A començament dels anys 60 (del segle passat, clar), a ca nostra – com a tantes cases del poble – teníem habitacions llogades a un dels pocs establiments hotelers d’aleshores, una pensió que no podia atendre la demanda creixent i que necessitava treure clients defora.

 

Aquells primers turistes “socials” eren gent encuriosida i afable, una mica paternalista, que es queixava poc, o gens i que, a més, ens va aportar una onada d’obertura mental ben necessària, en plena dictadura. Crec que nosaltres hi vàrem correspondre amb aquella afabilitat una mica sulla dels mallorquins, un xic esporuguits, generosos i admirats.

 

En aquell context, a ca nostra va passar més d’una vegada que si, mentre dinàvem, un dels nostres “clients” entrava a sortia de l’habitació, aquest (o aquesta) fes una returada i li donàssim a tastar les albergínies farcides, o el tumbet, o el trempó. I tot discorria amb mútua acceptació i amb total naturalitat. Ells se sadollaven d’exotisme i nosaltres trèiem el cap d’una economia de supervivència.

 

El temps, però, se’n cuida de posar les coses en el seu lloc. Els mallorquins vàrem perdre atractiu, perquè fins i tot allò de més genuí i autèntic, el més apreciat pels pioners del turisme de masses, va ser passat pel sedàs de la comercialització. Això va suposar que també el tarannà dels visitants s’amotllàs a aquests paràmetres i es tornàs cada vegada més distant i exigent. Les relacions es refredaren i esdevingueren una simple compravenda de serveis. Els empresaris turístics encara s’esforcen a recordar-nos que un turista és un amic, però tots sabem que, salvant les excepcions que es vulguin, ara només és un client.

 

Molts d’aquells afables visitants del principis dels anys 60 s’han convertit, avui, i cada vegada en major nombre, en ramats incontrolables d’energúmens que, no tan sols creuen que el preu del paquet inclou uns serveis molt superiors a allò que n’han pagat, sinó que també els atorga el dret de trepitjar sense miraments la nostra dignitat.

 

Finalment, per a nosaltres, un percentatge creixent de visitants s’ha convertit en un mal necessari. Són el nostre pa de cada dia, però bé sabem que ens l’hem de guanyar amb la suor del front i amb un gavadal d’estoïcisme digne de Zenó, resignats a un destí inevitable que, com que no el controlam, només ens obre les portes de la resignació.

 

I encara gràcies.