El mal gust associat a l’escassetat de recursos pot resultar perdonable, o fins i tot tenir un punt commovedor. El mal gust de la riquesa i el luxe, no. Ara toquen els matisos, el parèntesi sobre la fascinació del kitsch, que tots comprenem i, poc o molt, compartim. Però és la fascinació d’un mal gust que té el valor que li ha donat el pas del temps, que li dóna el segell d’una personalitat excèntrica que en fa un ús irònic (unes ulleres d’Elton John), o que li atorga el fet de ser el mal gust per excel·lència, allà on no hi pot regnar altra cosa (Las Vegas). El luxe de mal gust sense cap d’aquestes justificacions és directament horripilant. És el cas de construir a Canyamel un hotel que imita un poble típic de Mallorca, i que diu que s’inspira a Valldemossa.

L’hotel tendrà la categoria “cinc estrelles gran luxe”, que, pel que sembla, és més que cinc estrelles totes soles. Algunes de les informacions de premsa que en parlen ja han caigut en la darrera gran trampa publicitària d’aquests projectes, que ja no expliquen en primer lloc el nombre d’hectàrees ocupades o el nombre de places turístiques, sinó el nombre de llocs de feina que suposadament crearan, i que donen en una xifra rodona, impactant, que només la lletra petita desglossa en directes i indirectes, o en temporals i permanents. Pel que fa a les característiques, us el podeu imaginar: casetes individuals, spa, pistes de tennis, piscina, espais de lleure, tot allò.

Darrere el projecte, diuen les informacions, hi ha “un fons d’inversió qatarí gestionat des de Londres”. No sé si això fa que el projecte sigui parent del Barça. Qatar és un país en què un poeta acaba de ser condemnat a quinze anys de presó per uns versos ofensius contra l’estat. Em podreu contestar que el fons d’inversió no és el govern, però jo us constestaria que tampoc no deu ser un enemic molt enemic del govern. Tornant al mal gust, demanau a Google que us mostri les imatges dels estadis que projecta Qatar per al Mundial de futbol: ostentació del luxe en estat pur, encara que aquí hi potser hi podríem aplicar l’atenuant estètic de la hipermodernitat i del model Las Vegas.

Posar Valldemossa a Canyamel significa no haver entès res de res de Mallorca. Al projecte hi ha empresariat mallorquí, però això, ja se sap, no és cap garantia. Des de fora (o des d’un dins que pensa en termes de fora), i donant un cop d’ull als nostres 3.600 quilòmetres quadrats, és dificil entendre que Mallorca és un continent, i que als continents els pobles no es poden traslladar de punta a punta com si res. Gràcies al joc dels matisos, Valldemossa és Suïssa, Santanyí és el Magrib, Pollença és Irlanda, i el Llevant és Còrsega. En canvi, Magalluf, Platja de Palma, Platja de Muro i Cala Millor són tots Torremolinos o Lloret de Mar. Valldemossa plantada a Canyamel ja no sé què és, a part d’una horterada immensa.