No són poques les vegades en què, qui subscriu aquest article, ha  solcat els carreranys, les profunditats, els desnivells, la immensitat  tota de les Coves. I n’ha sortit, cada cop, fortament impressionat  i, sempre, amb noves sensacions.  Però he de dir que la darrera visita (fa una setmana), que amb companyia d’un parents vinguts de Xile vaig fer a aquella contrada, sincerament, hem va decebre. I us puc ben assegurar que  tant en Julià, el guia, com nosaltres, vàrem fer tot el possible per explicar  el recorregut  a unes 20 persones de diferent  nacionalitat, i els que les coneixíem, les Coves, ens bolcàrem  per oferir-ne el millor.

Entenem que la crisi també hagi afectat la propietat de les Coves  i, entre d’altres coses, s’hagi hagut que canviar la il·luminació mitjançant  el sistema LED de baix consum. Com també s’entén que, per evitar que la gent es conformi a veure la sala de les columnes des de l’antiga entrada amb barrera reixada, a dalt de l’escalonada (cosa que feia que molta gent  ja ni penetràs a l’interior), s’habilitàs devora l’oficina de despatx de tiquets una llarga foradada, un túnel, com a accés. El fet que a les Coves, durant molts  d’anys, no hi hagués  sortida d’emergència, quan aquesta es va d’haver de construir donà la idea que podia  servir d’entrada a peu pla, sortint per la reixa de metall que desemboca a  l’escalonada d’Isabel II.

L’hora i vint minuts que abans trigava el visitant per fer el recorregut subterrani s’ha convertit, a l’actualitat, en 45 minuts escassos. No sé que n’hauria pensat en Fernando Garau, germà d’en Climent, guia principal que fou de les Coves, de passar, per exemple, per davant la làpida que porta la inscripció referida a  “Costa i Llobera  i La deixa del geni grec”  i el guia ni tan sols parlar-ne. O de la gran quantitat de detalls, de figures, de semblances amb formes capritxoses, l’impressionant  infern, altre temps tot  il·luminat amb diferents tonalitats, que han anat desapareixent (inclosa  l’esmenatada lluminositat), tot amb intenció d’escurçar el període de visites que, segons ens digueren, havien minvat en relació als darrers 10 anys. Per tant, l’afluència ja no és tan nombrosa.  O sigui, es destina manco temps  als clients perquè  puguin  adelitar-se de les preciositats internes de les Coves, que ara resten  difuminades en detriment de l’espectacularitat. Manco mal que el fons musical del Carmina Burana ens transportà, per uns minuts, i gràcies a la imaginació, corpresos, a unes sensacions quasi oblidades.  No, ara les Coves no són les que foren antany.

I per  un moment vàrem pensar que, si les  Coves d’Artà realment fossin de Capdepera,  ja faria temps que haguéssim reivindicat que  tornàs a aplicar-se l’itinerari amb  les  consegüents explicacions,  de les quals guies  com en Fernando i els seus companys  en feren mestratge.

Fins aviat.