Immigrants sense excessos
De bell nou, el passatger d’en Guillem S.D. – del qual parlàvem setmanes enrere – realitza amb ell la travessia diària. Fa uns dies el va deixar penjat, a causa d’haver-se aixecat tard, i l’element va tenir, amb la demora, l’oportunitat de coincidir, enllaçar, amb aquella companya de treball de 20 anys, de la qual ens parlava a l’anterior article. L’al·lota es sudamericana, comença a les 8 del matí a la recepció del hotel on el passatger també labora, en qualitat de cuiner. Corre l’any 2007.
La companya del passatger
Conta en Guillem que el seu acompanyant, el passatger, no deixava de contemplar, durant el trajecte, el tou de la cama d’aquella noia que, a més, portava minifaldilla. Ella li contava, amb una simpatia fora de sèrie, coses que el tipus ja no recorda per mor de l’obnubilació, l’embadaliment, que el remenament dels costats de les anques de la jovencella li produïen.
– Viu ella – conta el passatger a en Guillem – al meu poble, on va arribar amb els seus pares quan era encara una nina. Va estudiar a un col·legi local i domina a la perfecció el català, el castellà, l’anglès i l’alemany (molt més del que exigeix ara la “troupe” Bauzà). Els que la coneixen pensen que es tracta d’una al·lota teutona, ja que es rossa i estilitzada. La seva innata simpatia posa la resta – informa el cuiner –, un plat, aquest, que mai he tingut l’oportunitat de tastar.
I escriu en Guillem ( ja jubilat aleshores), al seu diari: ”S’ha pogut comprar, la “sudaca” (no ho escric en sentit pejoratiu, sense animadversió, inclús deman perdó, ho jur), en aquests 10 anys de fer feina a Mallorca, un pis o apartament a una zona privilegiada del municipi costaner, on un immoble d’aquelles característiques costa un ull de la cara i part de l’altre, n’estic ben segur”. I continua enGuillem: ”No és, el que he dit, una queixa, ni molt manco, però un s’adona, cada dia, com gent més major, i nadius, han de fer molts d’equilibris per aconseguir un mínim estudi amb un habitacle. Aquests immigrants han sabut integrar-se molt més ràpidament que els peninsulars que fa 30 anys es desplaçaren a l’illa en qualitat de mà d’obra, molts d’ells convençuts com estan de que si no hagués estat gràcies als seus esforços Mallorca no hauria conegut la prosperitat. Un servidor, per la feïna que he desenvolupat un bon grapat d’anys – sentencia en Guillem – som coneixedor d’un ingent nombre de persones de la Península que ha invertit en les seves propietats dels llocs d’on son originaris tot quant han pastat en el transcurs de les temporades turístiques feinejant entre nosaltres. I això és lícit, certament. No en faltaria d’altra”.
Enllesteix, en Guillem, les seves conclusions, deixant constància que no està en contra de la immigració, sempre que aquesta estigui ben controlada i no creï excessos ni rompi els esquemes de la vida dels mallorquins ni dels seus diverses costums, els quals tant ha costat consolidar.
Resta escrit, idò, Guillem. N’hi ha més al teu llibret, ja veurem el que en feim.
Fins aviat.
Per a la transcripció, B. Melis
