Aquests són dimonis moderns: tenen una imatge i l'han de defensar. Són dimonis amb departament de màrqueting.

Estimada Tia:

Com Vós prou sabeu, doncs heu sobreviscut plagues, guerres, pesta i altres desastres naturals i artificials, la majoria dels pobles d'aquestes contrades on vivim tenen gegants i capgrossos. Podríem dir que pertanyen al bestiari popular, doncs els han construït procurant donar-los la imatge a partir de característiques particulars de la contrada que representen, o bé imiten persones concretes ben conegudes pel poble. Sabeu de quan neix aquesta tradició? No? Doncs... jo tampoc, mireu què us dic. A alguns pobles del clan d'on venim n'hi ha que deuen tenir segles. De ben segur que els devien fer per riure-se’n de personatges concrets del moment, com podrien ser els cacics, els tirans, els avars i tots aquells que oprimien el poble; però també n'hi ha que representen altres éssers: dracs, monstres, dimonis...

En aquesta petita illa de la Mediterrània els dimonis són més importants que els futbolistes. Cada poble té la seva representació del dimoni o dimonis, en plural, i aviat guanyarà, en feligresos, la parròquia de Llucifer a la de qualsevol altra sant! Sí, sí, com ho llegiu, Tia. Però no patiu, que aquests dimonis són bons, ni es mengen els nins ni duen les femelles cap a la perdició com reflexen les llegendes. Aquests són dimonis moderns: tenen una imatge i han de defensar aquest aspecte. Són... Com ho diria per tal que m’entenguéssiu: dimonis amb departament de màrqueting?

Sí, això de la imatge ha canviat molt en les darreres dècades. Vós deveu recordar bé que, fins fa poc temps, la gent s'esforçava a fer les coses el millor possible... fins i tot els dimonis! El resultat de l'esforç era el més valuós d'una persona. Gràcies al treball ben fet les persones demostraven la seva vàlua. Venia a ser el seu currículum vitae.

Les coses van començar a canviar fa uns anys quan algunes universitats importants, si no estic equivocat, d’assumptes d’economia i d’empresa principalment, van crear els màsters. Ai, els màsters! Senties parlar algú que n’havia fet un i tu t’encongies pensant que només eres un llicenciat...

– He fet un màster –deia amb la boca ben plena, com si s’hagués posat un grapat d’ametlles a la boca sense treure’n les clovelles.

– Ostres tu, què guai, no? –s’hi afegia un company, posant-se quatre nous, també sense pelar, sota la llengua.

– Sí, m’ha costat un milió de pessetes...

De l’euro encara no se’n parlava. El preu, pel que semblava, marcava la categoria del màster. Quant més car, més bo era, més prestigi tenia. Els professors d’aquests màsters devien guanyar una carretada de diners i, a més, omplien el seu currículum d’una manera que feia pujar la seva imatge particular com l’escuma quan bats els ous a punt de neu. Gairebé amb tota probabilitat, els primers anys es feien màsters de molt alta categoria i els alumnes aprenien moltes coses. Però, amb el temps, la qualitat de la matèria explicada es va anar devaluant al mateix temps que es tendia a donar valor a la imatge aparent; és a dir, que pel fet d’haver assistit a un màster, ja rebies una puntada al cul que et feia pujar graons en la carrera per arribar més amunt que els altres, a qualsevol preu i sense massa escrúpols. Es pujava com les clares batudes, fent molta sabonera plena d’aire. Bombolles.

No sé, Tia, si aquesta va ser o no la manera com la qualitat de la feina ben feta va anar deixant pas a la qualitat de la imatge en la valoració social de les persones. Què me’n dieu, Vós, que també ho vàreu viure? O potser no us hi fixàveu?

De llavors ençà, si ho analitzem amb detenció, la imatge ha anat guanyant privilegis a l’escala de valors fins el punt que els va desplaçar completament i els va fer caure de l’escala. I de la caiguda encara no se n’han recuperat, encara són a la U.V.I d’algun hospital. Deu ser a algun hospital comarcal, de tercera o quarta categoria, doncs no sembla que hi hagi massa interès per donar-los massa assistència. Un hospital sense màster.

Avui dia, com qui diu, compres un pot de sabó per a la rentadora i et regalen un màster. Sí, tothom és màster en cinc o sis matèries. Dones una puntada al terra i del cau de les rates en surten tantes com vulguis amb màsters de tota mena. Fins i tot per treure la pols i fregar es fan màsters, alguns subvencionats per Vós, Tia.

No trobeu que la imatge ha guanyat la partida a la feina ben feta? La gent es presenta a un lloc de feina amb aires de saber-ho fer tot. Gent que amb prou feines ha acabat els estudis amb dificultats es presenta a una oferta laboral exigint unes condicions laborals concretes:

– Sí, jo vull un sou de cinquanta mil euros l’any en catorze pagues, un mes de vacances i cotxe d’empresa.

– És clar, i voldrà que jo el venti...

– Com diu? Què significa “venti”? Escolti, que tinc el graduat escolar, eh!

– És clar. El va fer en un màster, no?

Ai, Tia, fa temps que reclamo la recuperació dels Gremis. No sé si cal el mateix format, però si posem a la gent a treballar per demostrar el que saben fer i se’ns valora per la qualitat del producte o servei ofert, perdent menys temps estudiant màsters de l’univers i tocant més de peus a terra, crec que hi guanyarem tots, no trobeu?

Mireu, de moment, el gremi de dimonis està agafant volada. Cada vegada n’hi ha més, encara que costa de diferenciar els qui fan el dimoni per qüestions d’imatge i els qui es dediquen a fer el mal d’ofici. Sí, en aquest cas, em quedo amb els dimonis d’imatge, però quant a la resta de professions... ja m’enteneu, oi que sí, Tia?

Molts records. I compte amb els dimonis, que ara són per tot!