És per a mi un honor presentar aquest nou llibre de Bartomeu Melis, amb gran agraïment per a la convidada mitjançant l'associació Cap Vermell.

Podrem resseguir les pàgines d'aquest llibre, a l'espera que aparegui el nostre nom, entre els de més de 500 noms que conté; una recerca que es repetirà en el transcurs dels anys i demostrarà que aquest també és un llibre de consulta, fins i tot per a generacions posteriors.

D'aquí cent anys passarà el mateix que passà anys abans: hom que és de Capdepera i visqui enfora d'ella, esperarà llegir l'article de Melis per poder assebentar-se de les noves, causa d'aquest present intrèpid, que a tots ens aclapara. L'historiador hauria relatat, per exemple, el tractat de Capdepera de l'any 1231, el cronista un passat proper vist des de la seva vivència personal; considerem, doncs, Melis, un cronista.

He passat pel Juva, el sol li llevava tot l'encant; la sala era buida, però encara ressonava el meu primer moment d'encontre amb en Tomeu. Després, ja més grans, a festes locals, o a qualque presentació de llibres ens havíem creuat algunes paraules, però avui és quelcom més important.

La memòria gabellina

Com bé explica Llucià Rinyon en el pròleg del llibre anterior de Bartomeu Melis, titulat Girant l'ullada cap enrera¹, Meyme retrata el pas d'una vida agrària amb pocs turistes a un turisme de masses que ha permès el progrés i la industrialització en el treball dedicat al món de l'hostaleria.

Els personatges

No crec que calgui citar tots els noms que, apareixen en els articles del nostre autor, però permeteu-me que tregui a la llum alguns d'ells: Esteva, "Valero", "Pil·lito", Reixach, Mercant, "Castus", Llabata, "Llevates", Massanet, "Guitarró", Melis, Nadal, Caldentey, "Creu", "Blai", "Palla", "Ruïssa", "Tanjona", "Ferrer", Cirer, Flaquer, "Lloveta", "Mosson", Prats, Terrassa, Jaumé...i aquí vull fer una menció especial de Jaume Alzina “Palla”, Bel Terrassa Flaquer, Jaume Llaneres Mas i Bàrbara Alzina Muntaner, amb els quals servo un preuat record d'infantesa. Una infinitat de personatges des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX, que conformen tot un àlbum de carn, el qual no gossam repetir.

L'autor, el cinema i el teatre

El cinema tenia una màgia especial, gairebé de contraban, en aquella sala del cinema Juva, com també la devia de tenir al cinema Estrella, a l'antic cinema Victòria, de pel·lícula amb blanc i negre i ambigú, o al cinema del Recreo, on es projectaven pel·lícules a la pantalla amb altaveu central. L' ombra retallada de Bartomeu Melis a la porta del cinema Juva, bé podria ser la de Fortunio Bonanova a Ciutadà Kane, però aquest desconeixía per complet les melodies que encara siulaven a la oïda de Meyme, l'orquestrina de violins, piano i flauta, ni les combinacions de cinema-varietés, així com tampoc les llàgrimes vessades per la pel·lícula dramàtica que s'hi projectava. Jo tampoc, però la meva àvia, Maria Gomila Esteva, me conta que la seva mare els hi donava permís per anar a veure la sessió del Recreo, perquè els calarajaders hi anaven tots en grup, fins i tot per fruir d'un programa de 4 hores. En el Juva, les sessions eren en color i ja res ens sorprenia, però la primera vegada que es projectà "Escuela de sirenas" al Recreo (amb una sofrida i accidentada espera de més de dues hores) de ben segur que va ser tot un esdeveniment. El cinema Juva que vaig conèixer va ser ben diferent al d'un temps enrere, car aleshores era a l'aire lliure, tan sols envoltat per una porxada d'uralita, on es refugiaven els espectadors els dies de pluja. El meu pare me conta que per transportar les bigues que conformaren el sostre, partiren des de Palma amb un camió de ferros de Can March a les 6,30 del matí i arribaren a Cala Rajada a les 12,30 del migdia, en un viatge de gairebé sis hores amb incident per devers Vilafranca, en una època on les carreteres no eren tan bones.

Res en sabíem tampoc, del teatre de Cas Vicari o des Convent, de Can Bibí com a local de comèdies, sainets i varietés. Ens pot cridar l'atenció tot aquest Montmartre gabellí, bressol d'artistes i actors i símptoma d'un poble que, tot i les circumstàncies històriques per les quals passava, es dedicava a conrear-se culturalment com pocs pobles ho feien aleshores.

 
L'estructura

 Si parlem d'un escriptor arquitectònic, volem donar a entendre que l'estructura que conforma el llibre és aquella que s'ha anat fent afegint article per article fins arribar a un corpus considerable, que l'autor ha tancat quan li ha semblat convenient. Els trenta-cinc articles que conformen l'entramat textual són extensos i la seva complexitat radica en inserir-hi histories relacionades pel fil conductor d'un nom, un lloc o uns fets concrets; la llargària dels seus escrits està justificada amb la complementació de nombroses dades i fotografies. Fins i tot, hi ha sabut inserir una rondalla extreta de la mateixa rondallística de Mossèn Antoni Ma Alcover, sempre referida a la contrada gabellina, concretament la rondalla d' "Els tres al·lots sabuts de són Talent", l'interessant article de Pere Antoni de la Serra, extret de la revista barcelonesa "D'ací-i-d'allà"(5 d'abril de 1919) titulat "Un racó de Mallorca", o, en l'últim article, contarelles gabellines d'alt voltatge, com la de la cabra de Bartomeu "Coix".

