Es conco en Ramon i sa tia Caterina, republicans i espiritistes  

      per Climent Garau

 
La parella, com a bons  “catalineros” que eren, practicava l’espiritisme i al principi de la república passaren un temporada llarga destinats al far de Capdepera. Ben aviat la tia va afinar el niu dels espiriristes gabellins, una mica  “menjacapellans” i seguidors d’Allan Kardec. Per la seva part es conco solia anar i venir del far amb un carretó amb molles, ben llustrós i elegant. Entre les seves rares virtuts n’hi havia unes quantes que ara tindria la gran ocasió de practicar i perfeccionar, es tractava de la xerrameca inacabable, de la de pescador d’oblades i la de caçador, amb cans eivissencs. Així és que, per una banda, s’armà  "d’ormetjos" fins, per tal d’atacar a fons les oblades d’aquells roquissars, i per l’altra dels  cans més esvelts i cames llargues que hàgiu pogut veure mai. Ben aviat va haver fet un  bon grapat d’amics, tan brusquers com ell i, a més a més molt devots de la “tripal”. Amb tot aquest parament, aquella parella ja no havia de menester res més, el conco torrer ho tenia tot a l’abast: podia practicar, tant com volgués, la seva inacabable xerrera, podia pescar oblades i caçar qualque canonget quan li abellia. I, per la seva part, la tia Caterina ja havia desat un “cuarto” amb una “camilla” i altres estris per tal de comunicar-se amb el món dels mig morts o dels morts del tot. Ben aviat aquella “camilla” prenia la paraula i en nom dels absents deixava els presents amb el cor estret del tot.

  Per raons d’història familiar i segons el mode d’entendre les coses del conco torrer, can Climentó, es Coll d’Os, ses Llegítimes i ses Roges esdevingueren el seu vedat particular i, tot s’ha de dir, en aquell temps ningú li féu mai la contra.

 De tant en tant armava la gran cacera amb els de la “tripal”.  A posta de sol començaven la “volta” amb els cans i quan ja havien tocat pèl, la tia Caterina els preparava un bon arròs amb conill. Està clar que aquella colla d’amics del conco en Ramon li professaven el major afecte i admiració.

  Després de sopar s’emprenia la tasca d’arreglar el món i fins ben entrada  la matinada, quan ho tenien tot ben aclarit o més embullat que mai, ningú gosava deixar el far. Els pescadors de calamars de per devers sa Comassa, podien sentir la forta  remor  d’aquelles  veus mesclades que s’anava apagant a poc a poc, fins que a  trenc d’alba s’esdevenia un silenci necessari i desitjat  per uns i altres. Mai ningú pogué treure el net de la matèria que es discutia, en aquell paratge enmig de roques, el fet de parlar tots alhora i amb tanta precipitació ho feia prou difícil.

 Amb el primer calamar de prima s’acabava aquella música estrident i dissonant, perquè allà dalt, després d’haver fet net les reserves de vi i aiguardent, que fins aleshores els havien ajudat a aclarir-los la veu, d’un en un o de dos en dos, traspassaven la barrera del far  i coster per avall i, així com podien, feien el camí de tornada cap a ca seva, sense deixar per res la carretera ja que pensaven que, amb uns ulls tan entelats, les dreceres els podrien trair. Al far hi quedava el conco en Ramon, convençut que res com el pèl per donar alegria al cos, baldament, com en aquest cas, es tractés de pèl de conill.
 
 Al conco en Ramón, el Movimiento Salvador ja no el pogué aplegar, els seus contraris no arribaren a temps de fer-li prendre, via forçosa,  un bon tassó d’oli de ricí, sense depurar, amb la bona intenció, això sí, d’oferir-li després  un tassó d’aigua per espassar-li el mal gust de vòmit que solia deixar aquella beguda infernal.