abast de molt pocs: els poderosos. La cohesió social és la més potent de les eines de poder, però cohesió no vol dir ni pensar tots igual, ni haver de fer tots el mateix. Jo, per cohesió entenc respecte i educació. Amb condicions mínimes i suficients de benestar i salut. Amb deteniment i capacitat d’observació podreu trobar els punts clau que impedeixen orientar la societat en aquesta direcció i veureu qui s’amaga al darrere.

Ara bé, Tia: què hi ha de cert i de fals en aquest discurs? Ja m’ho direu.

Salut!