 Les fonts de les que beu l'autor per elaborar els capítols del llibre surten del seu propi arxiu, que consta d'exemplars del "Correo de Mallorca", "Diario Baleares", o l'antiga revista "Llevant", d'Artà, entre d'altres². Cada episodi es pot llegir de manera independent, però conforma una baula de la cadena de la història gabellina, una cadena de la nostàlgia, d'oficis desapareguts, de locals que ja no existeixen, de llocs que perderen la seva fisonomia, ja insondable en el pou del temps.

La llengua i el llenguatge

L'autor presenta un llenguatge clar i entenedor, sense gaire artificiositats ni floritures, de vegades donant pas a les dades i als noms més rellevants, com si el que fos primordial fóra la notícia en sí mateixa, com a bon periodista, i per deixar, sobre tot, un testimoni escrit dels fets, sense el qual, el lector, deixa de reconèixer com a seva i com a col·lectiva la història que s'ens narra. I no per aquesta raó les descripcions són asèptiques i sense estil, això ho demostren fragments com el següent, de gran plasticitat: " Des de Montevideo, on va morir [ Pere Blanes Viale] arribaren notícies de les seves precioses pintures en què retratà els ametllers endiumenjats, les oliveres platejades, els pujols que coronen els foscos alzinars, les roques vermelles que es banyen dintre la mar amb irisacions d'esmaragda, i, a sota de tot dels llenços, les paraules Cala Rajada, Canyamel, es Carregador, Capdepera, Mallorca..."³. La ironía que traspúa l'autor també és present en algun dels seus paratges: " El rector Binimelis practicava, en el dir dels feligresos, la caritat abans de la temperància. A no ser que tengués davant d'ell una bona ollada d'escaldums, conill amb ceba o frit matancer..."⁴

Que la llengua d'aquest escrit sigui la catalana també es un símptoma de normalitat, però de ben segur que ha requerit un esforç per part de l'autor, car ha viscut i viu sobre les turbulències d'èpoques convulses pel que respecte al tema de la llengua. L'autor recull manifestacions com la del canonge de la Seu, mossèn Antoni Sancho, qui expressava el seu malestar amb la juventud per no emprar "una llengua tan formosa, amb unes cançons tan morals i sentides"⁵. També fa menció d'un intent fallit d'adquirir el "Diccionari Català-Valencià-Balear" del canonge degà de la Seu Antoni Maria Alcover per part del consistori gabellí.

Hi ha certes paraules del seu vocabulari que, bé per que la qüestió ho requeria o perquè romanien estojades dins el seu calaix lèxic, demostren ser d'una gran vàlua semàntica i morfològica: "calafatar" (tapar les juntures d'un recipient perquè no hi entri aigua), "mola" (mesura per a la capacitat de cabals d'aigua, dotze dotzenes),"lliuretes" (arena gruixada), "malvejar" (esforçar-se per obtenir alguna cosa), "junyir" (que significa ajuntar, unir, si són animals, amb un jou), "encobeir" (protegir, curar sol·lícitament), paraules relacionades amb un ofici determitat com el "selleter", terrissaire, o talabarder (artesà que fabrica i fa reparacions de guarniments i altres efectes propis de les cavalleries de tir, càrrega o muntura), els traginers o els "bereiolers" (nom que donaven als apicultors a la ruralia, abellerols). Les eines que empraven per a realitzar certs oficis també aporten una riquesa de vocabulari, com la "lena" (tallant, ganiveta molt esmolada amb mànec de fusta) o el "puat-pentinadora". En ocasions l'autor també exerceix d'etimòleg i ens explica l'origen de certs noms: "Son Talent és un nom que sembla tenir els origens en les "ganes de menjar (...) Altres estudiosos asseguren que es tracta de "talent", talento en castellà, per la intel·ligència d'aquells habitants), terrejar (habitar i conrear la terra); o expressions com "jornal d'es camí": treball sense cap tipus de sou i en benefici de la comunitat local.

En definitiva, els textos de Bartomeu Melis conjuguen ben bé el trasvàs de l'aigua del temps d'una època d'alegries passades amb una altra de gaubances presents. Altres temes, com la carretera de Son Servera a Capdepera, o altres més greus com puguin ser els transports de tren, o les comunicacións marítimes entre Cala Rajada i Ciutadella, foren i encara ara són una reivindicació històrica, de rabiosa actualitat.

I com una endevinalla, aquest llibre ens deixa pistes perquè cadascú de nosaltres reconegui les persones, els llocs, els fets com a elements de la seva pròpia història, amb la marca corresponent que ha deixat el pas del temps. Capdepera, per la seva situació geogràfica, per la seva societat arrelada a la terra i al mar, va ser enveja sana, fins i tot, d'altres pobles; l'astúcia negociadora dels comerciants de llata, la reivindicació del castell, la bellesa de les noies en els balls, la congregació social als llocs d'esbarjo, les celebracions religioses com la devoció per la Verge de l'Esperança són alguns dels seus trets característics. El que més podem agraïr a l'autor si ens distanciem dels aconteixements és que ja no ens sentim com els estrangers dins la nostra pròpia terra, que ens reconeixem en la distància i en la gent. Alguns dels personatges encara hi són, d'altres han marxat, però la seva essència batega en cada una de les paraules de l'autor, paraules d'una època argentada; esperem que la daurada encara hagi d'arribar, o si més no, que ens vingui a la memòria com el fum de la teulera de "Sa Pedruscada".

El llibre d'en Meyme no espera,

s'escampa i arriba a tothom,

hi trobaràs el teu nom,

si ets nascut a Capdepera.

Joan Cabalgante Guasp